De tant en tant, es publiquen llibres sobre qüestions econòmiques que hom llegeix amb fruïció, com ara el darrer de Daron Acemoglu i Simon Johnson, que tracten la relació entre el domini de la tecnologia i la prosperitat de la humanitat. Fan una mirada crítica cap al futur i plena d’interrogants (Poder y progresso, en castellà). Fa poc més de deu anys, en vaig llegir un altre encara amb més fruïció que aquest, que presentava una tesi sobre per què fracassen els països (disponible en castellà), dels autors Aron Acemoglu i James Robinson. És un llibre que respon amb explicacions planeres, però amb molt de treball d’investigació al darrere, les diferències que es donen en el nivell de prosperitat de les nacions.

A principis d’aquesta mateixa setmana, es van donar a conèixer els guanyadors del Premi Nobel d’Economia, i resulta que es van concedir als tres economistes indicats: Acemoglu (d’origen turc) i Johnson (britànic), professors i investigadors del MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts), i Robinson (d’origen britànic), de la Universitat de Chicago. En la concessió del premi, es destaca que el 20% dels països més rics del món són 30 vegades més rics que el 20% més pobre, i que aquesta distància es manté en el temps, malgrat que els països pobres guanyin riquesa. Els premiats han demostrat com en són d’importants les institucions d’un país per a explicar si aquest prospera o no prospera. Els països amb un estat de dret deficient i amb unes institucions que exploten la població, no generen ni creixement ni transformacions en la societat cap a la prosperitat.

Pels premiats, comptar amb institucions polítiques inclusives, incloent-hi la divisió de poders, té una influència positiva sobre l’economia, el benestar social i el creixement econòmic. En sentit contrari, quan un país compta amb institucions que només proporcionen guanys al grup reduït de persones que ostenta el poder, es produeix abús, apropiació de rendes i baix desenvolupament econòmic i social. La manera més sostenible de transferir a la societat el poder d’aquest grup de privilegiats i extractors és la democràcia.

Aterrant a Espanya, és evident que la qualitat de les institucions en general ha experimentat millores a partir de la instauració de la democràcia. I encara ha millorat més a partir de ser membres de la UE, una institució amb un pes creixent, que marca la pauta i —en molts aspectes— actua de garant. Val a dir que, actualment, en matèria econòmica, la justícia espanyola té una qualitat diguem-ne que raonablement suficient, en la mesura en què persones i empreses hi operen amb seguretat, sabedors que es respecten els drets de propietat i els conflictes mercantils, i altres relacionats amb l’activitat econòmica es resolen de manera objectiva. Una altra cosa és la velocitat a la qual es resolen, que és lentíssima. En qualsevol cas, la gran presència d’empreses estrangeres al país ve a demostrar que el món empresarial confia en aquest nivell de justícia, una condició sine qua non per a operar-hi.

Els països amb un estat de dret deficient i amb unes institucions que exploten la població, no generen ni creixement ni transformacions en la societat cap a la prosperitat

Arribats a aquest punt, potser el lector es preguntarà quina relació hi ha entre l’alta justícia espanyola i el Nobel als economistes indicats i les seves aportacions. Amb "alta justícia" em refereixo als màxims òrgans de govern del sistema judicial espanyol i les seves actuacions, no pas en temes econòmics i mercantils, sinó en el fonament de la qualitat institucional d’un país, la democràcia.

Si hom es fixa en les múltiples i cada vegada més freqüents ingerències d’aquest estament judicial en qüestions que pertanyen a l’esfera de la política, se’n fa creus que això passi en un país que pretén presumir de democràcia i de qualitat institucional. La meva percepció com a simple ciutadà, sense dedicar-me a estudiar-ho, és que l’alta justícia incompleix principis operatius molt bàsics. Per citar-ne dos exemples, una actuació de perfil persecutori contra l’independentisme dels darrers anys i la guerra judicial contra el legislatiu espanyol. Els mitjans de comunicació ens obsequien amb actuacions massa freqüents que diries que atempten contra les funcions objectives que té encomanades.

La més important de totes és que, per definició, l’alta legislatura hauria de creure en la divisió de poders, això és, el legislatiu, l’executiu i el judicial, i actuar en conseqüència, cosa que massa sovint sembla que s’oblida. La segona és que la cúpula judicial hauria de ser imparcial, i la percepció que en tenim és que no ho és, que hi ha molts biaixos en les seves actuacions, com per exemple l’ideològic polític (dreta-esquerra), el corporativisme per a escalar a les màximes instàncies, l’activisme contra la diversitat territorial o l’assignació de velocitats diferenciades en la resolució de conflictes, entre d'altres. Massa pràctiques que es poden trobar a Turquia, Rússia i la Xina, però que grinyolen a l’Europa bressol de la democràcia.

En termes dels Premis Nobel d’economia, l’alta judicatura espanyola transmet la imatge de ser una elit extractiva de la democràcia. Va ser una pena que, en la transició de la dictadura, aquest tema no es resolgués adequadament. El país ha crescut econòmicament i té més renda, però en matèria de democràcia, que és el fonament de la qualitat institucional, amb aquesta alta judicatura, va coix, molt coix.