La violència masclista és un comptagotes incessant. Fins avui, trenta-dues dones han estat assassinades aquest any a l’estat espanyol, dotze d’aquestes al nostre país, a Catalunya. Cinc d’elles només durant l’estiu. Un d’aquests casos és el de l’excomissari que fa un parell de setmanes va matar la dona i l’exdona. Amanit amb la brutalitat del cas de la Gisèle Pélicot, la dona francesa a qui el seu marit drogava perquè altres homes la violessin, i el cas de Rebecca Cheptegei, l’atleta ugandesa cremada viva pel seu xicot, aquests darrers dies, per a segons quins sectors, deu haver estat difícil fer burla de les reivindicacions feministes. Hi ha dies en què sembla que ser dona és una cursa d’obstacles i que l’únic que pots fer és tenir fe en què, de bona ventura, no et tocarà a tu. No em tocarà a mi. Amb la violència de gènere passa una cosa curiosa: esborra les caricaturitzacions, transcendeix els debats ideològics i posa els fets sobre la taula. Quan la brutalitat és a l’escenari, el debat queda en silenci. Hi ha homes que violen, maltracten físicament i fins i tot maten les dones. I no són tots els homes, però gairebé sempre són homes.
En el cas dels maltractaments i els assassinats, el feminisme vesteix la lluita amb una consigna que ha esdevingut mantra: “que la por canviï de bàndol”. És un desig que, en dies com avui, queda lamentablement lluny de la realitat. Sembla que hi ha un consens social prou ampli de condemna cada vegada que al marcador de mortes se n’hi suma una més i que, a la vegada, precisament perquè el marcador no para d’ascendir, no hi ha gaire cosa a fer. Els casos de violència sexual i els assassinats s’esborren de l’opinió pública amb una diligència que per altres coses consideraríem exemplar. Com a dona, però, la gota malaia va foradant al cap. La manera en què tot plegat s’admet com una a eventualitat més de la convivència entre uns i altres, conscientment o inconscient, porta a pensar que, pel fet de ser dona, assumir un cert grau de violència en algun moment formarà part de la normalitat. Volem que la por canviï de bàndol, però en prendre consciència de la magnitud de l’assumpte, cada vegada costa més de pensar que en algun moment això pugui ser així.
No hauria de ser habitual conèixer un home i analitzar quants números té de ser un maltractador, un assassí o un violador
Una rere l’altra, fan una cadena de víctimes i cadàvers que hem acceptat com un element ambiental més. Amb l’excusa que els homes implicats són monstres o malalts, sembla que la resta d’homes, els qui poden permetre’s l’equidistància, esquiven la brutalitat dels fets. “Si hi ha homes que maten dones, però jo no soc ni un home que mata ni una dona, no va amb mi”. Ni monstres, ni malalts: són homes lliures, amb voluntat per decidir, que trien fer allò que fan. En el cas dels violadors de la Gisèle Pèlicot, homes de tota mena i condició a més. “Podria ser la teva germana, la teva mare, la teva dona”, com si les dones no fóssim éssers únics amb una dignitat radical més enllà de la relació que tenim amb els homes. Sobretot davant d’una morta, cap d’aquests arguments tous fets per espolsar-se l’ombra de la responsabilitat de sobre tenen gaire sentit. Justifiquen, però, que una part del món es continuï mirant les mortes, les violades i les maltractades de cua d’ull. Cada excusa és una volta més a la roda perpètua del conflicte.
Tenir por no ha de voler dir estar ni atemorida, ni paralitzada. En la por hi ha la consciència del conflicte: ningú accepta mai del tot viure sentint-se una potencial víctima de res. Acceptar que amb la condició de dona hi va associada la violència, ens rebel·la, perquè ataca la nostra pròpia dignitat humana. La por és el recordatori d’allò que no és acceptable i que no considerem naturalitzable. Que no hauria de ser habitual conèixer un home i analitzar quants números té de ser un maltractador, un assassí o un violador. I que, no obstant això, malgrat que no hauria de ser així, ens pot tocar a totes. Quan és així, però, les tombarelles argumentals no valen, els acudits i les burles misògines no troben el seu sentit i les excuses queden en ridícul. No es pot treure ferro a un cadàver: la mort és un valor absolut. No es pot culpabilitzar una víctima de més de dos centenars de violacions: el volum en capa els tripijocs ideològics de nyigui-nyogui. De fet, no es pot culpabilitzar la víctima d’una sola violació, per molt que els cunyats habituals s’hi abraonin per protegir-se. Si hi ha punta de l’iceberg, hi ha un iceberg. La por no canvia de bàndol perquè fa la sensació que, a l’altre bàndol, no canvia res.