Un rei va cridar els seus dos fills i li va dir al primer: "Demana'm el que vulguis, però tingues en compte que a ton germà li donaré el doble", i el fill envejós va respondre: "Treu-me un ull".

En cas de confirmar-se, les contrapartides que Junts per Catalunya ha obtingut a canvi de no impedir la convalidació dels decrets del govern espanyol, suposarien pel que fa a l'autogovern el salt qualitatiu més important des del pacte del Majestic. No és mala notícia que torni la política i més ara que ha esdevingut tan emocionant com ho solen ser les votacions in extremis al Senat dels Estats Units.

La incògnita de l'acord és que tot són promeses i encara que el PSOE les ha assumit públicament i per escrit oficiós, caldrà veure com s'implementen. I això és el que ha donat peu a les disquisicions partidistes i mesquines de l'habitual mediocritat política catalana.

S'ha volgut minimitzar el compromís de delegar al Govern de Catalunya les competències en immigració mitjançant una llei orgànica a partir de l'article 150.2 de la Constitució quan és l'únic camí perquè la Generalitat assumeixi competències que la Constitució atribueix exclusivament a l'Estat. Va ser per aquesta via que els Mossos es van convertir en policia integral, substituint la Guàrdia Civil i els anomenats maderos.

La delegació de competències estatals via l'article 150.2 era l'argument desenvolupat per Enric Argullol i defensat per Jordi Pujol per augmentar l'autogovern, conscients que una reforma de l'Estatut no podia incorporar competències reservades a l’Estat, requeria majories més qualificades i era molt arriscada atesa l'evolució política espanyola, tal com s'ha demostrat després.

Interessant és també la referència als drets històrics de Catalunya, que el PSOE assumeix per escrit en el seu comunicat oficiós, l'única via per guanyar espais de bilateralitat. Els drets històrics són la referència de Catalunya com a subjecte polític preexistent a la Constitució de 1978.

Junts pretén blindar l'amnistia i tota precisió és poca, així que no està de més suprimir l'article 43 bis de la llei d'enjudiciament civil, però en aquest terreny el camí serà llarg i tortuós perquè no hi ha dubte que els jutges espanyols i tots els aparells de l’Estat faran servir qualsevol instrument al seu abast per dificultar l'aplicació de la llei.

Junts té l’obsessió de demostrar que és més valent i més capaç que ERC i els republicans intenten demostrar el contrari, quan, tractant-se de forces sobiranistes, tot el que no sigui sumar esforços és afeblir-se mútuament i de retruc afeblir el país

Pel que fa a la reversió del decret que va promoure el govern del PP per facilitar la fuita d'empreses catalanes en el moment àlgid del procés, difícilment en tornaran gaires, sobretot si s'han instal·lat on es paguen menys impostos que a Catalunya, però a partir d'ara potser torna la normalitat, és a dir, que les societats de capital fixaran el seu domicili dins del territori espanyol al lloc on es troba "el centre de la seva efectiva administració i direcció, o on radiqui el seu principal establiment o explotació". I bé, la revocació no deixa de ser un reconeixement de la maldat que va guiar el capteniment del govern Rajoy i d'altres institucions de l'Estat contra la societat catalana en el seu conjunt, no només els independentistes.

Si, a més, hi haurà més diners per a la digitalització de la justícia i menys IVA per a l'oli, que ja ha pujat prou de preu, l'acord de Junts amb el PSOE comparat amb el que hauria suposat el no-acord, es pot "valorar positivament", que és el que se solia dir quan Miquel Roca negociava el peix i Jordi Pujol parava el cove.

Ara bé, políticament, el més transcendent del que ha passat aquesta setmana no és el contingut de l'acord, no és el peix ni és el cove. El més transcendent, el més important, el més greu és que s'ha posat en evidència que la política catalana seguirà sent el principal obstacle per al progrés del país, sotmès com està a l'estultícia dels seus governants i alguns representants.

És evident que Carles Puigdemont es va apuntar un èxit si més no mediàtic quan totes les portades i els informatius l'assenyalaven com a rei del mambo de la política espanyola i els articles més pensats anomenaven Jordi Turull com el gran negociador. Tot és interessadament molt exagerat. Al PP i al seu aparell mediàtic l'interessa dir que Sánchez és un titella de Puigdemont i al PSOE relativitzar les concessions que ha fet.

L'equació estúpida és la catalana. Junts té l’obsessió de demostrar que és més valent i més capaç que ERC i els republicans intenten demostrar el contrari, quan, tractant-se de forces sobiranistes, tot el que no sigui sumar esforços és afeblir-se mútuament i, de retruc, afeblir el país.

Mentre la política catalana continuï atrapada en l'absurda competència electoral d'Esquerra i Junts, disputant-se l'autonomia en nom de la independència, la progressiva decadència del país, del seu prestigi, de l'autoestima dels seus ciutadans no s'aturarà, fins al punt que els catalans acabaran avergonyint-se'n

Ara, poc o molt, Junts ha negociat amb el PSOE més poder per a Catalunya, i el Govern de Catalunya, en comptes d’alegrar-se, fer-se seves les contrapartides atès que en tant que Govern és qui les hauria de treballar, liderar i acabar aplicant, reacciona amb una ridícula escena d’atac de banyes. Les declaracions d'Oriol Junqueras i l'entrevista que li va fer Jordi Basté a la consellera Laura Vilagrà han fet riure per no plorar, perquè se'ls nota la rancúnia, però porten a la patètica conclusió que el Govern d'Esquerra Republicana no negociarà i evitarà qualsevol augment de competències si han de suposar un èxit de Junts per Catalunya. I l'un per l'altre, el país al desastre.

Amb aquest nivell d’intel·ligència política, no cal esperar gaire res de les comissions i taules de diàleg i de negociació que ERC i Junts van pactar a canvi de la investidura. Cinc comissions diferents totes per pactar amb un únic PSOE, però ERC per una banda i Junts per una altra. És ridícul sobretot perquè la prioritat no serà qui en treu més, sinó procurar que l'altre en tregui menys. Ja no es pot descartar que la principal contrapartida que exigiran al PSOE serà que no cedeixi res a l’adversari. No seria la primera vegada que passa, com deuen recordar Puigcercós i Duran Lleida. Rubalcaba encara riu des del cel.

Sap greu haver d’insistir-hi, però mentre la política catalana continuï atrapada en aquesta absurda competència electoral d'Esquerra i Junts, disputant-se l'autonomia en nom de la independència, però impedint una majoria governamental estable, la progressiva decadència del país, del seu prestigi, de l'autoestima dels seus ciutadans no s'aturarà, fins al punt que els catalans acabaran avergonyint-se'n.