El millor de la vela, com a esport, és com repta els seus participants (normalment en equip) a fer servir els elements de la natura a favor del seu objectiu. El mar no el pots canviar, el vent no el pots canviar, el clima no el pots canviar: però pots canviar l’estesa o l’arriada de la vela, el moviment del timó, l’orientació, la força, el temps de la teva pròpia acció per fer que els elements, sovint contraris als teus interessos, es posin de sobte al teu favor. Això vol dir, però, que també pot succeir el contrari: pots tenir el vent a favor, el dia més clar del món, la mar més adequada possible i, en canvi, navegar d’una manera que t’ho posis tot en contra. Aquest, i no la Copa Amèrica, és el problema de l’ajuntament Collboni. Li succeeix de manera clamorosa un cop cada dos mesos, i de manera més silenciosa cada dia sota l’ombra de la seva tèrbola administració. Collboni va inaugurar la seva legislatura amb pactes contra natura, i un any i mig després, continua essent incapaç de posar la natura a favor.

Els barcelonins no estan en disposició d’aguantar gaires ximpleries, no sé si aquest ajuntament se n’acabarà adonant alguna vegada. No va ser mai problema que Louis Vuitton vingués a celebrar una passarel·la, també en motiu de la copa marítima, i ni tan sols no va ser mai problema que se celebrés al Park Güell; els veïns indignats no ho estaven contra una marca, sinó per haver estat invisibles per l’Ajuntament: ni compensacions, ni explicacions, ni negociacions. El mateix amb la provinciana i antiestètica exhibició d'F1 al mig del passeig de Gràcia, per a la qual es podrien haver trobat alternatives com l’evident existència d’un circuit de carreres a la muntanya de Montjuïc (això és, la muntanya mateixa). El front marítim de la ciutat no té gaires alternatives, efectivament, però sí que té alternativa la millor negociació de les condicions fiscals per als participants, absolutament exagerades, o com a mínim, la molt millorable comunicació d’aquestes condicions excepcionals a la ciutadania. El resultat: totes aquelles xifres sobre els milers de milions que l’esdeveniment “deixarà a la ciutat” esdevenen paper mullat i xerrameca, sense deixar de banda el mal que aquest fet fa a la imatge de l’esport de la vela en general: a veure qui és el maco que ara diu que no és un esport elitista (una cosa que, per cert, no és). La Federació Catalana de Vela i els practicants del patí català deuen estar encantadíssims amb aquest innecessari desprestigi.

La culpa no és de la Copa Amèrica: la culpa és d’uns gestors municipals que, en comptes de comptar amb la ciutadania, fan les coses a la seva esquena

Vivim en una ciutat que alguns volen petrificada, com Pompeia, sota el volcà de les llunyades Olimpíades del 92. Aquell no és només que fos un esdeveniment històric: es va explicar bé, va implicar el ciutadà, va oferir una promesa factible de progrés general, i va multiplicar l’orgull de la ciutat (i del país) d’una manera inèdita fins aleshores (i des d’aleshores). Després van venir grotesques genialitats com el Fòrum de les Cultures, o els suposadament imprescindibles Jocs Olímpics d’Hivern, que no van tenir el seu obstacle en el govern aragonès, ni tan sols en el govern Aragonès, sinó en l’absoluta desconfiança i desconnexió del projecte amb la majoria de la ciutadania catalana. Una ciutadania que, per cert, encara tenia massa recent el patiment sofert arran dels fets polítics del 2017 i que no estava disposada, psicològicament, a ser comprada amb caramel·lets i amb focs artificials quan la il·lusió col·lectiva més gran des del 1992 (tant per als partidaris del “no” com per als partidaris del “sí”) quedava enfonsada en un forat d’impotència, de repressió i d’explícita i descarada ocupació. Com a exemple, el també artificiós nom de Josep Tarradellas per a l’aeroport. Poc després, ja dins del Palau de la Generalitat, el missatge de les banderes és igualment explícit. Massa explícit com per pretendre distreure el públic amb un pa i circ que, per a no semblar tan frívol i com a mínim, hauria de saber explicar-se molt millor. No, la culpa no és de la Copa Amèrica: la culpa és d’uns gestors municipals que, en comptes de comptar amb la ciutadania, fan les coses a la seva esquena. Com dèiem fa uns mesos, Déu me’n guard d’acusar el govern Collboni d’exercir el despotisme il·lustrat: ara bé, sí que l’acuso de despotisme.

“Tot per al poble, però sense el poble” i així estem, insisteixo, des del 2017. Mentrestant, el barceloní va veient com se li fa més impossible viure a la ciutat. I, quan amb prou feines aconsegueix mantenir-s’hi, observa com es va fent llunyana i irreconeixible. A veure si ho puc dir en quatre o cinc frases: Barcelona no és una ciutat provinciana i no aconseguireu que ho sigui. Barcelona no és una ciutat artificial, ni en venda, i no aconseguireu que ho sigui. Barcelona no és una ciutat que deixi passar les manques de transparència, i no aconseguireu que ho sigui. Barcelona no és cap cocapital de ningú, i no aconseguireu que ho sigui. Barcelona no és una ciutat sense identitat, i no aconseguireu que ho sigui. I sobretot, Barcelona no és una ciutat hortera. Tingui qui tingui com a alcalde.