Fa riure que l’Estat pretengui “perdonar” els deutes de Catalunya, i molt més que ens “perdonin” el FLA, però suposo que s’entén, atès que fa segles que ens perdonen per existir. L’Estat de les autonomies ja és una mica això: una solució de compromís per a encabir la “diversitat” dins del concepte de tot el sistema, on es puguin plantejar singularitats, pluralitats i particularitats, sempre que l’edifici no es divideixi. Com que aquesta idea parteix de la base, o de la ficció, que la història va començar (o va tornar a començar, d’acord) el 1978, els deutes que es contrauen són a partir d’aquesta data i, per tant, no hi ha greuge històric, no hi ha drets de conquesta i la paraula espoli sistemàtic sona exagerada. El que hi ha és un balanç de comptes, de vegades desfavorable, parlem-ne, però no em vinguis amb memorials històrics ni amb victimismes histèrics: si el papa Estat et va atorgar un préstec, encara que fos amb els mateixos diners de tots els catalans, ara evidentment l’has de tornar i amb interessos. Llevat que se’t perdoni magnànimament. És a dir, que se’t perdoni, de nou, la vida. Ego te absolvo.
L’acord pel condonament del 20% del deute del FLA per a totes les comunitats autònomes és exactament això, aigüeroles per a tots, i, si Catalunya se n’aprofita, serà en tant que comunitat autònoma, com Extremadura, com Andalusia, com totes les altres, orwellianament. Sense ni una sola concessió a l’anomenada singularitat, que representa que ha de marcar el to de la legislatura: “la majoria plurinacional”, en diuen. Però per ara el PSOE només fa que centrifugar igualitàriament les seves mesures territorials i deixar ben clar que la bandera catalana, en aquelles llargues taules de Madrid, té exactament el mateix tracte que totes les altres. Si aquest ha de ser l’esperit de la futura negociació del “finançament singular”, si aquest ha de ser el caràcter plurinacional dels acords a què s’arribi, si aquesta és la idea de sobiranies compartides que vol presentar l’anomenat federalisme socialista, honestament Franco podria tenir idees molt semblants per a resoldre els dèficits econòmics de les seves múltiples diputacions o governacions civils. El gerencialisme serveix tant per als sistemes democràtics com per als autoritaris; només consisteix a aplicar l’ordre, respectar l’ordre, garantir l’ordre. L’únic problema de l’obsessió per l’ordre (a banda de ser una obsessió molt lletja i sinistra) és que, quan ordenes de manera minuciosa la teva habitació, és exactament quan no acabes trobant res.
La manca d’inversions estatals a Catalunya és encara escandalosa, el finançament de la Generalitat és dramàtic
El Govern Illa servirà per ordenar, i alguna gent considerarà que ja era hora. El problema no és aquest, el problema és que només serà això. No s’hi val, com intenta el president, a dir que l’alternativa és el caos, el populisme o el feixisme: es pot ser una persona d’ordre i tenir imaginació, córrer riscos, parir alguna idea trencadora. Totes les idees del Govern Illa van dirigides a l’àmbit de la gestió, de la gran consultoria, dels Excels i dels PowerPoints, però el malestar de Catalunya no té res a veure amb tot això. La manca d’inversions estatals a Catalunya és encara escandalosa, el finançament de la Generalitat és dramàtic (encara més sense els pressupostos aprovats), l’augment de mossos i de jutges en cap cas implica traspassos competencials i, si un dia es fa la tercera pista de l’aeroport del Prat, serà sota l’estricta governació dels organismes més intervinguts pels palaus i despatxos de Madrid. Com el seu canvi de nom mateix.
El que es demanaria a un president de la Generalitat seria que tot això ho recordés, i ho fes saber, de manera que aquí ens sentíssim mínimament defensats. Un president que aplaudeixi absolutament tot el que ofereixi el PSOE pot marcar-se algunes medalles puntuals, però el seu futur queda irremissiblement lligat a la sort del socialisme espanyol i a l’atenció que a aquest li vingui de gust tenir vers les demandes catalanes. Les altres peces de l’equació, ERC i Junts, tenen un paper no menys complicat: demostrar que es pot forçar el PSOE a anar més enllà del que li ve simplement de gust cedir, i sobretot garantir que les taules a Suïssa i els preàmbuls dels acords de Brussel·les arriben a resultats reals. Junts ha decidit donar una nova oportunitat, seguint les demandes del mediador, però s’arrisca massa a la incomprensió del seu electorat. Ho veurem les pròximes setmanes, però si les coses continuen anant en la línia del que ens perdonin l’existència (i els “deutes”), que ens facin empassar el mateix cafè que a la resta de la pandereta de brau i que ignorin l’arrel del conflicte que va esclatar el 2017, que és el reconeixement nacional i/o el dret a l’autodeterminació, no haurà valgut la pena i només hi guanyarà Illa. Grisor per grisor, la gent tendeix a conformar-se amb la grisor més autèntica.