El PP tanca el curs amb un gir de guió considerable. Per fi ha assumit en públic l'obligació de reunir-se amb Pedro Sánchez quan toqui i arribar a certs acords. Amb onze governs autonòmics i el finançament encallat des de fa nou anys, no era realista la posició de braços caiguts de Feijóo. Tancat a Gènova, 13, hauria vist els seus líders autonòmics ignorar (més si cap) la direcció nacional. Dos de tants exemples, quan des de Madrid critiquen el traspàs de Rodalies, Juanma Moreno Bonilla a Andalusia es planteja reclamar les mateixes competències. Mentre Feijóo carrega per la quitança del 20% del deute català del FLA, els seus dirigents fan comptes per acollir-se al mateix acord. Confrontació per una banda, realitat per una altra, el PP s'involucrarà en les lleis econòmiques de pes empresarial, encara que menys vistoses en la batalla política. La CEOE i diferents sectors de l'IBEX es van regirar contra els pactes independentistes abans de la investidura, assumit el nou govern, han baixat el pistó i miren cap al calendari de la regulació que els afecta.
No estava previst al PP col·locar la reunió amb Sánchez abans de gener i tampoc no es va veure venir la petició de mediació europea. Amb això, el PP ha desactivat part de la seva escomesa dialèctica contra el PSOE i Junts. Com ironitzaven càrrecs socialistes abans de nit de Nadal, amb la petició d'un mediador podien anar a sopar tranquils. Feijóo no pot parlar de l'Estat intervingut des de Suïssa i demanar la vigilància de Brussel·les. La Comissió Europea i la Fundació Henry Dunant no tenen la mateixa institucionalitat, però comparteixen el simbolisme d'acudir a l'ajuda externa per a la política nacional. Les raons són diferents, els arguments similars. Si les reunions a Ginebra desgasten els socialistes per la cessió històrica que suposa acceptar la figura del mediador; el PP externalitza el conflicte en la mateixa dimensió que Junts. D'una banda, els populars critiquen que el PSOE compri la narrativa del procés i, per un altre, copien la de Junts. Acudeixen a Europa perquè no es fien de Sánchez, com va assegurar Puigdemont per imposar la supervisió del salvadorenc Francisco Galindo. Ambdós es refereixen a la politització de la Justícia, la debilitat de l'estat de dret a Espanya i la necessitat de l'assistència europea i estrangera. Allà queden els assenyalaments de Míriam Nogueras i José Antonio Monago en Congrés i Senat, amb la rectificació del segon després que el jutge de la Gürtel demanés empara.
Si les reunions a Ginebra desgasten els socialistes per la cessió històrica que suposa acceptar la figura del mediador; el PP externalitza el conflicte en la mateixa dimensió que Junts
Feijóo ha triat Brussel·les per negociar el CGPJ amb l'equip del comissari Didier Reynders, arriscant-se que la fotografia coincideixi amb la futura trobada de Puigdemont i Sánchez. Amb tot això, la dreta legitima l'espai, la trobada i l'interlocutor. És probable que la llei d'amnistia sigui la porta que obre el PSOE per la qual entrarà el PP. Ho farà pas a pas, en línia amb l'avís de Feijóo de dijous passat en revelar la seva intenció de pactar amb Junts per intentar tombar lleis al Govern. I és més a prop de reconèixer Carles Puigdemont que el president del govern, a qui continua anomenant el "senyor Sánchez". El rebuig de Feijóo de reunir-se a la Moncloa passava per una confusió deliberada de la separació de poders de l'Estat, evitant anar a la seu simbòlica de l'Executiu davant les Corts, seu del poder legislatiu. Per més acostaments del PP a Junts, l'escull de VOX és encara insalvable. La taula de salvació de Sánchez són els 178 vots de la investidura; la del PP són els pactes estructurals amb Santiago Abascal. Després del 28-M va aconseguir més governs amb Vox que en solitari, una dinàmica continuista a la dreta de cara al pròxim semestre. Ni tan sols amb l'agressió violenta del portaveu local i diputat Javier Ortega Smith el PP no té marge de maniobra per forçar el seu soci.
A la rematada de l'any li queden diversos titulars. L'últim Consell de Ministres d'aquest dimecres mesurarà l'èxit negociador de Sumar amb el PSOE. El govern ha de revalidar els ajuts econòmics i socials aprovats per pal·liar una inflació disparada. La dada ha baixat —no la cistella de la compra, que segueix disparada—, però les mesures són un suport per a gairebé 10 milions de persones, el 21,7% de famílies espanyoles en risc de pobresa. Està el transport, l'IVA, els ajuts al lloguer, les hipoteques... Molta lletra petita i hores de converses tècniques des de la passada setmana, quan els de Yolanda Díaz van tancar amb èxit el subsidi d'atur, enfrontats a Nadia Calviño, encara que en la línia que demanava Brussel·les, i van obrir la carpeta de l'últim real decret òmnibus. Des d'aleshores, negocien amb un PSOE remant a favor. El Govern és conscient de l'escut social com a contrapès dels pactes independentistes i territorials amb Junts, ERC, Bildu i el PNB. Fa balanç amb moments com el proper 28 de desembre quan Joseba Asiron sigui el nou alcalde de la capital de Navarra amb els vots del PSOE; a les esmenes a l'amnistia en l'aire fins al proper 3 de gener, a la caiguda dels últims vets a partits amb els quals el PP no negocia perquè no pot. Perquè voler, va volent.