Fa dies que penso a escriure un article encapçalat per aquest títol, copiat d’una cançó de Georges Brassens que m’ha acompanyat des que vaig néixer. Quan el meu pare tenia disset anys, fumava amb pipa, com Brassens o com Sartre, deu anys més tard vaig néixer jo, i molts anys més tard conservo a casa la col·lecció de pipes paternes i l’amor per les cançons del cantant, compositor i poeta de Sète. De Les copains d’abord se’n poden fer diferents traduccions. Una, la més emprada, seria "els amics primer", i encara que també es pot traduir com "retrobament", m’agrada la primera traducció perquè conté el sentit total de l’amistat total, aquella que no desfà ni el pas del temps, ni els malentesos, ni la distància, ni el contacte permanent, ni la carnalitat, ni la família, ni els amors circumstancials, ni tampoc la mort.
I mentre pensava en aquests amics a qui mai no abandonaràs ni t’abandonaran, em truca un veí de Vallvidrera amb qui compartíem estones d’orxates a la granja del funicular quan érem petits per dir-me que un d’aquells copains d’abord s'ha mort d’un infart. El que em truca es diu Eudald, i el que ha mort, Miki. La notícia m’agafa mentre estic ajagut al llit. La nit ha sigut llarga. Els metges no saben si el mal a les cames és fruit d’una hèrnia discal o de la fractura del làbrum, una merda de fibrocartílag articular que permet el moviment del maluc. I mentre m’estava cagant en tot, la trucada de l’Eudald m’ha deixat tan glaçat que he deixat de notar el dolor a les cames. Ell, el Miki, el noi guapo de la classe, murri i simpàtic, ha sigut el primer a caure. L’últim, que apagui el llum.
Amb el Miki vàrem estudiar EGB a l’escola Nabí. I encara que ens vèiem molt de tant en tant en reunions de grup, formava part d’aquests amics que pugen i baixen del vaixell, convençuts d’una pròxima trobada al següent port. I és que jo veig la vida com un vaixell en què va pujant i baixant gent, i molt pocs, si tenim en compte aquesta existència desbordada de trobades amb persones invisibles, aconsegueixen un cambrot on pernoctar quan els necessitem o ens necessiten. Dimecres és el funeral i allà ens veurem. La reencarnació del Miki dependrà de nosaltres, de mantenir-nos fidels al servei de la memòria.
M'he adonat que necessito desplegar les veles i tornar al mar per provocar, en un sentit positiu, nous retrobaments
Jo no gaudeixo de gaires amics, però els que tinc, sé que hi són, que ja és molt. I mira que sovint els ho he posat difícil amb la meva actitud destructiva envers la vida i amb un caràcter, el meu, propi d’un addicte que no entén ni d’equidistàncies, ni de grisos. O tot és blanc o tot és negre, una actitud pròpia dels suïcides que van per la carretera contra direcció pensant que són els altres els que s’han equivocat de carril. Si continuen al meu costat, penso, és perquè els transmeto una lleialtat a prova d'ideologies, creences religioses o d’estupideses vàries, perquè ells o elles tampoc no m’ho han posat fàcil. Com diu la dita castellana: Dios los cría y ellos se juntan.
La raó per la qual una persona passa de ser un conegut a un amic indissoluble és un misteri. L’amor per un amic no és tan abstracte com el que tens per un fill, però per les copains d’abord també faries coses reservades a la ficció. Les amistats profundes són més poètiques que prosaiques, però, ben mirat, sovint són les coses més prosaiques les que ens mantenen units. Ja voldrien molts matrimonis tenir el grau de complicitat que aconsegueixen algunes amistats, i no em refereixo als follamics. Jo, en això de cardar, soc més de l’estúpida i minoritària escola dels heterosexuals enamoradissos.
Amb la mort del Miki m’he adonat que necessito desplegar les veles i tornar al mar per provocar, en un sentit positiu, nous retrobaments. I mentiria si afirmés que aquest amic mort a destemps era un dels meus grans amics, però formava part d’un temps en què vaig ser prou feliç per voler-hi tornar. Metafòricament parlant, és clar, perquè Déu em guardi de la màquina del temps. I des d’un punt de vista de l’amistat, em passa a l’inrevés amb Madrid. Dels gairebé vint anys que vaig viure-hi —dues setmanes cada mes—, no en conservo ni un sol amic, i és ben bé que l’espai i el temps en varen tenir una gran responsabilitat. O potser vaig ser jo, que no vaig entendre mai una ciutat on no vaig ser feliç, malgrat el meu fill Marc, i la meva infelicitat em va donar una imatge de personatge incòmode per als de Madrid, tan cofois de la mejor ciudad del mundo. Ho sento per nacionalistes madrilenys com Sergio del Molino, però aquest català de merda no la va entendre mai e la nave va.
Els copains d’abord de la meva vida, sovint, no pensen com jo. En tinc més de dretes, menys nihilistes, més d’esquerres, menys dogmàtics, més somiatruites, menys simpàtics... amb el "que jo" sempre cloent la frase... i amb alguns hi parlo en castellà, amb altres en català i amb uns pocs en italià, i espero, amb els anys que em resten, trobar-ne de nous amb qui parlar en anglès o en suahili. Perquè això de l’amistat és com un llibre inacabat des de l’instant que entenem el concepte de l’amistat, un concepte on la intuïció mai no falla, com la que vaig tenir amb aquell noi italià a qui vaig conèixer en una classe d’anglès a Nova York i ara, més de quaranta anys més tard, és el meu fratello. Dell vitalista e gentile Marcello, el que més em va desconcertar va ser una generositat envers mi que va desbordar la meva suposada generositat, en una època en la qual jo vivia com un anacoreta desencantat de les amistats. Actualment ens veiem poc, però sempre tinc el vaixell preparat al port per al retrobament.
Les copains d’abord, toujours.