Entre avui i demà se celebraran les eleccions al Rectorat de la Universitat de Barcelona, la més antiga de totes les universitats catalanes actuals, ja que va ser fundada el 1450. Més de 52.000 membres de la comunitat universitària, entre PDI, PAS i alumnat, estan convocats a les urnes, si bé aquesta serà la primera vegada que es votarà telemàticament. La pandèmia ha obligat tothom a posar-se les piles. Bé, tothom, tothom, no, perquè la Generalitat i l’Estat estan molt lluny de poder garantir el vot electrònic. Falta voluntat política —una llei electoral posada al dia— i, també tècnica, per arribar on ha arribat en aquest sentit un règim tan corrupte com el de Veneçuela. La segona volta de les eleccions a la UB se celebraria, si hi hagués necessitat, el 17 i 18 de desembre. O sigui, que en tornar de les vacances de Nadal, el nou rector —perquè tots els candidats són homes— ja podrà posar-se a la feina.

A l’edifici històric de la UB, el que va alçar Elies Rogent entre 1863 i 1893 fora de l’antiga muralla, i que avui dona nom a la plaça de la Universitat, hi ha una sala d’espera on pengen els retrats de tots els rectors que ha tingut la institució. No hi ha cap dona, evidentment. Tots els retrats són d'homes amb mostatxos, perilles o repentinats a la manera franquista. La UB encara no ha trencat el sostre de vidre, la barrera invisible, però real, que impedeix a les dones accedir als càrrecs directius. De les dotze universitats catalanes (set públiques, quatre privades i una no presencial), només una té rectora: María José Figueras (URV), per bé que anys enrere n’hi havia hagut dues més: Imma Tubella (UOC) i Margarita Arboix (UAB). I si parlem de l’Estat, només n’hi ha hagut 20, de rectores, entre totes les universitats públiques (50) des que el 1982 Elisa Pérez Vera va esdevenir la primera dona rectora, a la UNED. Caldrà esperar quatre anys més, si més no, perquè el segle XXI arribi de veritat a la UB. Un informe de la Xarxa Vives d’Universitats deixa ben clar quines són les raons del biaix de gènere en el reclutament, la promoció i la retenció del personal a les universitats. El 2018 només una de cada cinc càtedres —ésser catedràtic/a és condició necessària per arribar a rector/a— era ocupada per una dona. L’àmbit del pensament i del coneixement català no és gaire diferent de la societat desigual arreu del món, com explica la historiadora estatunidenca Lynn Hunt.

Només la independència permetrà tenir una universitat que respongui als interessos de la comunitat que hi treballa i que implanti el model republicà i lliure que regeix a les millors universitats del món

L’article 4.1 de l’Estatut de la UB determina que els valors universitaris es basen en “els principis de llibertat, democràcia, justícia, igualtat i solidaritat” i l’article 58.1.n) reconeix com a competència del Claustre “debatre i aprovar propostes de resolució sobre temes de transcendència social o universitària”. Fent ús d’aquesta reglamentació, el 5 d’octubre del 2019, el Claustre de la Universitat de Barcelona va aprovar, per 111 vots a favor, 7 en contra i 6 abstencions, un manifest en què rebutjava “les condemnes dels presos polítics i la judicialització de la política”. La majoria va ser aclaparant. A principis d’octubre d’enguany, el jutjat contenciós administratiu número 3 de Barcelona va anul·lar el manifest per vulnerar, a parer del jutge, “el dret de la llibertat ideològica, d’expressió i d’educació” i per entendre que no complia amb el “deure de neutralitat” de les institucions. Com que molts jutges espanyols no saben què és la democràcia, no acaben d’entendre la diferència entre la neutralitat de les institucions —el que més aviat és l’equitat en les actuacions administratives—, i els pronunciaments dels òrgans representatius. De la mateixa manera que tots els governs democràtics actuen segons la ideologia del partit o de les coalicions que els dirigeixen, els òrgans rectors de qualsevol organització civil actuen segons el criteri majoritari dels individus que els integren. La democràcia és això: equitat i igualtat en el tracte a la ciutadania i llibertat en l’orientació ideològica de la governança.

Durant la dècada del procés sobiranista, l’actual equip rectoral ha anat canviant d’actitud davant els abusos de poder. Si el setembre del 2017, el rector i el seu equip van emetre un comunicat per condemnar “la vulneració de drets fonamentals i de les llibertats democràtiques que s’estan produint aquests dies”, l’ara candidat a la reelecció, el catedràtic de Matemàtiques Joan Elias, s’inhibeix davant el context polític i s’amaga. Així ho reflecteix la valoració que fa el col·lectiu UB x la República de l’enquesta que va plantejar als tres candidats a rector —l’esmentat Joan Elias, el catedràtic de Dret Processal David Vallespín i el catedràtic de Metodologia de les Ciències del Comportament Joan Guàrdia— sobre què pensen en relació amb l’autonomia universitària, els drets lingüístics, la repressió, la igualtat de gènere, la implicació política i els drets laborals. L’únic que aprova, i amb molt bona nota, és el candidat Joan Guàrdia, que està acompanyat per un equip de vicerectors i comissionats de clara trajectòria sobiranista i de molt bona solvència acadèmica. En destaco tan sols tres: Agustí Alcoberro, l’antic president de l’ANC; Jordi Matas, un dels síndics del referèndum de l’1-O perseguits per la justícia espanyola, i Gemma Marfany, la col·lega que també escriu en aquest diari setmanalment.   

Les darreres eleccions sindicals a la UB va guanyar-les la Intersindical-CSC (10 representants), si bé els sindicats autonomistes —CSIF (7) i CCOO (6)— van pactar per barrar el pas a la presidència i a la secretaria de la Junta de Personal Docent i Investigador (JPDI). Va ser un pacte entre perdedors per evitar que res canviï a la UB, controlada des de fa anys per gent d’idees conservadores, burocràtiques i reglamentistes que no donen solució a l’evident deteriorament de l’ensenyament superior. El sistema universitari català és, en realitat, inexistent, perquè l’autonomisme només s’ha dedicat a duplicar la burocràcia i a precaritzar el professorat no funcionari amb la proliferació de contractes escombraria. A més, ser professor universitari a Catalunya comporta haver de sortejar la burocràcia de Madrid —perquè som funcionaris espanyols— i la burocràcia catalana, erigida pel pujolisme perquè no va saber sobiranitzar l’ensenyament universitari. Jo ho tinc clar, per tant: només la independència permetrà tenir una universitat que respongui als interessos de la comunitat que hi treballa i que implanti el model republicà i lliure que regeix a les millors universitats del món. Si entre el PDI de la UB ja s’ha imposat l’independentisme, ara cal elegir un rector que sigui sensible, si més no, a la defensa de l’ensenyament de qualitat, de la igualtat de gènere, de la implantació d’una carrera acadèmica per assegurar la renovació del cos docent i que també defensi la sobirania, sense oblidar tampoc que, sense la democràcia i llibertat d’expressió, la universitat no és res. Aquest rector ha de ser Joan Guàrdia.