El rebombori que ha succeït l’atac a la carpa d’Aliança Catalana per part  de l’esquerra independentista —amb càrrecs i militants de la CUP identificats— ha servit per esclarir algunes de les zones grises de l’extrema dreta catalana i la manera com s’hi relaciona el país. En primer lloc, les reaccions de la dreta espanyola a Catalunya després de veure les imatges d’un senyor estès a terra han estat de companyonia i empatia. Sembla un fet menor, però em sembla que, sobretot durant els anys del procés, vam assumir que eix social i eix nacional funcionaven encreuats. El postprocés ha esborrat aquest encreuament i ha naturalitzat el fet que l’extrema dreta catalana pugui desacomplexadament simpatitzar amb la dreta i extrema dreta espanyola, i a la inversa. Mentrestant, però, a l’eix nacional tot són escaramusses. 

 

Sempre que sembla que el que és espanyol es catalanitza és que el que és català s’està espanyolitzant

 

No va ser pas cap sorpresa que algú com Alejandro Fernández explicités el seu suport als agredits dissabte a les Corts, a la carpa d’Aliança Catalana; igual que no és cap sorpresa que Xavier García Albiol faci tuits entrellaçant interessadament una preocupació sobregesticulada per la llengua i per la immigració, alhora. La dreta i l’extrema dreta espanyola saben amb qui és que es disputen els vots. La qüestió, em sembla, és si l’extrema dreta catalana és conscient que se’ls vol disputar amb qui, per sobre de tot, ostenta totes i cadascuna de les estructures de poder que d’un dia per l’altre els poden fer desaparèixer. Pensar, doncs, que t’hi pots relacionar amb igualtat de condicions és un miratge llaminer —sobretot per a qui té set de poder—, però un miratge, al cap i a la fi. Sempre que sembla que el que és espanyol es catalanitza és que el que és català s’està espanyolitzant, i la mostra n’és que, més enllà de recollir la frustració amb la classe política d’alguns catalans independentistes, més enllà de fer de cotxe escombra, Aliança Catalana dona el mateix ús a la independència que li donen ERC, Junts o la CUP: un distintiu identitari que fan servir per a poca cosa més que per dir que ells són els de la barretina. Al cap i a la fi, va ser a Salvador Illa a qui es va dirigir Orriols després de l’atac a la carpa. 

Amb tot, costa de pensar que aquest episodi no és símptoma d’un problema d’autoestima de la CUP: fa massa temps que sent que brega amb la seva pròpia desaparició. Liquidat el procés, per un partit que s'endureix ideològicament a base de confrontació i cops al pit —alguns sustentats ideològicament amb més coherència que d’altres—, Aliança Catalana és l’antagonista ideal. No és un partit d’estat com sí que ho havia estat l’única extrema dreta amb representació institucional a Catalunya fins ara: Vox. A més a més —i diria que això ja és procurar llegir moviments tectònics difícils de palpar—, fa la sensació que, per costum o per autoodi, la CUP té amb Aliança Catalana una fixació especial. Escric autoodi potser d’una manera sàdica i poc generosa, però el marc ideològic cupaire pot induir un ressentiment contra aquells que trenquen amb la premissa que ens mereixem l’alliberament nacional perquè som més demòcrates, o perquè els espanyols són massa de dretes, o perquè, senzillament, som moralment més purs. La inexistència d’una extrema dreta catalana organitzada durant el procés va atorgar a la classe política d’aleshores la possibilitat de bastir aquesta mena de discursos naïfs i infantilitzats, i la presència d’Aliança Catalana obliga a repensar en quins termes parlem de la lluita per la llibertat. Si de la seva presència n’hem de treure alguna cosa de positiva, que sigui això. 

A tot el debat que ha embolcallat l’episodi a la carpa d’Aliança Catalana a les Corts, però, hi ha hagut arguments que s’han emprat injustament. El primer de tots és que la CUP no s’ha enfrontat de la mateixa manera als militants de Vox al carrer. Ho han fet al carrer —no sé quants militants de la CUP o d’Arran hi havia, però a Vic la ultradreta espanyola va haver de fugir cames ajudeu-me— i, sobretot, ho han fet a les universitats contra l’afany esvalotador de sindicats estudiantils com ara S’ha Acabat. És possible que allò d’Aliança Catalana que fa que l’esquerra independentista s’encengui parteixi d’un camí de psicoanàlisi diferent que allò que, em sembla que d’una manera força més bàsica, enfronta l’esquerra independentista a Vox. Així i tot, dir que no s’hi han enfrontat només perquè la imatge de fer-li una traveta a un senyor gran deixa una sensació d’angúnia al cos —que la deixa— més fonda que la de les imatges de l’esquerra independentista enfrontant-se a Vox, no sembla del tot equànime. 

El segon argument emprat a la catalana manera que ha envilit el debat és que qui exerceix la violència perd la raó. I dic a la catalana manera perquè aquesta relació amb la violència i la manera de rebutjar-la neixen d’una indefensió apresa, fruit de tres-cents anys de dominació. És el mateix argument que es va fer servir quan el jovent independentista cremava contenidors i, aleshores, era igual de tou i igual d’infantilitzador. Amb tot, el cas és que no és el mateix enfrontar-se violentament a qui ostenta el monopoli de la violència estatal —i va protegit i armat— que enfrontar-se a un altre grup polític al carrer. A més a més, els partits populistes se solen beneficiar de les agressions que pateixen i fan servir la victimització per alimentar la conspiració en què ells són els portadors de la veritat i per això se’ls vol reprimir. Vistes les reaccions, em sembla que l’ús polític que n’ha fet Aliança Catalana ha anat força per aquí. Qui empra la violència no perd la raó, però és possible que sigui l’agredit qui es guanyarà noves simpaties. 

En tercer lloc, sembla que entre la dreta catalana —si és que Junts fa aquest paper, que ja costa de saber— i l’extrema dreta catalana s’ha posat de moda parlar de “feixisme d’esquerres”. Per a qualsevol que no sigui un analfabet polític, per a qualsevol que tingui unes nocions mínimes de teoria política i d’història, aquesta locució hauria de ser un disbarat. L’esquerra pot ser tant o més autoritària que la dreta, però el feixisme té uns trets ideològics concrets i únics que fa que vagi netament associat a la dreta. Que, indistintament, la dreta —més extrema o més moderada, més liberal o més conservadora— s’hagi prestat a comprar aquesta mena de marcs, explica en quines condicions tenim la dreta del país. Ideològicament, Junts és una casa de barrets. No queda ningú a la dreta catalana que estigui pensant a fons les urgències del país. De fet, no queda ningú a la dreta catalana pensant en cap altra cosa que no sigui tornar a tenir a l’abast les quotes de poder que avui són dels socialistes. Que això sigui així, que no hi hagi ningú adobant un marc ideològic coherent des d’on no només treballar, sinó també sentir-se interpel·lat electoralment, té conseqüències més enllà de la representació parlamentària dels juntaires. Com que la dreta catalana és fluixa —fluixa no, fluixíssima— estructuralment i ideològica, en tots i cadascun dels debats l’extrema dreta no troba cap mena de resistència per escombrar cap a casa. L’extrema dreta s’atura amb una esquerra competent, és clar, però també s’atura amb una dreta adobada i nodrida intel·lectualment, més enllà de les ganes que l’esquerra espanyola tingui de relacionar dreta i extrema dreta sota el paraigua del nacionalisme. En aquest país, però, ningú ha fet aquesta feina, i ara tenim opinadors, tertulians i genteta variada amb veu als mitjans pujant al carro del “feixisme d’esquerres”, quan l’oposició argumental a un episodi violent hauria de ser perfectament articulable des d’un prisma clàssicament moderat. En fi: així tenim Aliança Catalana, la CUP, i tot allò que hi ha entremig.