Quan era petit, el meu moment preferit de la setmana era la nit que a casa sopàvem biquinis. No me'ls cruspia mirant alguna pel·lícula llogada al videoclub, però, ja que aquell instant tan gastronòmicament plaent coincidia sempre a la tele amb un programa que era com tenir una finestra oberta al món: el ‘30 minuts’. Ser un nen català dels noranta significava tenir adoració pel Son Goku i una por terrible del Megazero, però també, a la vegada, sentir respecte per un senyor gris i amb veu de peix bullit que un dia a la setmana ens presentava històries molt menys divertides que les del Club Super3, però que van educar-me igual que el Tomàtic i van permetre'm, en definitiva, ser qui avui soc.

Com hauria entès, sinó, amb sis, vuit o deu anys, la guerra de Bòsnia, el procés judicial a Pinochet o els balseros cubans que volien fugir als Estats Units? Quan diumenge passat vaig veure l'especial Això té un 30, vaig adonar-me que allò que celebrava quaranta anys, més que un programa de televisió, és una estructura d'estat que des de fa quatre dècades fomenta l'esperit crític dels catalans, eixampla els nostres marcs mentals i, en definitiva, manté viu el periodisme autèntic en aquests temps de fake news i clickbait on es valora més fer soroll que no pas investigar, contrastar fonts i, en definitiva, anar a l'arrel de les coses.

El món ja no és com ho era l'any 1984, quan jo no havia ni nascut, ni molt menys com ho era l'any 1924. També el món de la literatura ha canviat molt, per exemple, però en qualsevol moment de la història sempre hi acaba havent algun sonat que decideix anar a contracorrent i, per exemple, fotre's a editar clàssics catalans. Fa cent anys, temo que un llibre com Lo somni de Bernat Metge no devia ser cap best-seller, com tampoc no ho és ara La punyalada de Marian Vayreda. Malgrat això, l'editorial Barcino, que aquesta setmana ha complert cent anys de vida, fa un segle que està entossudida editar tots aquells llibres que no surten a les llistes dels més venuts, però que amb la seva sola existència física erigeixen i edifiquen una cosa molt més important que les xifres de vendes: una literatura nacional. És a dir, una altra estructura d'estat.

Editar llibres és una forma de construir una mirada sobre el món, mentre que vendre'ls és una manera de convèncer a un lector que aquella mirada li permetrà descobrir un món nou. Vaig aprendre això als vint-i-dos anys, l'hivern que vaig treballar fent pràctiques de la carrera a la llibreria La Cultural de Vilafranca del Penedès. Fins aleshores, la vila tenia només una llibreria, però una colla de bona gent va decidir potenciar la creació d'un segon lloc en el qual vendre llibres i confiar en el Quim Jubert per tal que capitanegés l'aventura. Jo aleshores tenia el cap ple de pardals i ell, a part de ser un jefe meravellós, va convertir-se ben aviat en un d'aquells mestres que la vida et va posant al mig del camí.

Divendres passat es va jubilar i va despatxar, com ell sempre diu, per última vegada. Un Ulisses de Joyce no és un producte tan útil de vendre com poden ser, què sé jo, unes sabates del número 42, però, per això crec que igual que el ‘30 minuts’ o l'editorial Barcino, també la llibreria La Cultural i la feinada que el Quim ha fet durant aquests anys al costat del Jordi Romeu, l'Anna Lloveras, l'Anna Rafecas, la Marina Caralt i ara la Núria Carbó ha contribuït, a escala penedesenca, en una cosa molt important: persistir en la defensa d'allò que aparentment sembla inútil, ja sigui un reportatge televisiu, l'edició d'un llibre del segle XIII o la fundació d'una llibreria. Al final, en l'era dels reels d'Instagram, els vídeos de TikTok i els cervells fregits per l'abús de les pantalles, aquestes són les estructures d'estat més importants. Potser les úniques que sí que tenim, de fet: les que ens ajuden a entendre el món, estimar-lo i, si pot ser, ajudar-lo a fer un lloc millor.