Cada cop que Hamlet puja a un escenari, ens tornen a glaçar les paraules de Marcel, gairebé només de començar l’obra: “Alguna cosa està podrida a l’estat de Dinamarca”. Ja se sap que el teatre té l’estranya virtut de convertir en realitat, per una estona, allò que porta a escena. Ja va explicar Peter Brook, precisament a propòsit de Shakespeare, que, “com que no hi havia decorats, només calia que algú digués ‘estem en un bosc’ per trobar-se dins d’un bosc, i si, immediatament després, un altre deia ‘ja no estem en el bosc’, el bosc desapareixia”. Sabem que allò que estem veient és teatre i que, per tant, no és del tot real, però, mentre dura l’obra, sobretot si la interpretació és eficaç, som capaços d’oblidar-nos de la realitat suposadament real i donem crèdit a la veritat que es desplega al davant dels nostres ulls, sobre l’escena. Així, només cal que un actor digui “Alguna cosa està podrida a l’estat de Dinamarca” perquè, immediatament, ens trobem a Dinamarca, a la cort d’Elsinor, sigui on sigui que aleshores estiguem, i que, a més, tinguem igualment la sospita inexorable que, realment, alguna cosa està podrida, i molt.

La tropa del Teatre Lliure, dirigida amb gran subtilesa i oportunitat per Pau Carrió, ha tingut l’encert de posar en escena un altre Hamlet, perquè comptava amb un actor immens, Pol López, per encarnar un paper gairebé impossible. Hamlet és, com sap tothom, el clàssic dels clàssics. Una obra “enorme”, com diu Harold Bloom, que la considera, amb raó, “el teatre del món”. Però el seu caràcter de clàssic indiscutible, tanmateix, pesa tant que la grandesa literària i intel·lectual del text sempre aclapara per una magnitud que ens desborda i que, sovint, el converteix en un monument intemporal. Pau Carrió, però, ha posat l’escena amb la frase de Marcel gairebé al començament del tot, per donar el to, fent-nos veure que els més de cinc segles que ens separen d’aquest text descomunal són irrellevants, perquè Hamlet parla del nostre món, ara i aquí. És cert que Bloom ja va assenyalar que “la malaltia d’Elsinor és de tot arreu i de tots els temps. Alguna cosa està podrida en tots els Estats i, si la sensibilitat d’un és com la de Hamlet, aleshores un, finalment, no ho tolerarà”. És cert, per això, que precisament perquè el món no és perfecte, ni ho serà mai, és difícil no sentir que aquestes paraules ens estan adreçades directament a nosaltres. Però, a més, ho estan ara especialment, quan la podridura corre el perill d’enverinar-ho tot, en un Estat, com l’espanyol, que fa tota la pinta de conviure, en una normalitat esfereïdora, amb una corrupció estructural, que amenaça, si no ho ha fet ja, de fer-ho saltar tot pels aires.   

La podridura corre el perill d’enverinar-ho tot, en un Estat, com l’espanyol, que fa tota la pinta de conviure, en una normalitat esfereïdora, amb una corrupció estructural, que amenaça de fer-ho saltar tot pels aires

Hamlet, aquest cop, torna a recordar una veritat brutal: “El teatre, des que va néixer, ha volgut, modestament, fer de mirall de la naturalesa, ensenyar a la virtut la seva mesura real, a l'estupidesa el seu rostre i a cada època i societat les marques de la seva pròpia pell”. I això és el que fa, i com!, aquesta versió colpidora de Hamlet: posar-nos un mirall al davant. Permetre’ns descobrir, a través de la podridura que devasta la cort de Dinamarca, la podridura amb què convivim, des de fa temps, quan la pràctica política ha estat segrestada per una banda de miserables només preocupada pel benefici propi més que pel bé comú, que hauria de regir qualsevol acció política digna d’aquest nom. No ho són tots, és una evidència, ni tan sols una majoria, però el mal que han fet, i que estan fent encara, aquests dignes hereus d’Elsinor que, a l’empara del poder, han comès mentides i abusos d’un abast que encara no hem pogut conèixer en la seva dimensió real, no només ha malmès la confiança en les institucions, sinó que han tocat de mort les estructures d’un Estat que no ha sabut, o millor no ha volgut, fer-hi front de manera lúcida, fulminant i immediata.  

Per això, quan arribem a l’escena tercera de l’acte tercer, al mig estremidor del drama, i veiem agenollat el rei Claudi, que ha matat el seu propi germà, s’ha casat amb la vídua per ocupar el seu lloc en el tro i procura enganyar tothom, maquinant, a més, per eliminar el príncep hereu i acabar amb qualsevol oposició al seu regnat, podem tenir la sensació que estem escoltant la confessió que hauríem volgut sentir en moltes boques que tanmateix continuen insultant-nos amb la hipocresia obscena de la seva pròpia mentida. I així escoltem desarmats les paraules del rei Claudi, interpretat per un Eduard Farelo en estat de gràcia, quan confessa, en un monòleg que només escoltem nosaltres, com si ens fos donat escoltar la seva veu interior, la de la mala consciència, que “la pudor del meu crim arriba fins al cel”. 

Els malvats de Shakespeare, com Claudi, un dels més podrits, són criatures adorables, seductores, brillants, com ho són també els podrits que ens envolten: per això han enredat a tanta gent i durant tant de temps

Claudi, incapaç de resar, es pregunta que, “si el mal ja està comès, [...] quina pregària em podria servir?”. És l’instant lúcid, en què reconeix que ja no hi pot haver perdó possible per a la seva indignitat, “perquè encara posseeixo tots els fruits pels què el vaig cometre, la meva ambició, la corona, i la meva reina”. És cert que podria manipular la justícia, posar tota la maquinària al seu propi servei, com avui encara fan tants, i des de les més diverses instàncies, perquè “en els camins corruptes d’aquest món la mà daurada del crim pot desviar la justícia i sovint veiem com el mateix botí serveix per comprar la llei”. És sabut que Shakespeare va reservar el més genial del seu talent literari en la construcció dels personatges per dotar de veritat a les criatures més demoníaques, malvades i perverses que poblen els seus drames, cosa que va fer escriure a Lessing, referint-se al pèrfid Edmund del Rei Lear, que “estic escoltant un diable, però l’estic veient sota la figura d’un àngel de la llum”. Així, els malvats de Shakespeare, com Claudi, un dels més podrits, són criatures adorables, seductores, brillants, com ho són també els podrits que ens envolten: per això han enredat a tanta gent i durant tant de temps. 

I així els veiem encara nosaltres, als telenotícies i als consells d’administració, en rodes de premsa o fumant-se puros a sobre d’un iot. Perquè la maldat, o la podridura, molt sovint no travessa la pell i, si algú no l’arrenca i l’exposa a la plaça pública, es queda en la intimitat de la veu interior. Shakespeare, però, els arrenca a fuetades la seva veritat i la treu a passejar, encara que ens deixin glaçats el seu cinisme i la seva maldat, l’ambició de poder o la pura negligència d’haver-se acostumat a la corrupció quotidiana. I és en aquest moment de la veritat radical quan Shakespeare li fa dir a Claudi, el rei corrupte, assassí i mentider, unes paraules impossibles d’oblidar: “Aleshores? Què em queda? Penedir-me. Què no pot aconseguir el penediment? Però què passa si un no pot penedir-se? Tinc una ànima enfangada que lluitant per ser lliure s’enfonsa més encara”. Aquests personatges, com els que tenim a la vora, són pitjors que el cranc de la faula: no poden fer altra cosa que allò que han fet, i fan encara, fins i tot quan tothom ja ho sap. I, a més, veritat esfereïdora!, ni tan sols poden ni volen penedir-se. A nosaltres, però, ens toca la resta. No cal ser Hamlet, ni tenir la seva intel·ligència, que sempre ens aclapara: no ho podem tolerar.