El dret, que, segons la meva opinió, no és més que una tècnica de resolució de conflictes, s'ha transformat els darrers anys en un instrument clau en la realitat catalana i espanyola per culpa dels qui van decidir que la millor resposta a un conflicte polític era judicialitzar-lo, a partir de la qual cosa es va desencadenar una onada repressiva que encara continua i les seqüeles de la qual veurem per molts més anys.
Sempre que m'ho han preguntat he dit el mateix: com més aviat sortim de la primera línia els jutges, els fiscals i els advocats, abans haurem tornat al terreny del qual el conflicte mai no hauria d'haver sortit: el polític.
Ara, quan ja hi ha un llarg i complex camí recorregut, no són pocs els que s'adonen finalment que la decisió de marxar a l'exili no va ser per motius personals ni de covardia, sinó perquè era l'únic terreny en el qual es podria continuar defensant allò en què es creia i això és el que ha forçat una batalla jurídica sense precedents: la de l'exili, que no ha estat ni ràpida ni senzilla ni eximeix de costos, però sí reeixida.
Gairebé sis anys de defensa jurídica no es pot considerar poc temps; tanmateix, el temps i els recursos fets servir van en relació directa amb la complexitat del tema i l'envergadura tant del problema com del contrincant al qual ens enfrontem.
La complexitat d'aquesta confrontació ens ha obligat a abordar múltiples situacions, en diversos escenaris i països i sempre a un nivell tècnic que, en molts moments, ha fet incomprensible, per a gran part de la gent, tenir clar l'estat de cada cas i, sobretot, el perquè de cada acció que hem emprès... Hem batallat a Bèlgica, Escòcia, Alemanya, Itàlia, l'ONU i davant dels grans tribunals europeus, cosa que ha afegit un sobreesforç que alguns intueixen, però pocs coneixen.
Els costos tampoc no han estat petits, no em refereixo als materials sinó als personals, en primer lloc, pels mateixos exiliats que han aparcat les seves vides en favor d'allò que defensen i que fa anys que viuen en la incertesa de què els esperarà en el futur; també els qui els defensem i els seus respectius entorns hem hagut d'assumir costos que són impropis o incompatibles amb el que és l'exercici de l'advocacia en qualsevol estat democràtic i de dret.
En tot aquest recorregut processal hi ha hagut alts i baixos, bons i mals moments, però, com a balanç general, es pot dir, sense caure en innecessaris i indeguts triomfalismes, que sempre hem anat avançant i aconseguint els elements que necessitem per construir el puzle definitiu de la defensa de l'exili i, a través d'aquest, de tots aquells que s'han vist represaliats per la incapacitat de l'Estat de buscar una solució política al legítim dret dels catalans a decidir sobre el seu futur.
No són pocs els que s'adonen finalment que la decisió de marxar a l'exili no va ser per motius personals ni de covardia, sinó perquè era l'únic terreny en el qual es podria continuar defensant allò en què es creia i això és el que ha forçat una batalla jurídica sense precedents
Ben aviat, queda poc més d'un mes, coneixerem la sentència que ha de dictar el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) respecte de la nostra demanda d'immunitat, el procés pel qual demanem que anul·lin la decisió del Parlament Europeu d'aixecar la immunitat del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí; sens dubte, és una sentència rellevant, de les que més, i s'haurà de complementar amb allò que ja hem obtingut en altres procediments, tant en les jurisdiccions nacionals en què hem litigat com en el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).
Som molt conscients que, fins ara, l'únic tribunal que se'ns ha resistit ha estat el TGUE, però, també, que sempre hem aconseguit reconduir aquesta situació davant del TJUE, que actua d'òrgan de cassació de les decisions del primer. Dit més clarament: fins ara no hem guanyat mai en el TGUE, però sempre ho hem acabat fent en el TJUE.
Aquesta vegada partim amb diversos punts clau a favor nostre: el TJUE ja ha determinat en la sentència de les denominades prejudicials de Llarena que el Tribunal Suprem no és el tribunal preestablert per llei als efectes de perseguir els exiliats, entenem que el TGUE així ho assumirà i aquest és un punt essencial de la nostra demanda.
Però no només tenim això, el TJUE, en la cassació que ens va donar la raó respecte de les cautelars a favor del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, ja va dir que en el tema del suplicatori "els comportaments del ponent i del president de la Comissió JURI a què es refereixen els recurrents poden, a primera vista, manifestar una presa de partit o un prejudici personal desfavorable cap als recurrents", cosa que forma part d'un altre dels nostres motius de demanda, un que no és poca cosa.
Juntament amb l'anterior, també s'ha de tenir en compte que fa poc el Comitè de Drets Humans de l'ONU ha reconegut la vulneració dels drets polítics del president Puigdemont, cosa que, portada al cas del suplicatori, forma part del denominat fumus persecutionis que és part imprescindible de la nostra demanda d'anul·lació.
No són les úniques discussions a què donarà resposta la sentència del TGUE i tenim motius per estar tranquils sobre el resultat final, arribi aquest el proper 5 de juliol o arribi més tard de la mà del TJUE, si ens veiem obligats a acudir-hi en cassació. No ho sabem... però estem tranquils.
Per a nosaltres, en el fons, el dubte no està en la decisió que adopti el TGUE o la que, arribat el cas, hagi d'adoptar el TJUE, sinó, més aviat, en què farà el Tribunal Suprem respecte d'aquesta decisió i si la complirà.
Les normes que regulen la immunitat són clares —tan clares com ho han de ser normes així d'específiques—, sempre ho han estat i, fins al cas del procés, també ho era la jurisprudència del mateix Tribunal Suprem, per la qual cosa l'autèntic desafiament serà veure fins a quin punt voldrà ser de respectuós de la legalitat europea i de les decisions de la justícia europea.
Respectant-se la legalitat i deixant sense efecte les ordres nacionals de detenció, s'obrirà la porta a la tornada del president Puigdemont i de Toni Comín, així com a la plena llibertat de circulació de Clara Ponsatí i, sobretot, s'haurà avançat cap a l'autèntica desjudicialització de la política.
A més, cal tenir en compte que, en paral·lel, el Tribunal Europeu de Drets Humans anirà resolent les diferents demandes presentades pels molts independentistes condemnats fins ara i això serà, sens dubte, una cosa que més d'un no sabrà digerir, perquè serà la demostració real que tota la repressió s'ha fet, com no podia ser de cap altra manera, al marge de la legalitat.
Insisteixo, podem estar tranquils, a la meta proposada hi arribarem tard o d'hora i serà bé al TGUE o, si no és així, al TJUE, perquè no només tenim raó, sinó que, a més, l'hem sabut explicar. Ara ja només falta que ens la donin, però tenint en compte que nosaltres només hem treballat per desjudicialitzar la política, la resta correspon que la resolguin els polítics i, de preferència, que d'això se n'encarreguin els estadistes.