Governar és la capacitat de marcar agenda i mana qui la controla. Amb la llei d'Habitatge Pedro Sánchez ha aconseguit remuntar una inèrcia que arrossegava des de desembre. Des d'aleshores, l'oposició imposava els debats i el pas. L'èxit dels pressupostos generals amb àmplia majoria va quedar ocult després de la polèmica de la derogació del delicte de sedició i les baixades de la malversació. Al gener, les rebaixes de penes del 'només sí és sí' picaven qualsevol iniciativa de La Moncloa. Fins que va arribar la moció de censura i Yolanda Díaz va despuntar a l'hemicicle. Brillar és imprescindible per a la construcció de lideratges, però no és governar. I ha estat amb la llei d'Habitatge quan l'executiu de coalició ha canviat el seu propi pas electoral.

Primer, la llei suposa un gir crucial en el debat i col·loca l'accés a l'habitatge com a dret prioritari davant dels defensors d'un mercat lliure que es regula sol. En la conjunció de drets, quan Espanya és el país on joves —i cada vegada més grans— són incapaços de comprar o llogar una casa, o d'hipotecar-se per l'enduriment de les condicions i pagar-la amb els sous que menys pugen de la UE, el canvi de perspectiva és un gir que l'esquerra tenia pendent des del 'no ens fallis' de Zapatero. Queden molts serrells en la norma i al paquet anunciat per Sánchez que destina 50.000 actius de la SAREB i 15.000 habitatges socials a terra del banc dolent. Falten detalls sobre l'execució, els terminis i quines comunitats se serviran de la llei.

La construcció d'habitatge protegit el 2017 va ser la més baixa de la sèrie històrica, la d'habitatge social ens situa molt lluny de la mitjana del Regne Unit, Àustria o Holanda. Donar la volta a una inèrcia arrelada no es fa de cop ni a menys de vuit mesos de les generals. Però encara així, abordar-ho des d'una visió progressista insufla oxigen i sentit a la coalició.

En la conjunció de drets, quan Espanya és el país on els joves són incapaços de comprar o llogar una casa, o d'hipotecar-se per l'enduriment de les condicions i pagar-la amb els sous que menys pugen de la UE, el canvi de perspectiva és un gir que l'esquerra tenia pendent des del 'no ens fallis' de Zapatero

Pel contingut i per la forma. L'acord ha tornat a mostrar els socis habituals de la coalició units en una de les grans lleis que quedaven pendents, més encara després del fracàs de la Llei Mordassa. Davant la imatge del PSOE aprovant la reforma del 'només sí és sí' al costat del PP; el PSOE, ERC, Bildu i Podemos caminaran junts per la tramitació de la primera llei integral d'habitatge en democràcia.

Un impuls polític important que necessitaven de cara al 28M, la cita que definirà en gran part el poder territorial de cada partit en un moment d'incertesa sobre l'hipotètic i futur acord de Sumar i Podemos. Un elefant al si del futur de la coalició que cada vegada fa més soroll. L'entrevista de Yolanda Díaz amb Jordi Évole va servir a la vicepresidenta per trencar en públic amb Pablo Iglesias, afegit al titular que va deixar a El País hores després de llançar la seva candidatura: "Sumar és un revulsiu polític, no seria un fracàs sense Podemos".

Díaz va ser explícita a Lo de Évole en rebutjar dues hipotètiques candidatures: la seva i la d'Irene Montero. De poc va servir. La lectura des de l'espai Podemos és que va sortir a la llum el que es deia en privat amb una pujada de decibels contra Iglesias i la influència explícita que l'exsecretari general sense càrrec orgànic té a Podemos. Va quedar clar que les possibles primàries, aquestes que Ione Belarra demana "per a aquesta mateixa tarda" —és igual en quina tarda es llegeixi això— seran després del 28M.

Díaz tampoc no va aclarir com farà campanya amb un Podemos-IU junts en 10 comunitats i on li han demanat explícitament fer campanya en una llista d'enclavaments. El suport explícit de Díaz a Mónica García de Más Madrid o a Joan Baldoví de Compromís, davant UP a Madrid o a València, es llegeix com un 'maltractament' a l'espai amb què haurà de confluir al juny.

En aquest context, el PP ha passat al costat inclinat de la balança. No va saber articular un model de país en la moció de censura, tampoc un model de pensions després de criticar a Brussel·les la reforma de l'executiu, i menys ara davant d'una llei d'habitatge on el PP no sap proposar com resoldria un problema que arrosseguen diverses generacions. I davant de la llei andalusa de legalitzar regadius il·legals a Doñana, tampoc no ha sabut posar-se del costat de la Comissió Europea i la protecció del medi ambient. Però el cicle i la balança tornaran a canviar.

I en un tempo polític on cada setmana val per mesos, l'estratègia de Sumar de no pactar fins després del 28 M pot llastar l'espai de manera irreversible. Podem ha que decidir fins on tensarà la negociació per reivindicar el seu espai. Yolanda Díaz ha de resoldre com fer campanya sense desgastar més encara l'espai. Deixar passar el temps, quan la resta d'actors juguen a les generals, pot fagocitar l'única opció de revalidar la coalició.