La perifèria és tot allò que envolta Madrid capital i la comunitat governada per la cada cop menys sorprenent Díaz Ayuso i les seves poca-soltades. Per cert, si busca marit, Milei està a l’altura de les seves expectatives emocionals, morals i polítiques, encara que haurà de conviure amb un fotimer de gossos clonats i la Karina, la germana del president de l’Argentina.
El més sorprenent de l’opereta bufa en què s’ha convertit Espanya és que tota aquesta perifèria maltractada per les ambicions geopolítiques i econòmiques de Madrid DF (Enric Juliana dixit) sempre clama quan és Catalunya qui posa el crit al cel. I és sorprenent, perquè tots callen quan Madrid crea lleis fiscals denunciables amb nom, generalment, de futbolista i que, a poc a poc, està convertint la capital en un paradís fiscal amb el beneplàcit dels que no baden boca.
L’últim a sumar-se a la festa dels contraris a un tracte de favor amb Catalunya, la mal anomenada “singularitat catalana”, és Joan Baldoví, el líder de Compromís al Congrés. El valencià ha amenaçat Pedro Sánchez de retirar-li dos vots si no dona a la Comunitat Valenciana el mateix tracte que els veïns del nord. I, tal com està el pati valencià, amb el Reino de Valencia controlat per l’extrema dreta i la dreta extrema espanyolista, sorprèn que la preocupació de Baldoví sigui el tracte de favor vers Catalunya. Alguna cosa deuen haver fet malament els de Compromís per haver entregat la seva autonomia a tota aquesta tropa de fatxes illetrats. El tuf anticatalà de Baldoví demostra que aquest sentiment no és de dretes ni d’esquerres, sinó profundament peninsular. Baldoví és un bon representant dels constitucionalistes equidistants.
Que València aconsegueixi un millor finançament ni em va ni em ve. Vull dir, que no em fa perdre la son. Ja s’ho faran, ara, que tenen més de la meitat de la població a favor de convertir la llengua valenciana, catalana, o com collons la vulguin anomenar, en una relíquia de museu. Però Baldoví no és un cas únic dins de Compromís. La seva exlíder, Mónica Oltra, la versió xuflera d’Ada Colau, ja va regalar unes quantes frases antològiques dirigides als veïns del nord durant el procés. “Catalunya no s’ha mirat el País Valencià com un igual”, deia en aquells anys des d’una posició equidistantment electoral.
Si Catalunya no reclama la fi d’aquest estat centrípet i un finançament just, qui ho farà?
Però, si Catalunya no reclama la fi d’aquest estat centrípet i un finançament just, qui ho farà? Com sempre, serà l’ase dels cops, però, si hi ha millores, tots posaran la tassa de cafè conscients, perquè ho són, que el gran problema d’Espanya és Madrid. La crua realitat és que prefereixen tenir un sistema de finançament desastrós abans que Catalunya aconsegueixi una propineta. D’això se’n diu psicopatia.
Andalusia i els senyorets de la Junta també han clamat al cel. Inclús han reconegut que, en cas que Catalunya aconsegueixi un sistema de finançament com el basc o el navarrès, ells tindrien problemes per pagar alguns serveis públics fonamentals. Caretes fora. Qui viatgi sovint a Andalusia se sorprendrà del nivell de serveis que tenen fruit de quaranta anys d’inversions provinents de les mal anomenades comunitats riques amb diners gestionats, com no podria ser d'una altra manera, des de la capital. I tenen la barra de continuar reclamant tracte de comunitat subsidiada. Com dirien els Òscars, el Dalmau i l’Andreu: OBB. Olé tus buebos borenos.
O els mateixos aragonesos, amb figures tràgiques com Javier Lambán, l’expresident d’Aragó, que prefereix viure en una comunitat mal finançada abans que Catalunya aconsegueixi una millora. Com ja he dit, pura psicopatia. I mentre Madrid capital i la Comunitat d’Ayuso miren l’espectacle amb el paternalisme victimista dels que se’t pixen a sobre mentre xiulen, la corrua “d’amics” perifèrics actius o jubilats segueix creixent.
Navarresos a banda, els qui més admiro són els bascos. Jo, que mai he patit de basquitis, considero admirable el poder d’una autonomia que amb un 7% del PIB i una minsa força parlamentària, tingui sempre el vent a favor i mai rebi cap reticència dels companys perifèrics. Si Gary Lineker va fer cèlebre aquella frase que deia que el futbol era un esport on jugaven onze contra onze i sempre guanyava Alemanya, en la política espanyola sempre guanyen els bascos, amb permís de Madrid. La frase catalana “ni un paper a terra” els devia semblar d’una puerícia pròpia d’un país amb un ADN impur.
Diuen, diuen, diuen. No em poso pujolista, però és una expressió recurrent. I diuen, diuen, diuen que Espanya està condemnada a reestructurar el sistema de finançament autonòmic. Però és una paradoxa gattopardesca perfectament embastada pels poders de l’Estat, des del lawfare fins al rei nostre senyor. Vull dir, parafrasejant Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que “si volem que tot segueixi com està, és necessari que tot canviï". I com sempre, Catalunya s’endurà les hòsties físiques, mentre els nostres amics perifèrics s’enduen les hòsties eucarístiques. Pures escorrialles mentre els bascos xiulen, i els madrilenys segueixen pixant-se sobre de la resta d’unes comunitats que semblen patir de síndrome d’Estocolm amb la capital del regne.
Però no passa res. Baldoví i la resta d’equidistants ja fan la feina bruta perquè tot segueixi com sempre. I, per si no se m’ha entès, recordo una altra frase italiana, aquesta extreta de Il mattatore, una pel·lícula dirigida per Dino Risi: “Quan vulguis, pots venir a menjar a casa", diu Chinotto a Gerardo Lattini, “perquè on no en mengen sis, no mengen set”. Aquest és el país on vivim, que més que lampedusià, és tragicòmic.