El temps i la vida transcorren a tanta velocitat que, moltes vegades, no som conscients de com de rellevants que acaben sent alguns moments, situacions i vivències que hem anat assumint com a normals quan no ho són. Ara, quan es compleix just un any de la detenció del president Puigdemont a l'Alguer, potser és un bon moment per reflexionar sobre com encaixar determinades peces i el que aquest despropòsit va significar.
Estava arribant a Brussel·les, procedent de París, quan Josep Lluís Alay em va informar, des de l'Alguer i mentre esperava l'aterratge de l'avió del president, que hi havia moviments molt estranys a l'aeroport. Sincerament, en aquells moments no li vaig donar cap importància, però Alay hi va insistir i això em va posar en un estat d'alerta que contrastava amb la seguretat que, com a jurista, tenia que no podia passar res; més aviat, no havia de passar res. Em vaig equivocar.
No va passar ni mitja hora quan els presagis d'Alay es van confirmar i vam haver d'engegar tot allò que teníem, i tenim, preparat per a situacions d'aquesta mena. Va ser una nit frenètica, sense espai per a dormir i amb molts fronts oberts, gairebé tants com pantalles de videoconferències i de documents en els quals vam haver de posar-nos a treballar per resoldre una situació que, sens dubte, semblava un disbarat. Després es va demostrar que ho era.
Arribar a l'Alguer no va ser senzill, però es va aconseguir i, aleshores, el president ja havia estat posat en llibertat, però això, que era important, no era el més rellevant, sinó el ventall de situacions que van sorgir a partir d'aquell moment i que avui dia continua produint els seus efectes.
La detenció, com ja sabem avui, va ser producte de la conjunció de molts elements, cap de legal, perquè es va partir del coneixement de l'agenda del president, assolit il·legalment a partir d'uns seguiments il·lícitament perpetrats i d'una burla al dret de la Unió i al sistema de cooperació en matèria penal al qual els 27 estats membres estan compromesos.
Com es van assabentar del viatge del president i del seu número de vol i hora d'arribada? La resposta, ara mateix, sembla molt simple si tenim en compte l'escàndol revelat a partir del Catalangate… no va ser l'única il·legalitat comesa.
El ministre de l'Interior, persona poc donada a les explicacions clares i coherents, es va afanyar a negar la presència de policies espanyols a l'avió del president. Tanmateix, transcorregut ja un any, esclar que ha tingut temps de posar sobre la taula la llista de passatgers d'aquest vol, que és l'únic que conclouria aquest debat.
En qualsevol cas, des de la meva perspectiva, aquests dos elements no es presenten com el més rellevant del que va passar aquella nit a l'Alguer, sinó les conseqüències d'haver jugat amb el sistema de cooperació jurídica en matèria penal establert per la Unió Europea.
A partir del desastre de l'Alguer, ningú té cap dubte ja que som davant d'una persecució política, la causa última de la qual no és cap altra que l'irrefrenable afany de reprimir les ànsies d'independència de la minoria nacional catalana
El jutge Llarena, coneixedor com era de la immunitat dels eurodiputats i que estaven pendents, d'una banda, d'una demanda en contra del suplicatori cursat per ell al Parlament Europeu, així com, per una altra, de les seves pròpies prejudicials, va provar de jugar una carta que, sense saber-ho, acabaria sent un efecte bumerang: mantenir en vigor unes ordres europees de detenció i lliurament (OEDE) sabent que el procediment en el qual les va cursar està, per imperatiu legal, suspès... o ho hauria d'estar.
Va jugar a la confusió amb el sistema i, encara no havien passat 24 hores, el sistema li va explotar a la cara tot just comparèixer el president davant de la justícia italiana, que no es podia creure el que estava passant: un eurodiputat detingut, en flagrant vulneració de la seva immunitat, producte d'una OEDE que, a més, ja s'estava tramitant —i es trobava i es troba suspesa— en un altre país de la Unió Europea.
La reacció italiana va ser immediata: es va posar en llibertat el president, sense cap mesura cautelar, i se'l va convocar per a una compareixença davant la Cambra d'Apel·lacions de Sàsser que se celebraria una setmana després. El ridícul era monumental i, per tapar-lo, van començar a sorgir diversos relats, tots ells falsos com ja vam demostrar.
No s'havia donat mai un cas així. No es tractava només de la detenció d'un parlamentari europeu —posseïdor d'immunitat—, sinó, també, d'un ciutadà de la Unió contra el qual ja existia un altre procediment de detenció i lliurament suspès tant per la seva condició d'eurodiputat com per estar pendent d'unes qüestions prejudicials que, com dic i per imperatiu legal, suspenen la tramitació de procediment.
El jutge Llarena, en la seva creença que contra Puigdemont val tot, havia fet saltar pels aires els principis bàsics de la cooperació jurídica en matèria penal dins de la Unió Europea; com a mínim va rebentar el de confiança mútua i el de respecte a la legalitat que, sens dubte, admet diverses interpretacions, però no una reescriptura de les normes.
Un any després, a molts no sembla que els importi com, en un petit aeroport europeu, es va fer saltar el dret de la Unió en un àmbit tan delicat com el de la cooperació jurídica en matèria penal
L'Alguer va marcar un abans i un després pel que fa al cas dels exiliats; abans hi havia juristes a Europa que continuaven pensant que el Suprem s'equivocava, però que podia ser un error d'interpretació de la normativa europea. Tanmateix, a partir del desastre de l'Alguer, ja ningú té cap dubte que som davant d'una persecució política, que la causa última de la qual no és cap altra que l'irrefrenable afany de reprimir les ànsies d'independència de la minoria nacional catalana i, sobretot, els ha quedat clar que no s'aturaran davant de res... tret que Europa es posi ferma.
L'extravagància de l'actual situació és absoluta i té poca explicació, o cap, més enllà de les intencionalitats polítiques de la persecució: no hi ha, a part del president Puigdemont, cap altre ciutadà de la Unió que tingui dos procediments de detenció i entrega, en dos països diferents, per uns mateixos fets i cursats per un mateix jutge... Sense cap dubte, això, que ens pot semblar un disbarat, és una aberració jurídica i una burla a les normes i principis que regeixen el funcionament de la Unió Europea.
Però els fets de l'Alguer no es van quedar en allò, van servir també per a moltes altres coses i, fins i tot, perquè en la via de cassació el Tribunal de Justícia de la Unió Europea concedís mesures cautelars sobre la base de la possible falta d'imparcialitat del president del Comitè d'Afers Jurídics del Parlament Europeu —el molt espanyol Adrián Vazquez— i del ponent dels suplicatoris del president, Toni Comín i Clara Ponsatí. Aquesta resolució, que han volgut silenciar, té una rellevància i una profunditat que hauria de preocupar més d'un. Diu poca cosa, però ho diu clar i bé.
En dret, aquest tipus d'aventures sempre acaben passant factura i els qui creuen que el que va passar a l'Alguer ja és aigua passada és que ni tenen clar de què va aquest litigi ni fins a quin punt va ser greu el que va passar... Les conseqüències s'aniran veient en els propers mesos, però és trist que, un any després, a molts no sembla que els importi com, en un petit aeroport europeu, es va fer saltar el dret de la Unió en un àmbit tan delicat com el de la cooperació jurídica en matèria penal. En resum: l'Alguer marca un abans i un després... i si no, el temps ho dirà.