Crisi de confiança. Tothom s’omple la boca de crisis de confiança: a la flamant política, a la soferta Església, a la qüestionada família, a l’inevitable entorn laboral. Crisi de confiança, talment el pa de cada dia. Potser aviat no podrem parlar del “pa de cada dia” perquè no ens entendrem. La nostra alimentació i la nostra cultura també està evolucionant, i expressions com “venir amb un pa sota el braç”, “el pa de cada dia”, “compartir el pa”, “al pa pa, i al vi, vi”, “els catalans, de les pedres en fan pans” es converteixen perillosament en expressions alienes. Ens hem instal·lat en una crisi de confiança que tot ho taca. Un salfumant corrosiu que erosiona les relacions i provoca tancaments, trencaments, decepcions.

Dins aquesta desconfiança, hi ha moments de gràcia. Quan ens sentim prou còmodes amb algú (conegut o desconegut) i li expliquem una confidència. Quan reconeixem una fragilitat davant dels altres. Quan acollim el dolor d’algú en silenci. Quan compartim una complicitat amb algú i ningú més ho entén. Quan copsem el sentit i de cop i volta encaixen moltes més peces de les que pensàvem. Quan les coses funcionen. Quan l’amor flueix. Quan som feliços. Són antídots a la crisi de confiança, exemples de qui continua confiant tot i les crisis que es multipliquen en tantes facetes vitals. El Papa Francesc, que ha vist com alguns dels seus cardenals més propers li han negat la confiança, aquest Papa ara ha escrit un missatge per a la 57a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, on demana que “parlem amb el cor” en un text que es diu Veritatem facientes in caritate, una frase del Nou Testament de la Carta dels Efesis.

Parlar amb el cor només es pot fer en un clima de confiança, perquè en un clima de punyals la darrera cosa que et ve de gust és exposar el teu cor a les inclemències. No es podrà parlar com voldria el Papa de Roma si no rebaixem tensions, si no creem condicions de possibilitat per viure amb més serenor. La confiança no sempre és conciliadora, també ens fem mal, en confiança, precisament perquè no portem màscares. Però la podem restablir, recosir. Treballar per poder dir al pa, pa, i al vi, vi, sense que caiguin imperis ni ens esguerrem les vestidures seria tota una fita. I recuperar la confiança. Dedicar-li congressos, tertúlies, carrers.