El setembre de l’any 2013 una colla d’amics vam fundar l’associació Moment Zero. Veient l’acceleració que estava prenent la política catalana vam creure oportú crear un espai de relació generacional dins el catalanisme per facilitar els acords. Consistia en uns dinars, que vam organitzar conjuntament amb El Punt Avui, al Born Centre Cultural —abans del mandat d’Ada Colau es deia així—, on persones rellevants de la societat catalana ens pronunciaven una conferència sobre el seu àmbit.
El 23 de gener de 2014, el convidat va ser el pare abat de Montserrat, Josep M. Soler. Com us podeu imaginar va ser una intervenció amb una gran repercussió mediàtica i potser, això no ho puc afirmar, no exempta de pressions de tota mena. Dinant, el pare abat ens va preguntar si hi havia algun altre objectiu en aquelles trobades més enllà del contingut que hi aportaven els conferenciants. Li vam dir que sí. Que, de fet, buscàvem conferenciants de primer nivell perquè fos atractiu, perquè ens volíem assegurar que els grups que convidàvem —gent de trenta i quaranta anys de diferents partits, sindicats, entitats del tercer sector, món de l’empresa, etc.— vinguessin, enraonessin i intentessin fixar els mínims comuns per al nou estat català. “Que no ens trobem que si mai arriba el moment estigui tot per discutir…” vam dir. Ell va respondre: "Molt interessant. Si aconseguiu això, haureu tingut un gran èxit. Que tingueu sort". Els dinars es van fer, també les coneixences i un llibre.
El que no es va assolir va ser la independència. El moment zero desitjat. Onze anys després d’aquella conversa, sabent com ha anat tot el procés d’independència i amb el PSC governant en solitari la Generalitat, ha arribat un nou moment zero. No el que ens esperàvem el 2013 quan vam fundar l’associació, que eren les bases d’un nou estat català, sinó les bases del nou independentisme. Hi ha molta gent pensant-hi. Gens coordinadament, com és habitual, però generant bon discurs. I en l’esforç de trobar els mínims comuns compartits del nou independentisme, hi trobem moltes més similituds amb el catalanisme dels anys setanta del que pugui semblar d’entrada: llengua, immigració, escola, finançament, canvi generacional.
Es va creure que el millor per eixamplar la base era impulsar l’independentisme en castellà
Llengua: destaca l’esforç que està fent la societat civil per donar-li l’impuls que cal. Com als setanta. L’enquesta d’usos lingüístics publicada la setmana passada ha encès moltes alarmes; la campanya “Català per a tothom” n’és la primera resposta. El procés no va reivindicar la identitat com un element positiu al qual qualsevol individu es pot apuntar si ho vol. Es va creure que el millor per eixamplar la base era impulsar l’independentisme en castellà. Error a corregir.
Immigració: debat molt vinculat a la llengua, tal com ho va ser durant els anys seixanta i setanta. Però ara no és una immigració bàsicament provinent d’Espanya, sinó de tot el món. Integrar la població que arriba perquè se sumi al projecte català és clau. Sobre aquest punt, sempre hi ha hagut qui n’ha volgut treure profit polític, no és nou d’ara. Es va fer amb el "xarneguisme", reivindicat encara de tant en tant, i ara es vol fer amb l’islamisme. "La proposta ètnica és perdedora", diu Jordi Pujol.
Escola: continua sent la gran oportunitat i, per tant, continua sent el gran repte. Ho va ser als setanta i ho serà ara. Si en algun espai hi ha l’oportunitat real de fer la immersió lingüística i també la immersió ciutadana és aquí. Ara hi ha més recursos, però les prioritats són menys clares. És evident que a l’escola no se li pot demanar de tot; tan evident com que alguna cosa sí que se li ha de poder demanar. A l’escola i als mestres. És un dels mínims comuns per definir.
Finançament: la narració d’una asfíxia premeditada, per dir-ho tal com ho va definir Ramon Trias-Fargas en el seu llibre als anys vuitanta. El llibre va ser reeditat l’any 2011 perquè l’asfíxia era vigent. El 2025 ho continua sent.
Canvi generacional: tot i que no estic d’acord com es planteja en la majoria dels casos, cito aquest element perquè és molt present en el debat que s’està produint. És un debat que tampoc era aliè al pensament nacionalista de durant el franquisme. Només cal rellegir Dels turons a l’altra banda del riu i veure la duresa d’un Pujol jove vers els que els han precedit. Però fa una bona recepta: “els joves estan obligats a fer-se càrrec dels pecats dels grans. I a establir amb ells un relleu eficaç”. Els partits principals de l’independentisme de moment no han pres aquest camí. Cal respectar-ho. Com també cal entendre que no són els únics actors dins d’això nou que naixerà. Tots aquests cinc punts són clau per redefinir el futur.
El nombre de votants no és tan important com passar bé el testimoni a un nou moment. I per tot el que es mou —partits inclosos— la determinació per fer-ho hi és. De la Guerra Civil i el franquisme a la recuperació de les institucions i el règim del 78. De la sobiranització del catalanisme, el 9-N i l’1-O al 155 i la repressió. Cada cop hem arribat més lluny. L’Estat cada cop hi ha pogut arribar menys. Però sempre ha posat en risc els bàsics. Que serveixi d’aprenentatge. No hi ha ordre, però som en un nou moment, comencem a viure això nou que naixerà.