M’ha semblat prou simptomàtic que, en ocasió de les eleccions tot just celebrades a Alemanya, la majoria dels mitjans i plomes il·lustres del país hagin passat per alt que aquesta nació fundadora d’Europa (a la qual tots els caguetes i analfabets de la tribu ara situen pràcticament en l’esfera hitleriana) fos també l’Estat autènticament federal i judicialment fiable on Carles Puigdemont inicià el seu camí de supervivència política europea. Tot el recent sembla declinar vers la prehistòria, però el lector memoriós recordarà com el 2018 tot Déu va exercitar-se a pronunciar correctament Schleswig-Holstein, aquell Bundesland septentrional on el Molt Honorable 130 fou retingut (amb la col·laboració de la bòfia secreta espanyola) quan tornava de Finlàndia i d’on també, posteriorment a dotze dies de captiveri, els jutges d’aquell catau decidiren alliberar-lo perquè pogués trescar com a ciutadà lliure per Europa, adduint que només veien raonable acusar-lo del delicte de malversació.

Ha plogut i ressecat molt d’ençà d’aquella primera detenció, que després es repetiria a Sardenya amb resultats similars quan el president ja era eurodiputat; però cal retenir que la via judicial alemanya reconcilià parcialment l’independentisme amb Europa. Les autoritats del continent havien passat dels catalans com d’una tifa quan la policia espanyola els tustà durant l’1-O i després continuà tractant Puigdemont com un pària de l’espai sideral; però, si més no, la majoria de les nacions europees per on havia voltat el president (inclosa Bèlgica) optaven per no fotre a la garjola algú que, a criteri de la judicatura espanyola hereva del franquisme, era un dels criminals més perillosos del món. El president va jugar bé amb aquesta aporia quan tothom el donava per mort, tot i que després malbaratà la seva condició d’home lliure a base de tornar a exercir de convergent.

Coneguts els resultats d’Alemanya, i com ja avançava al darrer article, les autoritats del continent s’han dedicat a ploriquejar com lloques davant de la suposada crisi de valors que assola la ciutadania europea. La solució fàcil és cercar aquest encarcarament després que la ultradreta hagi doblat resultats a Alemanya; però si parlem d’europeisme també caldria tenir presents els fets del 2018 i tota l’evolució posterior de les relacions entre Catalunya i la UE. Seria necessari, en definitiva, rememorar com les autoritats europees van preferir autoritzar els indults i l’amnistia a Pedro Sánchez per espolsar-se el problema català abans de fomentar una interlocució vàlida amb Puigdemont i convèncer els líders del bipartidisme PP-PSOE de pacificar el conflicte de l’única forma possible; a saber, amb un referèndum. Aquesta part de la història també forma part de la crisi ètica europea.

Junts i Esquerra sustenten el PSOE a canvi que els doni peixet amb victòries raquítiques que només impliquen xutar la bimba endavant i convertir Pedro Sánchez en l’únic supervivent del gir conservador de tota Europa

Com a independentista català, a mi em fot molta gràcia veure tota una sèrie de líders continentals, espanyols i fins i tot catalans plorant la mort d’Europa i exigint cordons sanitaris a la ultradreta nostrada, mentre porten més d’un lustre adaptant-se a la Catalunya colonitzada pel 155 i la conseqüent pacificació autonòmica. Servidor no és nacionalista i evita pensar que Catalunya sigui el centre del món però, en el cas que ens ocupa, fa molt de riure que tothom vulgui córrer a salvar el sistema imperant a la Unió Europea (nota marginal; l’auge de la ultradreta a Alemanya, com va passar a les darreres eleccions europees, només servirà per fortificar el bipartidisme continental) mentre aquesta mateixa estructura es feia l’orni durant els fets d’octubre del 2017. Entenc que no som prou grans perquè Europa no ho permeti, però sí prou importants perquè Europa no ens ignori.

En aquest sentit, la segona vida europea de Carles Puigdemont hauria pogut servir per aturar el pacte d’enterrament del procés entre la UE i Sánchez; el president podria haver renunciat a l’amnistia per reguanyar poder i continuar passejant-se pel continent per desemmascarar els jutges-polítics espanyols. Contràriament, el 130 va pactar el seu retorn al país (que, com tot acord amb els espanyols, encara és a la corda fluixa) i ha acabat veient com la seva força consisteix a amenaçar el Gobierno amb qüestions de confiança que acaba retirant perquè un individu salvadoreny que no coneix ni Déu li ho exigeix. Tot això ens situa en un terreny polític com el d’aquesta setmana, on Junts i Esquerra sustenten el PSOE a canvi que els doni peixet amb victòries raquítiques que només impliquen xutar la bimba endavant i convertir Pedro Sánchez en l’únic supervivent del gir conservador de tota Europa.

Hi ha qui creu que Puigdemont podrà recobrar el poder que tenia l’any 2018, quan una toga alemanya el salvà d’ésser deportat cap a les brases del jutge Marchena. Certament, tot i les tones de mitges veritats que du el 130 al currículum, continua essent el polític del procés que ha pagat una condemna més llarga, molt superior a la dels convergents que fa anys que el volen enterrar. Potser això pot traduir-se en capital polític, però jo diria que el temps no passa en va. I una mostra d’això és que, en parlar dels comicis a Alemanya, aquest és l’únic article en català on llegiràs els mots Schleswig-Holstein. Ja té gràcia, benvolgut Carles, que els hagi d’escriure jo i no pas algú dels teus subordinats o propagandistes...