Sobre el feminisme impostat d'Alice Munro, que va romandre al costat de la seva execrable segona parella fins que ell va morir, no es fan documentals, ni sembla que sigui notícia excepte per dir que parlava sobre empoderament femení i escrivia superbs contes curts amb al·lusions velades a la seva vida privada, encara que ho fes mentre un masclisme de la pitjor condició la convertia en el seu objectiu. És anècdota i no categoria, s'al·legarà, però per a la seva filla, sobre la qual la parella de Munro va executar el seu abús sexual amb nocturnitat des dels 9 anys i fins que va entrar en l'adolescència, l'anècdota va definir un arquetip, el del pederasta més usual, que és el que s'amaga en la família desestructurada amb el silenci dels qui ho saben perquè creuen que d'alguna manera el mal menor és callar. I just en aquest sentit, la categoria va ser també tragèdia quan, explicant-ho a la seva mare, no va solucionar res, al contrari, tot va ser pitjor: el que durant 11 anys va ser un pesar secret compartit amb el seu veritable pare (que tampoc no va moure un dit, i això en canvi sí que serà considerat categoria en tractar-se d'un home), en dir-ho a la mare, li va descobrir la pitjor traïció possible, perquè Munro la va veure no com a una filla indefensa, sinó com a una dona rival que el pederasta preferia abans que ella. És la pitjor versió del que sovint passa, i és que la mare calla per conservar l'amant... En Munro també era per una necessitat vital? Sembla que sí. La seva filla, més dona que ella, ha esperat que la Nobel morís per explicar una veritat que l'ha d'avergonyir sota la terra.

De quina part de les nostres vides ens farem responsables les dones, si ni tan sols les ben situades, reconegudes i emparades no ho poden fer?

Fa poc rellegia la trista biografia de Steve McQueen, icona de tot el que és cool (el rei d'això, intraduïble, li deien), també producte d'una parella fallida de la qual no va obtenir ni protecció ni les directrius morals més elementals. Maltractava les seves dones. Ali McGraw, dona de bandera i promesa del cinema, va acceptar no ser ni una cosa ni l'altra, i fer quotidià el desequilibri d'una relació en la qual ella no podia ser infidel mentre ell li refregava per la cara les nombroses conquestes. Potser millor deixo el retrat, no sigui que condemnin a l'ostracisme pel·lícules memorables d'aquest incommensurable i magnètic actor. Però ja sabem que això de la cancel·lació de l'obra pel judici al seu autor va per barris...

No parlem gairebé mai de per què ells maltracten (en molts casos, repetició d'un patró de desamor i abús), encara que sí que semblen els seus maltractaments l'únic crim per al qual la psicologia social no subministra prou excusa. En canvi, sí que diem que elles no són culpables quan l'accepten, que aquest patiment l'assumeixen perquè la violència del patriarcat és estructural. De quina part de les nostres vides ens farem responsables les dones, si ni tan sols les ben situades, reconegudes i emparades no ho poden fer? Quina mena d'amor a la parella permet fer claudicar la protecció a una filla davant el perill que per a ella suposa ell? L'Alice pitjor que l'Ali, sí, però en tot cas, penós exemple totes dues, com ells, que l'exercici de la llibertat és moltes vegades més responsabilitat que dret.