Recentment, hem vist a casa la pel·lícula clàssica d'humor absurd "Hot shots". Una divertida comèdia amb la qual vam poder ensenyar-los als nostres fills les coses de les quals rèiem quan érem adolescents.
És inevitable, almenys a casa, que Tug Benson, el militar que ha estat en mil batalles i en cada una ha tingut algun accident, ens recordi a Biden. Físicament són molt semblants, però sobretot, els moments àlgids de rialla a mandíbula batent bé podria protagonitzar-los el mateix president dels Estats Units.
Sobretot aquesta escena en la qual Benson explica a un comandament militar que "la moral de la base està per terra. Fixi's (diu mentre apunta una fotografia dels hangars): no es mou ningú." Per a continuació, adreçar-se a un dels homes que apareix a la foto: "Roy, Roy!" "Vam anar junts a l'escola. No puc entendre-ho: ha estat ignorant-me tot dia. Recordi'm que li enviï una nota." (https://www.youtube.com/watch?v=xX9aP2LYSK8)
Són molts els episodis que Biden ha protagonitzat, en els quals se'l veia desorientat, saludant gent inexistent, sense saber per on sortir de l'escenari, referint-se a persones mortes, o confonent el nom del mandatari a qui volia adreçar-se. És evident que el seu estat de salut no és el més adequat per liderar res. Menys encara si parlem d'una de les principals potències mundials.
Qualsevol pot entendre que amb 82 anys és moment de descansar, de portar un ritme de vida el més agradable possible, i que és imprescindible cuidar-se. Per no parlar de les xacres que són normals a aquesta edat.
No aconsegueixo comprendre com una persona d'aquesta edat pot tenir ànim i capacitat per mantenir el ritme d'un president de Govern. En general, no puc entendre que ningú en el seu seny vulgui ser-ho, ja que no envejo en absolut la vida que, suposo, la majoria d'ells tenen. Però és que, a més, per la gent d'aquesta edat que conec, no concebo que es tingui energia per a l'agenda i la responsabilitat que suposa.
No aconsegueixo comprendre com una persona d'aquesta edat pot tenir ànim i capacitat per mantenir el ritme d'un president de govern
Criat en una família profundament catòlica, té orígens irlandesos. Va néixer en una família adinerada que va patir diverses crisis econòmiques, la qual cosa va fer que Joe s'hagués de criar la major part de la seva vida convivint amb els avis materns. Fins que es van traslladar a Delaware i el seu pare remunta gràcies a un negoci de venda de cotxes.
Mentrestant, el tartamut Joe estudiava, no molt; feia esport i es presentava com a president de la classe (el que aquí coneixem com a delegat). Practicava poesia davant del mirall per intentar millorar els seus problemes de dicció. Un problema que el va acompanyar durant tota la seva vida.
A la Universitat era dels estudiants menys brillants quan va estudiar Història i Ciències Polítiques. Va millorar notablement en la següent carrera, quan va estudiar Dret a Siracusa. Allà va conèixer Neilia Hunter, amb qui es va casar i va tenir tres fills. Es va deslliurar de la mili perquè era asmàtic. Va exercir com a advocat i es va afiliar amb els republicans. Però poc després ho va fer amb els demòcrates. I el 1969 va obtenir un lloc al comtat de New Castle, a Delaware.
Des d'allà, el 1972, va fer el salt a la política nacional, sent elegit senador per Delaware. En aquell moment va ser el sisè senador més jove de la història dels Estats Units. I també llavors Neilia i la seva filla petita van morir en un accident de cotxe. Els dos nois van sobreviure. Hunter va tenir una fractura cranial i diverses lesions al cap. Beau es va trencar la cama. I Joe va quedar vidu i sense la seva filla menor, pensant llavors a abandonar la política.
Des del primer moment, va formar part de la Comissió de Relacions Exteriors del Senat. I la seva postura respecte a l'OTAN ha estat una constant al llarg de la seva dilatada carrera: donar suport a la seva extensió a Europa de l'Est.
Tres anys després de perdre la seva dona, va conèixer Jill Tracy Jacobs, amb qui es va casar el 1977 i va tenir una filla el 1981.
La seva postura respecte a l'OTAN ha estat una constant al llarg de la seva dilatada carrera: donar suport a la seva extensió a Europa de l'Est
El 2006, Beau, el fill gran, va ser elegit Fiscal General de l'Estat a Delaware. Va ser Capità de l'Armada de la Guàrdia Nacional i va morir el 2015 a causa d'un càncer de cervell. El seu fill Hunter, advocat, és objecte de nombrosos escàndols per consum de drogues, tinença il·lícita d'armes, i acusat de frau fiscal i evasió de capital, entre altres gestes.
Joe ha estat reelegit sis vegades com a senador i va arribar a ser el quart de més antiguitat. I hi podria haver estat més temps, jutjant per la seva voluntat, si no s'hagués creuat l'oportunitat de ser vicepresident amb Obama. Van repetir, però el 2015 Joe va anunciar que no es presentaria el 2016 per disputar la presidència.
Seria cinc anys després quan va decidir fer el pas juntament amb Kamala Harris com a companya. Així va arribar a ser el 46è president dels Estats Units.
La seva legislatura serà recordada, sens dubte, per la pandèmia de la Covid-19 i per les guerres a Ucraïna i Palestina, i per l'explosió del fentanil. I tot això de moment, perquè encara té temps per continuar ficant el seu país, i els seus aliats, en alguna altra barbàrie.
Des del començament de la seva legislatura com a president, la seva avançada edat i les seves evidents "badades" i caigudes, van fer de Joe Biden una sorprenent aposta. Sobretot tenint en compte les tremendes decisions de gran importància que han hagut de prendre i les seves conseqüències. Potser ha estat, precisament, per això.
Ningú no pot negar que compta amb una llarguíssima trajectòria, on se li ha considerat sempre un actor polític de gran vàlua. Ha apostat per mesures socials i per grans avenços en drets i llibertats civils. Podia haver estat suficient, amb una retirada després de la seva vicepresidència amb Obama. Hauria estat recordat com un gran polític segur. Tanmateix, em costa entendre per quina raó, amb la quantitat de perfils excel·lents que hi ha, segur, es va decidir apostar per aquest tan evidentment anodí.
Aquesta setmana, com al conte del sastre valent, hi ha hagut algú que ha gosat escriure, negre sobre blanc, que l'edat i problemes de memòria de Joe l'exculpen de l'acusació penal contra ell presentada (per guardar documents confidencials).
L'informe del fiscal especial Robert Hui, el sastre, va presentar un informe de 345 pàgines on es trobaven les conclusions de la investigació per ell dirigida. El document podria qualificar-se d'agredolç; alguns fins i tot l'han qualificat de "bomba política". I és que, d'una banda, es reconeix que els delictes s'havien comès; però per una altra, es decidia no passar l'assumpte a un judici davant de la sospita que el jurat s'encaterinés amb l'"avi adorable" i li ho perdonessin en veure'l com, i cito textualment, "un home ancià, benintencionat, amb mala memòria".
És un petit matís del que no hem llegit ni sentit aquests dies, pràcticament ressenya. I per a mi, és doblement important. Perquè no és que el fiscal consideri que Biden té problemes de memòria i està molt gran. No. Això ho dona per fet. El que fa el fiscal especial és anar un pas més enllà, i considerar que Biden es deslliuraria de ser condemnat en entendrir el jurat, malgrat que està clar que ha comès un delicte.
Si això és el que pensa ni més ni menys que un fiscal, i suposa deslliurar-se d'un judici, pensem per un moment les raons per les quals es va decidir impulsar-lo com a president dels Estats Units davant del que hi havia a l'agenda ja programada.
Recordin que Putin va assenyalar l'altre dia l'origen del conflicte a Ucraïna l'any 2014. Ja llavors a Palestina es preparaven per a la tercera intifada, esperant atents els atacs d'Israel que finalment s'han produït ara. I els experiments amb el SARS-COV2, el guany de funció i Fauci ja estaven funcionant.
La qüestió no és que Biden estigués ja llavors més gran i possiblement patint llacunes. La qüestió és que a algú se li devia acudir que, amb aquesta imatge d'avi entranyable i oblidadís mereixia ser perdonat, fes el que fes.
I allà el tenen.