Una cosa que caracteritza Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i líder d’Aliança Catalana, és que no s’arronsa. No ho fa mai. Com que els grups de l’oposició a l’Ajuntament, que tenen la majoria, no li han aprovat els pressupostos, ha decidit sotmetre’s a una qüestió de confiança. És la manera que tenen molts alcaldes —de grans ciutats, com Barcelona, de ciutats mitjanes o de pobles petits— per tirar endavant els comptes quan els falten vots. Orriols és perfectament conscient que, si van mal dades, ella pot acabar, no sols perdent els pressupostos —que pugen a 15,3 milions—, sinó que, amb ells, l’alcaldia també se’n pot anar aigüera avall.

 

El moviment d’Orriols, amb un discurs antiimmigració molt dur, és un desafiament a l’oposició —formada per Junts, ERC, PSC, CUP i Som-hi Ripoll—, a qui ha convidat explícitament a posar-se d’acord, fer-la fora i formar conjuntament un nou govern municipal. Com es recordarà, una operació d’aquesta mena ja va fracassar després de les eleccions municipals, celebrades el 2023, quan els grups de l’oposició, en gran part arran del desacord sobre qui havia d’ocupar l’alcaldia, van ser incapaços de sargir un pacte per evitar que Orriols es convertís en alcaldessa. Aliança Catalana va imposar-se en les últimes eleccions municipals a Ripoll i va obtenir sis regidors, mentre que el conjunt de l’oposició en suma onze. Ara, Aliança Catalana repta els partits de l’oposició a tornar-ho a provar. Tindran trenta dies de coll. Si no ho aconsegueixen, Orriols continuarà d’alcaldessa i els pressupostos rebran llum verda.

 

Els cordons sanitaris per provar d’aïllar els radicals no sempre funcionen

 

Com se sap, el 2024, Sílvia Orriols, tot i que havia dit que no ho faria, es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya. Va aconseguir dos diputats, un per Girona i un per Lleida. N’haurien pogut ser alguns més. Aquest factor, és a dir, el fet que Orriols actuï també en el terreny nacional, on, a més, ha esdevingut una figura coneguda i, per alguns, temuda, fa, sens dubte, que la situació s’emboliqui. Ja no és una cosa només de Ripoll, una població d’uns deu mil habitants. Fa temps que no ho és. Per què s’embolica? Doncs perquè des de les respectives cúpules polítiques de Barcelona s’intenta dictar a la gent de Ripoll de Junts, d’ERC, del PSC, etcètera... com han d’actuar amb Orriols i Aliança Catalana. Tothom hi vol dir la seva: els uns i els altres. Tothom hi vol intervenir: els d’aquí i els d’allà; els d’allà i els d’aquí. Si una entesa local ja és prou costeruda, imaginin-se quan hi ha tantes veus i tants interessos contraposats —i tantes males relacions polítiques i personals— en joc.

 

De fet, Orriols confia justament en això: en què els partits de l’oposició no siguin capaços tampoc aquest cop de tancar un pacte. Si ho fossin, pensa ella, de totes maneres el govern esdevindria inevitablement “un guirigall ingovernable” —així ho ha dit— de tal magnitud que a les municipals de 2027 el triomf d’Aliança podria revelar-se apoteòsic. Això és el que calcula Orriols. Qui, a més, podria, aleshores, dedicar-se en cos i ànima a fer créixer el seu partit a tot Catalunya amb l’afany de multiplicar, tant com pugui, els seus dos diputats d’avui. 

 

Retallant-se en l’horitzó, la qüestió de fons: com s’ha d’actuar davant d’opcions que tenen discursos radicals i extremistes, i que, a més, van a l’alça mercès a un discurs simple i populista? És una qüestió, no cal dir-ho, rellevant, molt rellevant, a Ripoll i, tal com estan les coses, a tot el planeta. La pregunta dona per a molt i és evident que no es pot respondre adequadament ni amb quatre ratlles ni de pressa i corrents. Goso, tanmateix, llançar un parell d’idees de forma molt sintètica, perquè a qui li vingui de gust hi rumiï. La primera: els cordons sanitaris per provar d’aïllar els radicals no sempre funcionen. A vegades, sí, però, a vegades, no. A vegades poden ser contraproduents, fins al punt de beneficiar a aquell a qui es prova de marginar. Ha passat a Ripoll i en moltíssims altres casos. I la segona: no s’ha de caure en l’equivocació de defugir el debat, la confrontació d’idees, amb els extremistes com Orriols. Perquè quan a la societat bateguen determinades inquietuds, si la gent raonable evita abordar-les, queden a mercè dels altres, que molt sovint en treuen un rendiment polític i electoral extraordinari.