Amb tot el vodevil de la condonació del deute, Pedro Sánchez ha ordit un moviment prototípic de la política espanyola. En primer terme, el president espanyol va fingir que pactava amb ERC una condonació de 17.104 milions d’euros que el Govern deu al Fons de Liquiditat Autonòmica. Poques hores després, hom sabia que la gràcia del Gobierno amb Catalunya s’escamparia com per art de màgia per tot el territori espanyol, i s'oferiria també a les altres comunitats autònomes, exceptuant els nostres falsos amics bascos del nord enllà, que sempre mengen a part. En efecte, i com de seguida s’ha afanyat a dir Junts, aquesta condonació vindria a ser una espècie de “cafè per a tothom”, tot i que jo el definiria més aviat com una “amnistia creditícia” (entenc que la nomenclatura no agradi als puigdemontistes). As usual, Catalunya es fa amb un suposat privilegi... que aviat acabarà gaudint tot quisqui.
Tot i això, Junts per Catalunya encara no ha decidit què votarà sobre la condonació al Congreso (potser, a fi d’aclarir-se, haurien de consultar-ho al mediador salvadoreny); és obvi que la seva crítica no té res a veure amb la intenció de Sánchez, car allò que busquen és desgastar la posició mediadora de Junqueras. Així també passa amb el PP i Alberto Núñez Feijóo, qui ha dit que l’amnistia creditícia només pretén acontentar els socis indepes de Sánchez i que, al capdavall, augmentarà el dèficit de l’Estat. Les dues coses són certes; de moment, la dreta espanyola ha actuat com una agrupació sectària i ahir mateix sabíem que els barons populars abandonaren la ministra María Jesús Montero mentre presidia el Consell de Política Fiscal. Però el paperam que els espera, als presidents del PP, és ben cardat, perquè el poble accepta malament que renunciïs a estalviar pasta.
Al final de tota aquesta història, l’amnistia creditícia s’aprovarà per a tothom qui la vulgui
A Sánchez tota aquesta sarsuela ja li va prou bé, no només perquè exerciti la competència entre els seus socis juntaires i republicans (que, en la seva infinita picabaralla, li asseguren sobreviure totes les qüestions de confiança possibles), sinó també perquè la dreta espanyola està quedant com una simple agrupació de regionalistes ressentits. De fet, el president espanyol està jugant amb les últimes cagarrines del ressentiment territorial que li queda a un sistema autonomista que ha funcionat sota aquell lema que l’Enric Juliana definí com el “nosotros no vamos a ser menos.” Per molt irònic que sembli, Sánchez ha vist molt bé que el món s’encamina envers lideratges molt forts i delirants, polítics que juguen amb les lleis i el parlamentarisme amb la mera intenció de sobreviure; qui li hauria d’haver dit que, tot i la seva retòrica contrària al trumpisme, ell n’és potser el primer alumne.
Al final de tota aquesta història, l’amnistia creditícia s’aprovarà per a tothom qui la vulgui (“quien quiera ayuda, que la pida”). Les comunitats, en efecte, podran rebutjar-la i acabar pagant el deute al FLA per empobrir-se una mica més, i així María Jesús Montero es presentarà a les eleccions andaluses dient als seus paisanos que tenen un president desagraït i malgastador. Després de cantar la cançó de l’enfadós amb el “cafè per a tothom” de la condonació, Carles Puigdemont tornava a rectificar la posició del seu partit (ja hem perdut el compte de les vegades que ho fa el 130, tot i que té la delicadesa de fer-ho cada dia més ràpid) per recordar que Junts no és contrari a l’amnistia creditícia, però que voldria eliminar la totalitat del deute amb el FLA, que els matemàtics presidencials calculen en 73.000 milions de pepinos.
La cosa té certa gràcia, perquè el deute en qüestió fou una de les eines privilegiades amb què el conseller Mas-Colell quadrava els números de la Generalitat mentre el president Mas deia que ens estava duent a Ítaca a tota pastilla. Però tot això, ai las, devia passar en aquell temps en què Junts no pactava amb ningú “a cambio de nada”. En fi, tinguem paciència, perquè el trumpisme soft de Sánchez s’acabarà imposant en molt poc temps. Tothom quedarà descontent, només faltaria, però tot déu passarà tard o d’hora per l’adreçador... i serà un poc menys pobre.