Quan vivim en un estat de dret, assumim —o hem d'assumir— que existeixen unes normes que, encara que siguin desconegudes per a nosaltres, hem de complir. I assumir les conseqüències. És un "contracte social" sobre el qual se sustenta la convivència. Comprendre que la millor manera de solucionar els nostres problemes greus és davant de la Justícia és tot un èxit evolutiu de l'ésser humà. El sistema no és perfecte, però sens dubte, és fins ara la millor manera de conviure.
Se suposa que s'ha de confiar en un tercer, és a dir, l'Administració de Justícia, i davant d'aquesta, utilitzarem les armes disponibles per exigir o defensar-nos. Els processos tenen els seus requisits, tenen les seves normes, i solen ser lents, per la qual cosa poden resultar poc eficients. Existeixen els recursos, i el dret de picar de peus. No tenim, repeteixo, un sistema d'Administració de Justícia infal·lible, ni eficaç, ni precís sempre. Però és el que hi ha. I és imprescindible entendre que, per denunciar algú, és la manera de fer-ho.
Ho dic perquè això del Cas Errejón és un veritable desgavell. Una falta de rigor rampant, que és escandalosa. És, dit clar i català, un perill. I no, no em refereixo al subjecte, a aquest suposat "monstre" com a "perill"; sinó a la caça de bruixes menyspreable que se l'està menjant viu.
Vaig per parts.
El que hagi fet Errejón en la seva intimitat, sempre que no sigui delictiu, tant me fa. Entenc, fins a on he pogut veure, que el que hi ha hagut han estat relacions íntimes entre persones adultes. En algun cas s'ha pogut donar una situació d'abús, perquè s'ha presentat almenys una denúncia a comissaria. Però si efectivament ha estat així, ho determinarà un jutge.
Dels missatges que s'han fet públics, de persones anònimes, el que he llegit són detalls íntims, que podran o no ser jutjats en termes morals. Però no crec que a ningú amb seny li correspongui fer-ho de manera pública ni pretenent pontificar. La intimitat és un dret reconegut. L'honor, també.
Això d'Errejón evidencia les ganes d'acarnissament que té aquesta societat. Les ganes d'escampar rumors. Les ganes de ficar-se en la intimitat dels altres i donar-se cops al pit
I per parlar de drets és essencial que no ens oblidem d'un que és imprescindible en una democràcia: el dret a la presumpció d'innocència. Aquest és dels "grossos", dels "grans". Perquè se suposa que a ningú no li faria gràcia que l'acusessin falsament i tothom el tractés com si fos un criminal, sense ser-ho. El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú. No està gens malament que apostem perquè sigui la culpabilitat la que quedi demostrada, i no la innocència. Ens aniria molt bé reflexionar-hi.
Això d'Errejón evidencia les ganes d'acarnissament que té aquesta societat. Les ganes d'escampar rumors. Les ganes de ficar-se en la intimitat dels altres i donar-se cops al pit. I, al·lucinantment, els qui més l'alimenten són les "esquerres guais", les modernes i gall. Les de cridar molt i fer molt soroll. Les del xarop democràtic i l'escarni. Les de la cancel·lació pública de l'enemic. Les representades fonamentalment per una colla de nens de casa bona que, entre "o sea" i "o sea", es proposaven "assaltar el cel".
Tota aquesta tropa ha anat deixant ben clar durant l'última dècada que la política d'aquest país és un veritable runam. Pot passar qualsevol i muntar-se el seu aiguamoll. I la manera més ràpida de fer-ho és entrar al fang i criticar, cridar, insultar. Els que van venir a regenerar han sortit tots, i ara ja dic tots, llepant-se les ferides en l'orgull. Per ridículs, per prepotents i per estèrils d'autenticitat. Han fet el seu paper i, sobretot, ens han entretingut amb les seves incoherències.
Des del que tenia un treballador de manera il·legal a casa al que es va beure el flascó del xarop democràtic. Recentment, vèiem l'exministre Alberto Garzón en un coherent besamans a la família reial. La cançó de l'enfadós.
Això d'Errejón ha activat totes aquestes belles arts del seu propi bàndol: totes juntes. A cullerades d'incoherència, de violència, de discursos d'autoajuda sociològica buits, de reconeixements de culpa hipòcrites, i en definitiva, d'haver caigut de morros, atrapats a la seva pròpia teranyina.
Fer política no és tan difícil. Es tracta de tenir sentit comú, decència i una bona infraestructura de gent amb sentit comú, decència i professionalitat. Per això no es pot fer política: perquè no hi ha persones així
Fer política no és tan difícil. Es tracta de tenir sentit comú, decència i una bona infraestructura de gent amb sentit comú, decència i professionalitat. Per això no es pot fer política: perquè no hi ha persones així. Perquè les estructures de poder no se sustenten en aquesta creença, i perquè la llei de ferro de les oligarquies s'imposa. És una merda, però és real.
No poso en dubte que Íñigo es convertís en un dèspota, un tipus sense empatia, un egòlatra i segurament malvat. Tampoc no poso en dubte el que se suposa que diuen unes presumptes víctimes de relacions tòxiques.
El que sí que m'emprenya és observar com es pot rebentar públicament una persona, a base de missatges anònims, que pot haver escrit qualsevol, i de fets que no són —se suposa, pel que s'ha vist— denunciables. Em preocupa, i molt, que qualsevol pugui ser el centre d'una diana de moral, que sotmeti a l'opinió pública el que hauria de quedar en la intimitat (repeteixo, sempre que no sigui delicte).
Veure que es dona pàbul i s'alimenten missatges anònims, omplint titulars de premsa, i utilitzant-los per criminalitzar una persona, a més que pot ser delicte —menys dolent—, és deplorable. No, això no és periodisme. Això és una campanya coordinada de cacera, que eludeix les vies legals, i genera consum de notícies i televisió, a més de ser el greixatge necessari per a una batalla política. Això és política. I una política que, com deia el "monstre" a la seva carta, deshumanitza, elimina tota empatia, i es torna —això ho dic jo— delirant.
El que li estan fent a Errejón, en aquesta guerra política, és aterridor. És l'assassinat públic d'una persona, sense passar per un procés just, amb proves i defensa. Qualsevol que hi contribueixi, que ho alimenti o ho aplaudeixi, ha de saber que està posant en risc un sistema de justícia. I la Justícia és la que es fa des de la nostra mà, fins a la dels jutges.
Que el portaveu d'un partit polític hagi d'aguantar aquesta campanya infame hauria de fer pensar a més d'un en quin tipus de societat vivim i cap al tipus de societat a la qual ens encaminem.