El debat d’investidura d’Alberto Núñez Feijóo començarà d’aquí a uns dies. Si no hi ha sorpreses, a l’estil del tamayazo, no aconseguirà ser investit. Quaranta-vuit hores abans, José María Aznar —el gest amenaçador del qual no enganya— presidirà a Madrid una manifestació contra l’amnistia. L’expresident del govern espanyol, que va pactar amb Jordi Pujol la seva primera investidura el 1996 amb un “cost” prou elevat en termes d’espanyolitat simbòlica (la supressió del servei militar obligatori, sense anar més lluny), s’esquinça ara les vestidures davant la possibilitat d’un acord entre el PSOE i Junts. Si no fos perquè ja és gran i té dificultats per caminar, estic segur que Felipe González assistiria de gust a una manifestació que diu defensar la Constitució. L’objectiu real de la manifestació és dinamitar Pedro Sánchez i això González també ho comparteix. Com ha quedat demostrat amb l’expulsió de Nicolás Redondo Terreros del PSOE, no hi ha un enemic pitjor que un dels teus correligionaris. A la vella guàrdia del Règim del 78 no li agraden les maniobres de l’actual líder socialista i malda per afavorir la repetició electoral. Tant és que González i Aznar pactessin amb Pujol i li fessin tota mena de concessions —a contracor, no cal dir-ho— perquè necessitaven els vots dels nacionalistes per governar. Per a ells, allò era diferent. Segons explica Pujol en l’últim volum de les seves memòries, abans de pactar amb Aznar es va reunir amb Felipe González en secret en un xalet propietat del CESID. En aquella reunió, González va aconsellar Pujol que optés per donar suport al PP “per sentit de responsabilitat”. No va gosar dir “per responsabilitat constitucional”, però era el sobreentès del prec. González i Pujol van descartar una aliança multipartida per impedir el govern del PP. Aquesta era la lògica d’un temps en què els convergents eren, juntament amb el PNB, el partit que feia de frontissa en la política espanyola. Defensar Espanya per damunt de tot.

Doldre’s de la persistència de la catalanitat és una constant de l’espanyolisme castellà.

D’aleshores ençà ha plogut molt, però la vella guàrdia del Règim del 78 mostra la seva cara de veritat. No és que s’hagin fet vells i s’hagin convertit en una colla de rondinaires que estan disposats a manifestar el seu disgust amb un present que ja no protagonitzen. És molt més que això. La seva intransigència en contra de l’ús de les llengües cooficials al Congrés, que ha mobilitzat en contra de la mesura antics parlamentaris i alts càrrecs de l’administració del PP i del PSOE, és la prova més evident que el “constitucionalisme” espanyol està podrit. És tan sols una reformulació del lament d’Ortega y Gasset davant l’adversitat que Espanya hagués de patir el fet català. Doldre’s de la persistència de la catalanitat és una constant de l’espanyolisme castellà. El 2019, l’Instituto Elcano, el laboratori d’idees patrocinat pel ministeri d’Exteriors espanyol, revivia Ortega i la conllevancia amb Catalunya en un document publicat amb motiu de les eleccions europees d’aquell estiu. Ignacio Molina i Natalia Martín, autors de l’informe, no amagaven la sensació de fatalitat resultant del “problema catalán”: “Sempre existiran a Catalunya importants veus rupturistes que impediran considerar l’assumpte com a resolt del tot i, a més de poder aspirar a reduir de manera notable el suport a l'independentisme, el repte també consisteix a aprendre a conviure-hi”. Sembla com si els autors recomanessin a Pedro Sánchez que seguís l’aforisme filosòfic que va deixar anar Rosa Peral en la darrera sessió del judici pel crim de la Guàrdia Urbana: “Les coses impossibles són tan sols una mica més difícils”. Si la sentència, aplicada a un assassinat ja fa esfereir, interpretar-ho parlant de política i d’identitats, que és el debat de fons, li dona el to tràgic que ja tenia el nacionalisme d’Ortega.

Tenint en compte els antecedents, és evident que Pedro Sánchez —o el PNB— s’avenen a pactar amb Junts per necessitat més que no pas per convicció. Els que han hagut d’assumir l’inevitable són ells i no pas Carles Puigdemont, que fins a les darreres eleccions era considerat un proscrit i un empestat. El president electe, destituït amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que va votar el PSOE, va optar per l’exili perquè, un cop fracassat l’intent de proclamar una República catalana independent, va creure que la resistència s’organitzaria millor a l’exterior. Si un no és un sectari rematat, reconeixerà que no va ser una mala opció. Quedar-se, i ser indultat al cap de quatre anys, ha inhabilitat els polítics empresonats. Vostès em diran que en queden dos (Junqueras i Turull) i un tercer, Josep Rull, que, com tothom sap, espera tenir una nova oportunitat si aconsegueix guanyar les primàries de Junts i encapçalar la seva candidatura a les eleccions catalanes del 2025. Tots tres tenen data de caducitat, els agradi o no. Els que critiquen des de l’independentisme l’exili de Puigdemont, de vegades sembla que assumeixin el relat espanyolista sobre la “fugida” covarda de qui no va tenir els dallonses, diuen, de defensar la DUI del 27-O. És la mateixa gent que ara critica el possible acord sobre una amnistia que abastaria, segons ha consignat Òmnium, 1.432 persones. No sé on vaig llegir que “a vegades has de passar pel pitjor per poder arribar al potser”, però em sembla una afirmació molt adequada per afrontar el pacte d’investidura amb el PSOE a canvi d’una amnistia exprés, pagada trinco-trinco abans de la votació a favor de Pedro Sánchez. A més, en les confrontacions civils, com en les guerres, el bàndol que no cuida els seus combatents acostuma a perdre. Abandonar la “tropa” afavoreix la desmoralització. No són les derrotes el que desanima, és la indiferència dels líders per la sort de qui ha lluitat sota les seves ordres.

L’indult dels nou vips del procés no va generar ni la meitat d’entusiasme que provoca entre els independentistes una amnistia que beneficiï tots els combatents

Pactar la investidura de Sánchez a canvi de l’amnistia i de trobar un mediador per resoldre el conflicte no és cap fotesa. Va acompanyada, a més, d’una “condició prèvia” identitària no gens menyspreable: que el català es pugui fer servir a les Corts i a la Unió Europea. Aquest pacte solucionarà el problema de fons? És clar que no! Algú es pot creure que un simple pacte d’investidura revertirà els recels, les intransigències i l’espanyolisme desbocat? Només cal recordar què van fer Aznar i González quan no van necessitar els vots de Pujol per constatar la fragilitat d’aquesta mena de pactes. Sánchez no acceptarà, si és que les accepta, les condicions de Puigdemont i Junts per convicció, sinó per necessitat. Ell sap que l’independentisme no renunciarà a decidir sobre la independència, de forma acordada o unilateral. Però per a l’independentisme, l’amnistia significarà posar el comptador a zero per poder tornar a començar. No es pensin que el bàndol contrari no se n’ha adonat. Un altre president de la Generalitat, el socialista José Montilla, en una entrevista de fa uns dies, va reclamar als defensors de l’amnistia que es comprometin a no repetir els seus actes. Que Montilla no es preocupi, que suposo que l’independentisme no tornarà a repetir els mateixos actes fallits del passat, perquè segurament acabarien igual. Ho tornaran a fer d’una manera diferent, encara que en aquests moments ningú, absolutament ningú, ni els de la quarta llista, no sàpiga com. Per això l’actual conjuntura és bona per recuperar l’empenta i mantenir la posició. L’indult dels nou vips del procés no va generar ni la meitat d’entusiasme que provoca entre els independentistes una amnistia que beneficiï tots els combatents. Les enquestes ja ho reflecteixen. I Junts hi surt guanyant. A diferència d’un indult, que és bàsicament un perdó, l’amnistia extingeix el suposat delicte. I això ho saben tant Aznar i els convocants de la manifestació a Madrid per atacar l’amnistia, com els exaltats cercles intel·lectuals del PSC-PSOE. Javier Cercas escrivia en el seu llençol habitual “que una amnistia no equival a un perdó, ni tan sols a l’oblit. Una amnistia equival a esborrar el delicte: a declarar que el delicte no va existir mai”. D’això es tracta: l’1-O no va ser de cap manera un delicte, mal que els pesi a aquests suposats demòcrates que només busquen venjança i càstig per l’èxit obtingut pels independentistes.

L’amnistia és, doncs, una nova oportunitat per a l’independentisme. Per això em semblen un error els vaivens d’Esquerra, que corre com un pollastre decapitat, perquè un dia fixa l’amnistia com una línia vermella i l’endemà afirma que la prèvia exoneració dels combatents pot esperar. També em sembla erroni el capteniment dels “intransigents”, expressat a les xarxes socials o en articles, que propaguen la notícia falsa i malintencionada que l’amnistia és la moneda amb què l’estat pagarà la rendició de Puigdemont. El president a l’exili s’erra com tothom. Ho ha demostrat amb escreix i ara podria caure en la trampa que s’entreveu en unes declaracions de Jaume Asens i unes altres de Yolanda Díaz que tiren aigua al vi. Malament rai si comencem així. O amnistia i mediador, o res. I és tan important una condició com l'altra, perquè la figura del mediador està vinculada amb pactar posteriorment l'autodeterminació. Els subterfugis són trampes. La llista d’errors de Puigdemont és llarga i, com diu el tòpic, la història els jutjarà. Ara bé, pressuposar-li engany abans de començar a jugar la partida i veure com acaba i en què consisteix l’acord, em recorda la famosa piulada de Gabriel Rufián del desembre del 2017 amb la qual va gosar fer ús, amb la seva proverbial demagògia castissa, de la metàfora bíblica de les “155 monedes de plata” per acusar Puigdemont de venut. No ha calgut gaire temps per esbrinar qui estava equivocat. Puigdemont, per tant, no és infal·lible, però almenys té la murrieria de la gent del nord de Catalunya. Són hàbils per a aconseguir allò que pretenen.