“No et preocupis, tete, ajuda’m amb el dallonses i pugem la moto a la furgui”. La furgui era una grua, la moto era la meva Aprilia Compay 125 i el dallonses, si tot va bé, provaré d’explicar-ho al llarg d’aquest article de la mateixa manera com ho explicaria Albert Jané, el barrufet gramàtic més adient per narrar aquesta història real. Comencem-la pel principi, però. Resulta que dimarts a la matinada algun Gargamel de pa sucat amb oli va intentar robar-me la moto. Desgraciadament me’n vaig adonar ahir al matí, quan va ser-me complicadíssim posar la clau al contacte i donar gas. Finalment ho vaig aconseguir i vaig arribar a la feina, però després d’aparcar-la va resultar-me impossible obrir el caixetí per deixar-hi el casc. També havien intentat forçar-lo, segurament igual com l’estava intentant forçar jo fins que la clau va fer clec i es va partir per la meitat, amb malastruga. Una part va quedar-me a la mà, i l’altre dins el bombí. Havia bloquejat la moto amb el manillar mig girat, per tant m’era impossible arrossegar-la manualment fins al primer taller mecànic i no vaig tenir més remei que trucar a l’assistència en carretera de l’assegurança. Aquí, amb l’arribada del barrufet gruista, és quan tot va començar a posar-se interessant.

De la grua en va baixar un senyor baixet i simpàtic, amb l’ímpetu d’un domador de lleons i una arracada a l’orella que vista la seva edat, fregant la seixantena, tenia alguna cosa d’euskaldun. No era d’Hernani, però, sinó del Poblenou, com va confessar-me una estona més tard. “Del barri de tota la vida, de quan no hi havia guiris fent cua per una orxata a El tio Che i de quan als carrerons et creuaves penya amb la xuta penjant, tete”, em va dir. Això va ser bastant després de saludar-nos, però, per tant no ens avancem als esdeveniments. En fotre un cop d'ull a la moto i preguntar-me quina una m’havia passat, el primer que va dir-me és que no patís, però que per moure-la i pujar-la a la grua calia que l’ajudés amb el dallonses. Immediatament el barrufet gruista va dirigir-se cap a mi amb el famós dallonses: un bidó de plàstic partit per la meitat, com una barra de quart oberta per tal de fer-ne un entrepà. Al mànec del mig bidó, una corda plana per arrossegar l’estri, o potser caldria dir el mecanisme, o l’eina, o la peça, o fins i tot l’artefacte. “Ara posem el trasto sota la roda bloquejada, jo estiro la corda, tu empenys la 'bèstia' i, gràcies al plàstic de la garrafa, pujarem la moto en un plis plas, tete”. El dallonses, doncs, era un prodigi de l’enginyeria mecànica basat en un plàstic i una corda. Absolutament fascinat per allò, vaig preguntar com es deia aquell invent que va semblar-me quasi contracultural al segle XXI, en plena era de la nanotecnologia i la IA. “No té nom, tete, però això és old school, més vell que l’anar a peu”.

Amb la moto carregada, vam posar rumb cap a un taller especialitzat en bombins i que va resultar estar a l’altra punta de Barcelona. De manera inesperada, el trajecte va convertir-se en un capítol d’El cotxe però invers: el barrufet gruista era l’entrevistat i el barrufet entrevistador, que era jo, li feia preguntes a l’estil Eloi Vila però sense aquella gràcia natural de gendre ideal. El viatge no va durar més de vint minuts, però hauria volgut que durés tot el dia. Va ser aleshores quan vam parlar de la Barcelona dels anys vuitanta, “quan jo vaig comprar-me un pis per tres-centes mil peles al carrer Marià Aguiló, tete, i a toca teja”. Ara és impossible, vaig respondre-li, i involuntàriament vam iniciar un repàs als últims quaranta anys d’història saltant de la immigració al preu de l'habitatge passant pel Barça, el Procés o els sous precaris. Quan vaig explicar-li que era escriptor i director creatiu en una productora de TV, el barrufet gruista va preguntar-me si fumava molts petardos per tenir idees i d’allò vam passar a parlar de quan va fer la mili a Melilla, amb la Legión, i fumava apaleao per quatre duros. Els tatuatges talegueros que se li apreciaven al braç eren dignes de legionari, realment, però quan vaig preguntar-li si d'allò en va sortir fet un fatxa o un antifa rebotat, la seva resposta va ser precisa: en vaig tornar amb tots els carnets de conduir possibles i la certesa que jo, per sobre de tot, sóc català i aquella bandera que em feien petonejar no era la del meu país.

Això és el que em va dir abans de fotre’ns a parlar de les mentides mediàtiques de la premsa de Madrid, com que ser català vol dir ser un burgès. “M’has vist cara de burgesot, a mi, que porto quaranta anys fent de camioner i ara condueixo una grua?”, va deixar-me caure just quan a la ràdio, que sonava de fons, van informar que Albert Jané acabava de guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. “És el senyor que va fer Els barrufets en català, que va dirigir Cavall Fort i que té un diccionari de sinònims de puta mare”, li vaig dir jo mentre li explicava que, en comptes de fer la mili, vaig dedicar els vint-i-pocs a estudiar Filologia. Aleshores em va explicar que ell havia parlat sempre castellà amb la seva dona, però que els seus dos fills parlaven català entre ells perquè miraven Els barrufets junts de petits. “Deuen tenir la mateixa edat que tu, jo ja sóc un pollavieja, tete”, va afegir mentre jo pensava que aquella frase, al barrufet gramàtic Albert Jané, potser li hauria fet la mateixa il·lusió que rebre el Premi d'Honor que entrega Òmnium Cultural. Curiosament, de fet, als barrufets els passava el mateix que m’havia passat a mi feia deu minuts: parlaven fent servir comodins lingüístics, però en comptes de dir daixonses o dallonses, conjugaven el verb 'barrufar' amb un sentit polisèmic. Albert Jané va fer parlar així als barrufets, fent servir el verb 'barrufar' com un mot jòquer que cobrava un sentit diferent, a cada oració, segons el context. Malgrat que els follets blaus tinguessin un marc lingüístic petit, on una paraula volia dir moltes coses, curiosament l’altra gran obra del barrufet gramàtic és haver creat un Diccionari de sinònims que no ha fet res més que engrandir la llengua, dotant-nos de mil maneres diferents per dir una sola cosa.

La història acaba aquí, quan finalment vam arribar al taller i vam descarregar la moto fent servir també el dallonses de plàstic per arrossegar-la per la vorera. Va ser aleshores quan vaig fixar-me en les mil eines, utensilis i estris diferents que hi havia a l'interior de la grua, segurament per això em va sortir de dins dir-li al barrufet gruista que si tots aquells instruments eren el seu material de treball, el meu, a cada text, eren els sinònims que el barrufet gramàtic m'oferia a cada concepte. Després ens vam fumar el piti de la victòria, perquè quan s'entrega la moto al taller, igual que quan s'acaba un article, no hi ha res més sagrat que liar-se un cigarro. Amb el sol gest de moure el dit polze amunt i avall, el barrufet gruista em va demanar "passa'm el dallonses", i malgrat que el dallonses es pot dir encenedor, flamisell, mistera, peladits o xamero, amb una sola paraula ja ens vam entendre. Després, en acomiadar-nos, vaig dir-li que haver-lo conegut m'havia barrufat molt i sé perfectament que va entendre'm, perquè com deien els barrufets, "el nostre poble és el país on tot es pot fer", fins i tot moure una moto amb mig bidonet de plàstic. Fins i tot, també, educar lingüísticament a tota una generació gràcies a una sèrie de dibuixos animats i recordar-nos que "sempre podrem jugar i ser lliures per tot arreu si, com nosaltres, barrufeu".