Feia anys que no anava a veure al cinema una pel·lícula de Pedro Almodóvar, i l'última —tractant de conciliar-me amb el director manxec-madrileny després d’haver dirigit Los abrazos rotos— havia estat en streaming i vaig apagar la tele en comprovar que Antonio Banderas continuava fidel a l’expressivitat que tenia a Átame quan deia: “Tengo 23 años y 50.000 pesetas. Y estoy solo en el mundo”. La pel·lícula en concret era Dolor y gloria i encara no hi he tornat. Banderas continua sent un actor que sobreactua i sempre sembla que tingui 23 anys i 50.000 pessetes a la butxaca.
Després de l’èxit aconseguit a Venècia i l’ovació de 17 minuts, vaig pensar que, amb The room next door, Almodóvar i aquest modest articulista referien una relació director-espectador que havia passat per diverses fases emocionals. A Kika vaig estar a punt de desertar, a Volver el vaig adorar malgrat Carmen Maura, una actriu sobrevalorada que, últimament, només diu parides catalanòfobes. La seqüència de Volver amb la Maura interpretant el personatge d’Irene amagada sota la taula, és de vergonya aliena. Però sense Carmen Maura i amb Tilda Swinton i Julianne Moore com a actrius principals, esperava que The room next door tornés a enamorar-me amb el cinema d’Almodóvar, i el resultat va ser tan decebedor que començo a pensar que 17 minuts d’ovacions tenen el mateix pes que les ovacions que regalen els llepaculs del Congrés dels Diputats als seus líders.
Si no sabessis que una pel·lícula que estàs veient és d’Almodóvar, la praxi interpretativa, l’estètica, el ritme narratiu i els diàlegs delatarien qui hi ha darrere de la càmera. Però tot i que Swinton i Moore estan esplèndides, la història i els diàlegs són un desgavell de tal calibre, que gairebé porta a la ruïna la feina de les actrius. Els diàlegs són de jutjat de guàrdia, inflats com un cadàver putrefacte, que incomoden, per petulants, la dialèctica entre els personatges de l’Ingrid i la Martha. El problema és de guió i el guionista és Almódovar, el qual, amb els seus diàlegs, vol demostrar que és un home instruït, capaç de ficar Joyce i Hooper en una conversa, encara que versi sobre el preu de les peres o dels enciams.
Si et diuen que The room next door va de dues amigues que es retroben després de molts anys i que, per culpa d’una malaltia terminal, una li demana a l’altra que l’acompanyi durant els seus últims dies abans de practicar-se l’eutanàsia, hom pensaria que està a punt de veure una pel·lícula que Bergman hauria brodat. El problema és que Almodóvar no és Bergman, i l’evidència és que Bergman no hagués hagut de fotre amb calçador Joyce o Hooper per demostrar que era un home molt instruït. En Bergman, tot flueix amb naturalitat. I Bergman tampoc no hauria inclòs subtrames ridícules i personatges estereotipats que demostren que Almodóvar es mou millor al territori que va de Lavapiés a La Guindalera, passant per Salamanca o Malasaña, que no pas a Nova York i rodalia o d’Estocolm a l’illa de Farö.
Les pel·lícules que m’agraden d’Almodóvar són les més castisses, aquelles amb estètica cañí, kitsch o lumpen, perquè quan es posa transcendent, se li veuen totes les costures
Almodóvar és el típic modern de capital de país de mires curtes. Un home amb qui ideològicament tinc certes connexions, però que peca d’un cosmopolitisme que confon el cul amb les témpores. Les pel·lícules que m’agraden d’Almodóvar són les més castisses, aquelles amb estètica cañí, kitsch o lumpen, perquè quan es posa transcendent, se li veuen totes les costures. Aquesta confusió entre modernor i cosmopolitisme es dona molt a Madrid, com també a Barcelona, però a la capital del regne hi ha un sector de cosmopolites autòctons tipus Mario Vaquerizo, el marit de la tonadillera tecno, que uns creatius publicitaris han designat com a imatge promocional d’una coneguda marca d’automòbils cars. Mario i Alaska són els màxims representants del paleto-cosmopolitisme cheli convertits en gurus de la modernor per culpa d’un país intel·lectualment intranscendent. Per descomptat, no estic comparant l’intel·lecte d’Almodóvar amb el de Vaquerizo, un tipus a qui li va més un Simca 1000 que un Škoda.
Això del cosmopolitisme és molt preuat. En el seu adeu, Ada Colau ha criticat les elits catalanes, a les quals ha titllat de provincianes, mediocres i avaricioses, i darrere de la crítica, a l'exbatllessa se li nota un cosmopolitisme molt almodovarià. Colau es creu cosmopolita sense saber que, ric o pobre, el cosmopolitisme es porta a l’ADN, i per molt que viatgi amb el superpoder woke de salvar el món de la mediocritat de l’heteropatriarcat, continuarà sent la capitana Enciam d’una nova política tan rància com la vella. Colau es creu membre d’aquella elit intel·lectual allunyada de l’elit econòmica, però també és una provinciana, mediocre i avariciosa, com ha quedat palès al llarg dels anys que va ocupar el càrrec d’alcaldessa, on l’autocrítica va quedar relegada sota el pes del seu autoritarisme. Si algú hagués tingut el poder de...
Si algú hagués tingut el poder de dir-li a Almodóvar que els diàlegs de The room next door sonaven artificials i sofisticadament absurds, i que havia de retallar fins a simplificar-los pel bé de la pel·lícula, els 17 minuts d’ovació i el "Lleó d’Or" de Venècia haurien estat justificats. Perquè Almodóvar ja no fa aquells errors d’angle de càmera que confonien l’espectador, i ha après a rodar fins a tenir un segell estètic intransferible i, de tant en tant, a convertir actors en estrelles. El problema d’Almodóvar és el maleït cosmopolitisme, que et fa creure que ets Bergman, o que el teu guió està a l'altura de The Dead, el testament fílmic de John Huston.
“Cau la neu. Cau la neu sobre aquest solitari cementiri en què Michael Furey està enterrat. Cau lànguidament a tot l’univers i lànguidament cau, com el descens del seu últim final, sobre tots els vius i els morts”. Aquestes són les darreres paraules de The Dead, uns versos que, trasplantats a la dialèctica almodovariana, sonen a descontextualitzats i a forçades metàfores dites per l’Ingrid i la Martha, dues lletraferides d’un cunyadisme propi de dinar de Nadal.