Barcelona, 11 de març de 1966, 12 del migdia. El comissari Vicente Juan Creix —protagonista de les tortures a Jordi Pujol pels fets del Palau i germà petit d’Antonio Juan Creix, l’assot dels comunistes antifranquistes— dona l’ordre d’assaltar el convent dels Caputxins de Sarrià per desallotjar els estudiants i professors que fa dos dies que s’hi han tancat arran de la celebració de l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Avui fa exactament 53 anys d’aquell primer intent de trencar l’hegemonia ideològica imposada pel SEU, el sindicat estudiantil franquista, fundat per José Antonio el 21 de novembre de 1933, i recuperat pels franquistes el 1943 mitjançant la Llei d’Ordenació Universitària que imposava la sindicació obligatòria. Així ho explicava la crònica de La Vanguardia del dia que es complia el desè aniversari de la fundació: “Retornaron banderas victoriosas prendidas de crespones por el sacrificio de los mejores. La semilla del S.E.U., fructificada en la valerosa oficialidad provisional, había aportado a la lucha de liberación el ofrecimiento generoso de la juventud española. Pero el Parte de la Victoria no señaló para ella, generación de un destino luchador y difícil, la hora cómoda del descanso. Con tiempo apenas da trocar el uniforme glorioso del Ejército nacional por los quehaceres universitarios interrumpidos, reemprendidos con un nuevo sentido de .su tarea, llena ahora del desvelo de quien cumple un acto de servicio por la Patria, les fue preciso asumir el empeño de impedir que el olvido o la comodidad de la paz malograsen tantos esfuerzos y tanta sangre derramada con la alegría de hacerlo en defensa de un ideal querido. Labor acuñadora, que el jefe nacional del S.E.U [en aquell moment Carlos M. Rodríguez de Valcárcel] comparó a la de la avispa, volviendo a la realidad con su aguijón las fáciles concesiones de la debilidad y la cómoda inclinación a la quietud”. El SEU va ser, certament, un fibló verinós.

A les seves memòries, Contra el olvido (Tusquets, 1998), l’exministre de la UCD Alberto Oliart, membre d’una família benestant extremenya que es va traslladar a viure a Barcelona, al cor de l’Eixample, descriu amb molta precisió l’ambient de la universitat del 1945: “A diferencia de lo que yo ingenuamente había creído, la universidad en la que nos tocó estudiar no era el reino del conocimiento”. La Universitat de Barcelona era en aquella època una institució, diu ell, malalta pels efectes de la Guerra Civil. La convalescència es va fer llarga i va costar molt superar el buit deixat per les depuracions, l’exili o la mort de vells professors, que van ser substituïts pels professors que s’havien adherit a la causa franquista i que havien estat apartats per la Generalitat o bé per oportunistes que van aprofitar la devastació de la Universitat de Barcelona per ocupar-ne les càtedres. La universitat es va convertir en un erm que es va anar recuperant a poc a poc amb el compromís de les noves generacions d’estudiants i la reconversió democràtica de vells professors franquistes. No es pot menystenir mai els conversos.

La democràcia va retornar a Catalunya —i en part a Espanya— entrant per les aules

La Caputxinada no va ser la primera mobilització estudiantil. Els Fets del Paranimf de 1957, provocats per la segona vaga de tramvies, havien tingut un gran efecte i reuniren estudiants comunistes i catalanistes, superant així l’enfrontament entre els diversos sectors de l’oposició provocat per la ruptura ideològica derivada de la Guerra Civil. La universitat va propiciar la unitat que no se sabia bastir entre els partits antifranquistes. Francesc Vilanova ha escrit que no s’hauria de frivolitzar amb una tancada en un convent, “en la qual es va situar, a la presidència, el doctor Jordi Rubió i Balaguer i els poetes Salvador Espriu i Joan Oliver. A la Caputxinada s’hi jugaven moltes coses, no només la construcció d’un moviment estudiantil democràtic. S’hi jugava el lligam entre el passat democràtic i catalanista que representava el doctor Jordi Rubió i la pulsió del present, per assegurar la lluita per la democràcia i la pervivència de la llengua i la cultura catalanes. A la Caputxinada no hi era la Gauche Divine ni les ‘voces del diálogo’ més o menys condescendents. Hi havia lluita antifranquista pura i dura, lluita universitària, cultural, política”. La manifestació dels capellans d’unes setmanes més tard, la creació de la Taula Rodona el 1970 per ajudar els represaliats per les autoritats franquistes (polítiques i universitàries), antecedent de l’Assemblea de Catalunya, l’homenatge multitudinari al doctor Jordi Rubió i Balaguer a la Universitat de Barcelona el març de 1967 confirmen que l’extensió de l’antifranquisme a la societat catalana era un fet inqüestionable i decisiu. La democràcia va retornar a Catalunya —i en part a Espanya— entrant per les aules.

Avui tindrà lloc un acte a la Universitat Pompeu Fabra, convocat per l’Associació LAUDE d’exrectors de les universitats catalanes, per tornar a parlar de democràcia i reivindicar els drets civils. M’hi han convidat perquè els expliqui la repressió i la lluita antifranquista a la universitat. Ho faig amb molt de gust, sobretot perquè la repressió arran dels fets d’octubre de 2017 ha alterat la convivència democràtica, fins al punt que PP, PSOE i Cs van deposar el Govern de la Generalitat, van tancar el Parlament i van perseguir els líders polítics i socials independentistes simplement perquè gosar desafiar l’Estat. Ni el 15-M va ser reprimit tan ferotjament”.. Les sessions del judici farsa corroboren fins a quin punt la repressió anorrea els drets dels encausats i altera la democràcia. En l’acte d’aquest matí, que aprofita l’aniversari dels fets de fa mig segle, tampoc no hi serà la Gauche Divine que predomina en molts dels departaments de les universitats catalanes. Quan vaig retornar a la universitat després de ser destituït com a director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya en aplicació de l’article 155, em vaig adonar que alguns companys prefereixen idolatrar les revolucions del passat per por a les que tenen a tocar si no són del seu gust. Em vaig adonar, també, que la descripció que Oliart feia de la universitat de l’any 1945 s’assemblava molt a l’estat de coses actual, almenys entre el professorat, preocupat com està per l’escalafó i pels privilegis que complementin un sou paupèrrim. No entenc com no s’adonen que la indiferència sempre encoratja la repressió i que banalitzar el mal és una forma de justificar-lo.