Ens aixequem al matí i ens mirem al mirall. Fa anys que convivim amb la nostra imatge i sabem quina cara fem, si tenim lleganyes, ulleres o els ulls inflats al matí. Tenim tan associats els nostres gestos, que no sabem veure que ens assemblem al nostre tiet o a la nostra mare. La genètica és el manual d’instruccions que heretem dels nostres ancestres, uns poc menys de 30.000 gens (instruccions genètiques concretes) conformen el nostre genoma que tenim repetit en cadascuna de les 21 a 30 mil milions de cèl·lules del nostre cos. I sí, compartim molt material genètic amb la nostra família.
Tanmateix, i aquest és el tema del qual us volia parlar avui, ens oblidem que som alguna cosa més que les cèl·lules derivades del nostre embrió inicial. Som refugi i hostes d’una munió de microorganismes, la microbiota que envaeix tota la superfície, orificis i conductes del nostre cos. Aproximadament, uns 2 kilograms del nostre pes es deuen als bacteris, arqueus, fongs i protozous unicel·lulars que allotgem i alimentem. La relació amb la nostra microbiota és dinàmica i làbil, pot ser simbiòtica i positiva, però també desequilibrada i amb efectes negatius, com succeeix quan tenim una infecció. Si ho mirem en nombre d’organismes, resulta que contenim quasi el doble de cèl·lules bacterianes que de cèl·lules del nostre cos. Som una única espècie de vertebrats mamífers, però tenim més de 2.000 espècies bacterianes amb una representació rellevant, més moltes altres espècies menys representades, i el conjunt de tots els seus gens excedeix en ordres de magnitud (més d’un milió) els nostres 30.000 gens.
Només amb aquests nombres ja podem entendre que no només som la nostra genètica, sinó que també la nostra microbiota té molt a dir de com som i ens sentim. La microbiota és el nostre alter ego, aquell jo que no veiem però hi és, i ens afecta. La relació entre l’anomenada flora intestinal, la producció de neurotransmissors i el sistema nerviós, el que s’ha anomenat gut-brain axis (eix intestí-cervell) adquireix cada vegada més rellevància, i en els congressos de neurociències s’aporten molts resultats de la recerca sobre la contribució de la microbiota a la sensació de benestar personal, o a les diferències en composició de la microbiota en pacients amb malalties psiquiàtriques i neurològiques (com ara l’autisme, la depressió o les malalties d’Alzheimer o de Parkinson). Si aneu a la farmàcia, la secció dedicada als prebiòtics i probiòtics per afavorir el creixement i repoblació de la nostra flora intestinal amb diverses soques bacterianes amb uns determinats efectes sobre la nostra salut, cada vegada és més extensa. Estudis exhaustius demostren que una gran part de la nostra microbiota (que pot arribar al 50%) és única. Però, més enllà de la descripció del tipus de microbiota que tenim o podem suplementar, ens podem fer una nova pregunta: com adquirim la microbiota que tenim? Està clar que, a més de la genètica, l’ambient hi té molt a veure, perquè la dieta o la medicació, per exemple els antibiòtics, afecten la composició de la microbiota. Però, té també un component de transmissibilitat entre humans? La nostra microbiota depèn de la nostra família o de la nostra alimentació?
Només estudiant la microbiota, podem inferir les relacions socials i de proximitat geogràfica, poblacional i de dieta entre els humans, perquè hi ha una elevada transmissibilitat de microbiota entre persones que comparteixen espai domèstic
Aquest tipus de preguntes són les que han intentat respondre un grup d’investigadors, de 20 països de cinc continents diferents (incloent-hi Itàlia, Alemanya, però també l'Argentina, Colòmbia, Guinea-Bissau, Tanzània, a més de la Xina i els Estats Units), els quals han analitzat més de 9.700 metagenomes humans procedents de mostres fecals i mostres orals, per tal d’esbrinar si la transmissió de microbiota, humà a humà, és rellevant, i si es dona verticalment (de mares a fills, per exemple) o horitzontalment (famílies i cohabitants de la mateixa casa, persones del mateix poble o de la mateixa zona geogràfica). Això vol dir que a més d’obtenir el DNA de les mostres i seqüenciar-lo de forma massiva, han de tenir eines per poder classificar bé cada gènere, cada espècie i, encara més acuradament, cada soca bacteriana que han aïllat. Sorpresa! Han pogut classificar bona part dels bacteris i fongs aïllats, però tenen altres espècies que no estan classificades. És a dir, tenim bona part de bacteris que viuen amb nosaltres, dins del nostre intestí o la nostra boca, que encara no tenen nom, però que ara sabem quin DNA tenen i els podem identificar!
D’altra banda, els resultats que han trobat són molt interessants perquè demostren que hi ha transmissibilitat de microbiota entre persones. Les mares transmeten verticalment als seus nadons bona part de la seva microbiota, sigui pel part vaginal, l’alletament o pel contacte físic continu, com ara els petons (i fins i tot, el xumet!, com us vaig explicar), de manera que les mares comparteixen amb els seus fills menors de 3 anys del 20 al 50% de la seva microbiota (mitjana del 34%). Tanmateix, la microbiota intestinal varia molt amb l’edat, i quan comparem quanta microbiota adulta és compartida amb la dels infants, trobem que va disminuint, i pot arribar a ser d’un 8% de microbiota comuna entre dos bessons idèntics que fa 30 anys que viuen separats. Llavors, ens podem preguntar: compartim microbiota amb els nostres familiars? Resulta que la interacció social és importantíssima: compartim al voltant d’un 12% de microbiota amb els cohabitants de la nostra casa, sigui quina sigui la relació de parentiu genètic, però si estudiem la microbiota oral, encara en compartim més, prop del 40%! Això és degut al fet que mengem una dieta similar, compartim espais que tenen microorganismes, i els anem incorporant a la cavitat oral, però no tots aquests bacteris arriben a l’intestí.
Encara més, les persones que viuen en el mateix poble també comparteixen més microbiota que els que viuen en poblacions més allunyades, i a més, les poblacions que no han adoptat un estil occidental de vida tenen una microbiota molt més diversa que les poblacions amb un estil de vida més occidental i, per tant, amb menys contacte amb la natura i el medi ambient. Per tant, les poblacions amb una vida i una dieta més propera al seu medi natural comparteixen una microbiota de “proximitat”. Per tant, només estudiant la microbiota, podem inferir les relacions socials i de proximitat geogràfica, poblacional i de dieta entre els humans, perquè hi ha una elevada transmissibilitat de microbiota entre persones que comparteixen espai domèstic. Tenint en compte que la microbiota oral és molt més canviant, mentre que la microbiota intestinal guarda encara romanents de la microbiota transferida per via materna, podem dir que els nostres fills comparteixen més microbiota oral amb els seus companys de pis que amb nosaltres, sobretot quan fa temps que són fora de casa. (Podeu llegir un resum d’aquest article tan interessant en aquest enfilall de piulades de la seva primera autora.)
I ara ve la gran reflexió. Si la microbiota és tan rellevant per a la nostra salut, i pot afavorir l’aparició o incrementar la gravetat de malalties metabòliques, autoimmunes o mentals, potser, epidemiològicament, no hauríem d’incloure els hàbits dietètics i higiènics de les famílies (i companys de pis) per a modular la transmissibilitat de la microbiota i determinar la seva potencial contribució a malalties que, fins ara, es pensava que no eren infeccioses ni transmissibles?