Quan tu, lector, lectora, fas d’Inés Arrimadas, com la filla del policia, que podent parlar català parles la llengua de Justo Molinero estàs ajudant, encara que no t'ho sembli, una mica, a matar el català a pessics, a la substitució lingüística i mort de la llengua catalana, a la colonització cultural dels Països Catalans i de Catalunya, a la castellanització de l’Orient peninsular. Les llengües que no es fa servir es moren de mica en mica i els iogurts caduquen dins la nevera, la vida està feta així. En canvi, quan fas de Justo Molinero, que podent parlar castellà parles la llengua pròpia dels catalans i catalanes, el català, estàs ajudant a que continuï viva, a preservar-la ecològicament, a la continuïtat històrica de la llengua catalana en territori català, una continuïtat que es remunta als segles VII i VIII, o el que és el mateix, una continuïtat que no és res més que la continuïtat de la llengua llatina a casa nostra, de la romanització que va començar exactament l'any 218 abans de Crist, quan els nostres avis Escipions van desembarcar a Empúries durant la Segona Guerra Púnica. La llengua catalana és el resultat històric de dos mil dos-cents anys de civilització llatina que val la pena conservar. El català no és una curiositat de la història sinó civilització.

Més enllà de les bones intencions i de la hipocresia d’alguns polítics, el cert és que el català està desapareixent com minva la pesca de la Mediterrània, com es fon el gel dels pols de la Terra. És tan natural i desitjable per a la nostra societat catalana, tan diversa i plural, tan xula ella, com la sobredosi d’escombraries plàstiques als nostres mars o com la desaparició del linx a la Península Ibèrica. El cert és que el darrer InformeCAT2018, que realitza la Plataforma per la Llengua, quantifica en 300.000 parlants menys de català, només a Catalunya, durant els darrers quinze anys. Tot i la tímida immersió lingüística i l'anomenat procés de normalització, tan criticats per les forces polítiques colonials, el cert és que el català està malalt i cada vegada més marginat, cada cop més a prop del col·lapse. Si no s’actua aviat i de manera unànime i decidida, a Catalunya li passarà el que li ha passat a Irlanda amb el gaèlic o a Occitània amb l’occità: que s’ha acabat el bròquil. Que la llengua i la cultura catalanes ja no són operatives. Que és tant com dir que s’ha acabat Catalunya.

Les polítiques culturals i lingüístiques que parlen de bilingüisme o de trilingüisme a les escoles o de l’espanyol com a segona llengua pròpia de Catalunya no fan altra cosa que abusar de la bona fe de l'opinió pública. No hi ha, en realitat, al planeta ni una sola societat bilingüe. Que no us enganyin dient-vos que a Catalunya l’espanyol té carta de naturalesa històrica, perquè fins a la Guerra Civil espanyola la immensa majoria dels catalans no sabia enraonar aquesta llengua forastera. Quan se cita maliciosament el cas de Joan Boscà i Almogàver, de Barcelona, com a prova, no es diu tota la veritat. És ben cert que el gran escriptor del segle XVI esdevingué el famós Juan Boscán de la literatura espanyola, però és un cas absolutament individual, comparable al de Samuel Beckett amb el francès. La Barcelona de l'època de Boscà era absolutament monolingüe en català. El cert és que totes les societats, tots els països, en què conviuen dos o més llengües, presenten en realitat un estadi provisional, inestable, propi d’una situació de colonialisme cultural en el que el peix gros es menja sempre el petit. El bilingüisme, històricament, mai no es manté gaire temps en un territori perquè la naturalesa de les llengües sempre és expansiva i cruel. Com va passar a l’Aragó quan l’espanyol va començar a conviure amb l’aragonès, o a Astúries amb l’asturià. Als Països Catalans o el català desterra de la vida pública i cívica les llengües estranyes o desapareixerà sense remei. La nostra identitat col·lectiva no es defensa amb bones intencions i bones paraules conciliadores. La pervivència del català és a caixa o faixa.