El recent avantprojecte de llei que proposa modificar la Llei Orgànica del Poder Judicial i l'Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal planteja, de manera inequívoca, més interrogants que solucions per als problemes estructurals de la Justícia a Espanya. Lluny d'abordar les arrels de la falta de balanç de poders o garantir una millora real en l'eficiència i equitat del sistema judicial, aquesta reforma es perfila com un altre exemple més de polítiques cosmètiques que, a més, presenten seriosos dubtes de constitucionalitat i compatibilitat amb el dret de la Unió Europea.

Sense ànim d'exhaustivitat, un dels aspectes més problemàtics de la reforma és la introducció d'un procés selectiu extraordinari per estabilitzar jutges i fiscals substituts, atorgant-los un tracte preferencial en la valoració de mèrits per la seva experiència prèvia. Aquest mecanisme, aparentment dissenyat per reduir la temporalitat, s'enfronta a una crítica jurídica contundent: la seva possible vulneració del principi d'igualtat recollit a l'article 14 de la Constitució Espanyola (CE) i de l'accés a funcions públiques en condicions de mèrit i capacitat, segons l'article 23.2 CE.

En un sistema basat en la meritocràcia, prioritzar l'experiència d'un grup específic de professionals sense una justificació objectiva i raonable no només genera discriminació contra altres aspirants amb formació i experiència equivalents, sinó que també perpetua la desigualtat estructural dins de l'accés a la judicatura, sense garantir una justícia de qualitat.

A més, aquest tracte preferencial contradiu la Directiva 1999/70/CE, que prohibeix l'abús de figures temporals i exigeix mesures eficaces per garantir l'estabilitat laboral. En lloc d'implementar una solució integral, aquesta mesura consolida un model de precarietat estructural que, paradoxalment, la normativa europea busca erradicar.

Lluny de plantejar solucions de llarg termini, aquest avantprojecte sembla estar més enfocat a atendre problemes contingents i generar l'aparença de modernització

La reforma també preveu l'exclusió de magistrats pròxims a la jubilació per ocupar presidències de sala, sota l'argument que no podrien completar un mandat complet. Aquesta disposició, a més de ser discriminatòria per raó d'edat (article 14 CE), també viola l'article 21 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, que prohibeix la discriminació per edat tret que estigui plenament justificada per objectius legítims que, sens dubte, no es donen en aquest cas.

És evident que aquesta limitació manca de proporcionalitat, ja que existeixen mecanismes menys lesius per garantir la continuïtat administrativa sense necessitat de restringir l'accés a càrrecs públics en funció de l'edat. El veritable problema rau en la falta d'una planificació eficient de recursos humans a la judicatura, una mancança que aquesta reforma no aborda.

Un altre element cridaner és la introducció del vot telemàtic als processos selectius. Encara que en principi podria interpretar-se com un avenç cap a la modernització del sistema, la falta de garanties clares quant a la seguretat, l'anonimat i la traçabilitat del vot planteja riscos significatius. En cas de no resoldre's, aquesta mesura podria vulnerar el principi de seguretat jurídica (article 9 CE) i generar una crisi de confiança en els aspirants i en la transparència del sistema judicial.

El vot telemàtic, com a eina, no és intrínsecament inconstitucional ni negatiu, però requereix un marc de garanties tecnològiques i procedimentals que aquesta reforma no detalla ni sembla prioritzar. Una modernització superficial sense la deguda solidesa tècnica no només és ineficaç, sinó que a més amplifica les desigualtats i la percepció d'opacitat.

En perpetuar desigualtats, discriminacions i pràctiques temporals qüestionables, la reforma demostra ser un pedaç cosmètic més que un esforç seriós per modernitzar i democratitzar el sistema judicial

En el context europeu, les mesures proposades queden molt lluny dels estàndards d'eficiència i equitat observats a països com França, Alemanya o Itàlia. Per exemple, mentre que França compta amb l'École Nationale de la Magistrature (ENM) i un programa de formació pràctica de 31 mesos, i Alemanya incorpora un Referendariat de dos anys remunerat que garanteix experiència real a jutjats i fiscalies, Espanya continua prioritzant un model teòric i memorístic amb escassa formació pràctica, sense ni tan sols endinsar-nos en una anàlisi més profunda sobre determinats aspectes dels processos de selecció i accés que existeixen a països del nostre entorn, on l'aptitud, idoneïtat i estabilitat dels aspirants també és avaluada.

A més, encara que la reforma introdueix beques per a aspirants amb menys recursos, el seu abast continua sent limitat i no resol les barreres econòmiques i socials que perpetuen la desigualtat a l'accés a la judicatura. La comparació amb Alemanya, on els referendaris reben remuneració durant la seva formació, exposa encara més la insuficiència de les mesures proposades a Espanya.

El tractament dels jutges substituts en el model espanyol és un altre exemple de les deficiències d'aquesta reforma. Amb un 16,86 % de la judicatura formada per substituts (i fins i tot un 25 % en àrees crítiques com els jutjats de violència de gènere), la falta de formació homologada i l'alta temporalitat són problemes estructurals que aquesta normativa perpetua en lloc de resoldre i d'avançar cap a una justícia de qualitat basada, entre altres coses, en una obligatòria formació contínua de jutges i magistrats.

La proposta d'estabilització mitjançant concurs-oposició, sense incloure una formació addicional prèvia al nomenament, no només compromet la qualitat de les resolucions judicials, sinó que també reforça una pràctica ja criticada per les institucions europees. Països com França i Alemanya han aconseguit evitar la dependència de figures temporals gràcies a una millor planificació de recursos humans, un exemple que Espanya sembla ignorar sistemàticament.

És imperatiu que s'obri un debat seriós, transparent i transversal sobre el futur de la Justícia a Espanya, un que transcendeixi les polítiques de curt termini i abordi, d'una vegada per sempre, les arrels dels problemes estructurals

En lloc de proposar pedaços que amb prou feines maquillen les deficiències del sistema, aquesta reforma podria haver abordat qüestions fonamentals com: la introducció d'avaluacions psicològiques i psicotècniques per garantir que els aspirants tinguin les competències socials i emocionals necessàries per exercir un rol judicial; una formació obligatòria per a jutges substituts equiparable a la dels titulars a l'Escola Judicial; una ampliació significativa de les beques per garantir una veritable igualtat d'oportunitats; i un model de planificació de recursos humans més eficient, inspirat en exemples europeus reeixits.

Tanmateix, lluny de plantejar solucions de llarg termini, aquest avantprojecte sembla estar més enfocat a atendre problemes contingents i generar l'aparença de modernització que en transformar la Justícia espanyola en una institució més justa, equitativa i eficient.

Aquest avantprojecte de llei no només fracassa en la seva al·legada intenció de resoldre els problemes estructurals de la Justícia a Espanya, sinó que, a més, com ja he dit, planteja seriosos dubtes sobre la seva constitucionalitat i compatibilitat amb el dret de la Unió Europea. En perpetuar desigualtats, discriminacions i pràctiques temporals qüestionables, la reforma demostra ser un pedaç cosmètic més que un esforç seriós per modernitzar i democratitzar el sistema judicial.

És imperatiu que s'obri un debat seriós, transparent i transversal sobre el futur de la Justícia a Espanya, un que transcendeixi les polítiques de curt termini i abordi, d'una vegada per sempre, les arrels dels problemes estructurals. Només així podrà recuperar-se la confiança ciutadana en un pilar fonamental de l'Estat de dret, en lloc de pretendre una judicatura a la carta per afrontar problemes contingents que assetgen un govern cada vegada més encerclat pels seus propis errors.