Quan militava a UDC teníem una dita que, crec, havíem heretat del PSUC. Deia així: “Amics, enemics i companys de partit”. Tot aquell que ha militat sap que si vol progressar en un partit i en la vida política en general, és millor no tenir amics al partit. En general, en la vida política et veus obligat a lleialtats difícils de justificar, i a pactes del tot antinaturals. Però aquesta és la grandesa de la democràcia interna: empassar-te coses i que no ho sembli. I si ens posem a mirar en el joc democràtic dels parlaments i els pactes a dotze bandes, se’ns fa del tot impossible pensar que pugui existir cap altra relació entre polítics de qualsevol estatus que no sigui la del pur interès circumstancial. Un líder ha d’estar disposat a sacrificar peons i els bons militants saben que hauran d’acceptar situacions ingrates que demanen de tot menys vincles d’amistat amb els “companys de partit”. La politologia ha entès perfectament com funcionen els partits i defineix de manera general dues menes de militants: els creients i els pragmàtics. Els creients, ho hem vist recentment, ho vinculen tot a la causa. I, per tant, poden desfer fins i tot amistats en nom del bé major. Els pragmàtics, en canvi, no dubtaran a fer el que calgui per mantenir o augmentar el seu estatus i els seus guanys. Ni uns ni altres poden tenir amics en política. Fins aquí podem pensar que no té gaire sentit parlar de política i amistat sense concloure que és millor no tocar el tema. I que quan els comunistes parlaven de “companys de partit”, ho feien deixant entreveure que la militància condicionava tota possibilitat de valorar les relacions al marge del pur interès o necessitat del partit.
Però —sempre hi ha un però—, la meva experiència, una mica llarga ja, em fa veure que no és del tot cert el que deia la dita comunista. Concretament, en el tema de l’amistat. És cert que en el món teòric de les relacions entre militants, el més senzill és no voler barrejar-hi res que no sigui un noble o no tan noble interès per als objectius polítics perseguits. Però la naturalesa humana no ens deixa obviar els sentiments. I de manera inevitable establim sense voler fílies i fòbies amb la gent que ens envolta. Ens sentim inclinats a voler fer unes birres amb uns, i a evitar el contacte amb els altres. Un conegut empresari català deia: “No es fan empreses amb els amics, però sí que es fan amics a l’empresa”. Convindrem plegats que fer amics és del tot inevitable. Una solució sembla, doncs, optar per fer amics i deixar que la política la facin els altres. Si aquesta fos la realitat, deixaríem la política en mans dels cínics, i tots tenim exemples per saber que en política, com en tots els altres camps de la vida, hi ha de tot. Per tant, cal fer que política i amistat convisquin en les millors condicions possibles.
L’amistat i la política, tot i semblar insolubles, són simplement complementàries, si som capaços de pensar i de no gesticular verbalment en permanència
Aniré un pas més enllà citant un empresari d’èxit, una mica més gran que jo, i bon amic, que em confessava que, per a ell, és cada vegada més clar que cal prioritzar les fílies, i fugir tant com es pugui de les fòbies. És a dir, que cal intentar col·laborar sempre sigui possible amb gent que doni bon rotllo, i evitar perdre massa el temps amb qui no ajuda a ser feliç. Ho diu sense pretendre anar de bon rotllo positiu, sinó com a evidència del que no li dona la gana fer: perdre el temps amb qui fa que no et provi bé l’esmorzar. Tots sabeu del que parlo. Semblaria, doncs, que es farà molt difícil fer política amb amics. Difícil sí, impossible no.
En realitat, sí que es pot fer política com qui juga a futbol sala o prepara una marató en equip, a condició que quedi clar que l’objectiu final no és la carrera política ni la victòria. Fer política esportivament implica saber apartar-se abans de prendre mal, i prioritzar les relacions d’amistat a les de partit. Si fem servir les habituals regles de l’amistat, direm veritats que no agraden o haurem de suportar situacions incòmodes. Però si tenim clar que per damunt de tot hi ha l’amistat, sabrem apartar-nos del camí, i deixar que l’amistat flueixi per terrenys menys delicats. Perquè el temps passa, els càrrecs s’esvaeixen, les pugnes es relativitzen i les línies vermelles es difuminen. Entre amics, tenir raó no és necessari. Sovint n'hi ha prou amb tenir ganes de seguir fent una birra. Us pensareu que tot plegat no dona cap idea que no hàgiu ja tingut i experimentat. Però m’ha semblat que en un temps on els gestos poc amables i les confrontacions dialèctiques porten un cop més a parets, on la grandesa de la política i del joc democràtic es veuen qüestionades en permanència, calia donar una mica de calidesa al debat. I recordar que l’amistat i la política, tot i semblar insolubles, són simplement complementàries, si som capaços de pensar i de no gesticular verbalment en permanència. Els del PSUC de la meva època també tenien com a cançó de referència Les copains d’abord de Brassens. Molts d’ells han fet sempre política. Els d’UDC també l’escoltàvem d’amagat. I també hem seguit fent política amb més o menys intensitat. I potser, i només dic potser, l'única manera de fer política durant anys és amb amics.