Aquesta setmana hem sabut que Noemí Llorens —la regidora de Pineda de Mar que va acusar Eduard Pujol, senador del mateix partit, d’haver-la assetjat sexualment— ha demanat perdó per haver mentit sobre l’afer en qüestió, adduint que es va sentir impulsada a fer-ho per determinades persones de l’entorn juntaire. Llorens hauria pogut fer el gest molt abans, però només va compartir la veritat del cas (en un escrit judicial) per tal d’evitar conseqüències penals i una multa de 80.000 euros a causa d’un delicte d’injúries amb què Pujol s’havia defensat. Segons el text, fou l’antiga diputada de Junts, Aurora Madaula, qui la pressionà per vociferar que “aquesta actuació de Pujol era constitutiva d’un delicte d’assetjament i em va animar a denunciar-lo davant el partit i la justícia.” Ara sabem que la conducta referida, lluny d’un delicte penal, fou una relació afectiva “que hauria pogut acabar millor”.

Aurora Madaula, encara vicepresidenta de Junts, s’ha defensat argumentant que, en esclatar el cas, va entrevistar-se amb Llorens seguint “les funcions que li corresponien en exercici de la responsabilitat que tenia assignada” (entre les quals destacava l’assessorament legal/psicològic de la denunciant), tot seguint el mètode d’una “escolta afectiva” dels fets aparents. Segons Madaula, fet aquest coaching necessari (ho escric sense cap mena d’ironia), Llorens li confirmà que s’havia “validat de realitzar una denúncia formal sobre el cas.” Pressionada per Madaula o pel Sant Pare, això ja ho aclarirà la investigació interna del partit (això sí que ho escric amb tota la ironia del món), el cas és que Llorens mentí amb l’objectiu de fer més gran l’ombra d’un delicte que, com sap tothom, no només pot castrar la vida d’un responsable públic, sinó posar enormes traves al seu futur laboral.

Tot aquest rebombori no s’ha de confondre amb un cas de denúncia falsa d’una dona envers un home per assetjament (pel simple fet que el cas no es va derivar a la justícia i, com ens recorden les penalistes expertes en la matèria, aquestes conformen un percentatge mínim de les reals), sinó amb un exemple de judici paral·lel i, per posar-ho en termes actuals, d’una nova mostra de “trama b” amb la intenció de desacreditar una persona amb l’objectiu —parcialment aconseguit— de cardar-lo fora d’un partit. En aquest sentit, Junts no només hauria d’escatir com és possible que s’hagi traficat d’aquesta manera amb l’assetjament laboral (i la presumpció d’innocència!) per emmerdar una lluita de poder interna, sinó que també hauria de reflexionar sobre l’enorme mal que aquest tipus de merdetes acaben fent a la immensa majoria de denúncies que es fonamenten en raons prou sòlides.

Pujol és innocent; fou la seva acusadora qui havia comès un delicte

Sé que la frase següent no resulta gaire popular en aquest món on tothom treu virtuts fins i tot de l’anus, però jo no crec que tots els homes siguin violadors en potència (ho són només en un sentit merament sofista, de la mateixa forma que homes i dones poden ser potencialment astronautes, narcotraficants o prostitutes), ni crec tampoc que totes les dones menteixin o exagerin quan acusen algú d’haver-les assetjat. Existeixen moltíssims homes assetjadors (en un percentatge infinitament més alt que el de dones) i també hi ha poquíssimes dones que menteixen amb la finalitat de putejar. Casos com el de Llorens són un àtom de fang llastimós; però quan existeixen cal admetre’ls sense embuts. Quan una dona empra una causa justa per fer mal, així cal escriure-ho, i això no deslegitima ni una unça del dolor que els assetjadors han causat a les seves companyes de feina.

Un home pot fer comentaris desafortunats o tenir conductes corregibles en un entorn laboral, i és d’una gran civilitat que les dones exigeixin que se les tracti seguint els seus estàndards. Al seu torn, és del tot necessari que s’animi i es faciliti la feina a les dones víctimes d’assetjament per denunciar, vist que —com recordava fa poc Carla Vall en un fil d’X— només un 8% de les afectades ho acaben fent. També cal, només faltaria, que els homes ens acostumem al fet d’entendre que molts dels nostres companys, tan desvetllats i simpàtics, han pogut caure en actes monstruosos. Però la suma de delictes no engloba tot un gènere, de la mateixa forma que una mentidera amb molta mala llet no condemna la rectitud del gènere femení. Pujol és innocent; fou la seva acusadora qui havia comès un delicte.

I és així com cal que s’escrigui, i no passa res, i ningú no perd cap mena de legitimitat per reconèixer les coses com són. Dit això, espero que Aurora Madaula continuï amb la seva exitosa carrera dins de Junts i del Consell de la República, perquè se li gira molta feina; s’ha vist que té bon ull a l’hora de detectar la mentida.