L’amnistia, finalment

Que Junts s’acabaria imposant al PSOE i a Esquerra, si no estava cantat, li faltava poc. A Pedro Sánchez, que fins ara havia tingut molta sort, se li han anat complicant les coses des de la investidura. Les presses d’Esquerra són més que sospitoses, sobretot a la llum del resultat final del "no" de Junts a la primera proposta d’amnistia. Després de l’acord de dijous passat, qui pot negar que Junts va fer bé de paralitzar la tramitació d’una llei d’amnistia que no proporcionava totes les garanties? Que el projecte de llei estigui avui més blindat no és garantia que s’hagin eliminat tots els obstacles. Els “jutges patriòtics”, com la “policia patriòtica”, poden pervertir la justícia amb la intenció de frustrar l’acord polític. Per fer-ho rebran el suport del PP, de la caverna mediàtica madrilenya i del PSOE “històric” de Felipe González, que, paradoxes de la vida, cada dia s’assembla més al de Rodolfo Llopis, que ell i el “grup dels sevillans i bascos” van defenestrar a Suresnes el 1974. El colpisme tou del règim del 78 és un recurs que ja fa temps que domina l’agenda política espanyola. Quan els jutges pretenen substituir els polítics, la democràcia està en perill.

Els jutges han aplicat al PSOE la mateixa medicina que abans havien aplicat a l’independentisme i a Podem. Li busquen les pessigolles furgant en la corrupció i el finançament irregular. Que la corrupció vinculada als partits i a l’administració és una característica del règim del 78 és innegable. Són tants i tan primerencs els casos de corrupció política, que negar-ho seria falsejar la història. Transparència Internacional fa anys que afirma que Espanya es manté entre els estats considerats més corruptes de la UE, i que la corrupció és més elevada a Espanya que a Botswana, Qatar, Polònia o els Estats Units. CiU, que era un dels partits centrals del règim del 78, no podia quedar exempta del mal que ja havia tocat anteriorment el PP i el PSOE. Fa un parell d’anys, Transparència Internacional ja va advertir que la crisi sanitària s'havia utilitzat en molts països “com una excusa per restringir llibertats fonamentals i evitar importants controls i equilibris” administratius, que és el que ha permès, per exemple, el frau de les mascaretes que implica alts càrrecs polítics i institucionals del PSOE.

Quan va començar el Procés, o, millor dit, quan a Madrid van començar a adonar-se que el referèndum d’autodeterminació se celebraria tant sí com no, van obrir totes les “carpetes” que implicaven persones de l’entorn convergent. Si no hi havia motiu, si la denúncia era falsa, com en el cas de Xavier Trias o Artur Mas, que van ser víctimes de la “policia patriòtica”, al final els jutges van haver de recular, si bé el mal ja estava fet. Però quan la sospita tenia fonament, com en el cas d’alguns membres de la família Pujol, l’actuació malèvola de la “policia patriòtica” va resultar secundària. Per això Oriol Pujol va ser condemnat, i per això continua viu el procediment judicial contra Jordi Pujol júnior i s’està a l’espera de la sentència del 3%. El PSOE de Pedro Sánchez arrossega els vicis del règim del 78, com els arrossegava el pujolisme. L’independentisme ha superat aquella etapa, encreuem els dits perquè sigui així, i, si vol ser creïble, l’ha de criticar i allunyar-se’n.

El cas Koldo farà mal als socialistes, ja veurem fins a quin punt. De moment, està clar que els ha condicionat en la negociació de l'amnistia amb Junts, a la qual s’ha afegit, a última hora, Esquerra, cosa que ja em sembla bé, per intentar contrarestar la idea que Puigdemont l’havia encertada forçant una nova negociació. El PSOE continua instal·lat en la idea, alimentada per alguns mitjans de comunicació catalans, que els de Junts actuen condicionats per l’origen convergent d’uns quants dels seus dirigents, començant per Carles Puigdemont. Si fos així, algunes coses no haurien passat, com ara prendre la decisió de sortir del govern o bé resistir-se a aprovar el pressupost de la Generalitat, com fan ara. Que l’origen d’una part de Junts sigui aquest, no ho pot negar ningú, però la presó i l’exili han fet que l’actitud canviés, especialment la de Carles Puigdemont, per a disgust d’un sector, també convergent, que s’ha apuntat amb molt de gust a la recuperació de la “normalitat” autonòmica.

L’amnistia no és encara vigent i la (in)justícia espanyola intentarà boicotejar-la amb tots els recursos.

L’avantguarda d’aquest sector, que no vol dir que sigui avantguardista —sinó més aviat al contrari, és força conservadora—, culpa Puigdemont de les conseqüències de la repressió del 2017. És un argument pervers, perquè en comptes de denunciar el caràcter antidemocràtic de l’Estat, que es va negar a negociar un referèndum d’autodeterminació pactat, acusen Puigdemont, a qui titllen d’irresponsable i aventurista, d’haver abocat Catalunya a la ruïna. Aquesta mena de raonament és el que ha portat fins a les files d’Esquerra un veterà convergent com Carles Campuzano i un dels periodistes de referència de CDC, l’actual diputat republicà Francesc-Marc Álvaro. Altres no han fet el salt per dignitat o, potser, perquè l’edat els ha apagat les urgències de l’ambició. S’acontenten reescrivint els articles que ja van escriure el 2006, quan tot just començava el Procés.

La denúncia de l’espoli fiscal, de la manca d’inversió de l’Estat en infraestructures, de l’atropellament del català, etc., que és el que va incentivar el moviment independentista en la dècada sobiranista, quins efectes creuen que tindrà quan es torni a constatar que l’Estat discrimina Catalunya, amb una “asfíxia premeditada”, com ja denunciava Ramon Trias Fargas? En el seu llibre, que és de l’any 1985 i que jo vaig fer reeditar el 2011, el diagnòstic de Trias Fargas era meridià: “Des del primer dia, la gent de Madrid comprèn que la manera més eficaç d’escanyar la nostra autonomia passa per fer-nos el pacte de la fam. Una autonomia sense diners és com un ciclista sense bicicleta. I és just reconèixer que per motius diversos nosaltres no hem sabut combatre aquesta estratègia”. La solució és la independència, no ens enganyem, però cal saber trobar la manera d’arribar-hi sense perdre tants efectius pel camí. L’amnistia permetrà tornar a començar. Aconseguir l’amnistia per a tothom era la condició bàsica per recuperar la “normalitat”, que, per altra banda, cadascú interpreta a la seva manera. Els que voldrien que Junts tornés a ser CDC tenen un problema, que no és el 3%, com era abans el dels convergents, sinó que es diu Carles Puigdemont.

El president Puigdemont no té oposició interna al seu partit i l’oposició d’Esquerra és banal, almenys en termes de si negociar és o no la solució al conflicte sobiranista. Acabem de constatar que una negociació finalitza d’una manera o d’una altra segons el que estiguis disposat a aguantar per assolir un bon pacte. L’exili és una font de resiliència, perquè el bombardeig mediàtic al qual han estat sotmesos Junts i Puigdemont, en una altra època, si realment fossin la reencarnació de CDC i de Duran i Lleida, ja els hauria tombat. L’estratègia de Puigdemont és exactament la mateixa que planteja el vídeo que han llançat a les xarxes Jordi Graupera i Clara Ponsatí per anunciar la creació d’un nou partit. Això és: exigència en la defensa de la independència i del dret a l’autodeterminació i gestió eficaç de l’autonomia. Quan vaig veure l’anunci no m’ho podia creure. Calia tanta crítica per arribar a la mateixa conclusió que ha sostingut Junts des que es va constituir? Lluitar per la independència i reclamar la bona gestió de la Generalitat són tasques que cal fer “alhora”, a la vegada i junts. Inclús el sector més moderat dels seguidors de Puigdemont ho creu. Jaume Giró s’hi llançaria de cap.

Junts no pacta l’amnistia amb el PSOE per acabar amb el Procés, que, per altra banda, tal com s’entenia fins al 2017 està tancat, sinó per obrir una nova etapa de la lluita independentista basada a combinar radicalitat i pragmatisme, segons el moment. L’estratègia del catalanisme clàssic, que va perdurar fins al pujolisme, que era intentar reformar Espanya, ja no serveix. Les elits espanyoles són irreformables, si més no mentre tinguin el poder a les seves mans. Només Esquerra creu que sostenint el PSOE al govern les coses canviaran. Santa innocència! El PSOE i Sumar —com bé sap Pablo Iglesias— no són alternatives al sistema. Els moviments del PSOE de Pedro Sánchez són tàctics i canvien de sentit segons el moment. El regeneracionisme a Espanya és una via fracassada des de l’època de Joaquín Costa. Per tant, val més no cantar victòria abans d’hora. L’amnistia no és encara vigent i la (in)justícia espanyola intentarà boicotejar-la amb tots els recursos. No s’ha de descartar el colpisme tou, a l’estil del 23-F. Seria més descarnat, si és que aconseguís triomfar, perquè l’actual monarca no es camuflaria, com va fer el seu pare el 1981 amb la complicitat dels partits del règim del 78. Tots tenim al cap el discurs amenaçador del 3-O de Felip VI. L’amnistia no és cap via de retrobament entre dues parts enfrontades. És un acte de justícia per reparar una repressió exagerada i injusta en nom del nacionalisme espanyol.