Inicio, avui, amb moltes ganes, una col·laboració a ElNacional.cat. No m’ha costat gens ni mica trobar un tema per a l’estrena. Soc jurista —magistrat— i la tortuosa rebuda que està patint, per part dels tribunals, la recentment aprovada llei d’amnistia, se m’ha imposat com a única alternativa. En els dies que portem de juliol, s’ha estès davant nostre un esplèndid mosaic d’enrevessats posicionaments judicials: un tribunal —el Suprem— que, retorçant el sentit de la llei, denega l’amnistia als líders polítics del procés. Uns altres —l’Audiència Nacional i el mateix Suprem— que arxiven el cas Tsunami, però no per l’amnistia, sinó per altres motius de forma. Un jutjat d’instrucció de Barcelona que, en contra del que li ordena el seu superior, tira pel dret, no aplica l’amnistia a la trama russa del procés i remet la causa al Tribunal Suprem. I d’altres tribunals als quals la llei els genera tants dubtes de solidesa que obren la via per a demorar-ne l’aplicació i plantejar alguna pregunta al Tribunal Constitucional o a la justícia europea: casos Jové i Salvadó, CDR o preparatius de l’1-O, entre altres.
N’hi ha, com veiem, per triar i remenar. Però, de sobte, salta l’alarma: no hi ha ningú, cap tribunal, que apliqui l’amnistia i exoneri els beneficiaris? És clar que sí! Però, paradoxalment, la majoria dels beneficiats són, de moment, els policies de l’1-O! El món al revés, sembla.
Com ho hem d’interpretar, tot plegat? Com podem orientar-nos, en aquest laberint? A tal fi, desgranaré tot seguit cinc recomanacions o alertes per a aquells qui vulguin copsar, de debò, el rerefons d’aquestes informacions judicials tan desconcertants. Perquè vagin ben equipats, vaja. Comencem:
1) No entendrem res —absolutament res— si no distingim, des d’un inici, entre dos mètodes o estils d’impartir justícia: un —el correcte— consisteix a partir dels fets, indagar, després, quina norma els és aplicable i extreure’n, finalment, amb la deguda imparcialitat, les implicacions raonables que se’n derivin. L’altre —l’incorrecte— inverteix els termes: el tribunal es fixa, ja d’entrada, un objectiu. Per exemple, assolir una qualificació penal greu dels fets, com la de malversació, per poder acordar mesures de presó, o eludir l’aplicació d’una llei, com la d’amnistia, per poder mantenir viva una causa. Una vegada fixat l’objectiu —i només llavors—, inicia la interpretació de la norma i selecciona —troba—, només, els arguments que el condueixin, victoriós, a aquell objectiu prefixat. Doncs bé, en el procés, el mètode emprat acostuma a ser el segon. No sempre, és cert, però sí sempre que és necessari: i saber quan cal activar-lo, i quan no, forma part, també, de l’estratègia global. Retinguem-ho, tot això.
Recordeu les manifestacions togades, davant els tribunals, contra l’amnistia? Era un avís. Estèticament nefast, en termes de separació de poders
2) Podrem topar amb fets imprevistos, com ara el Tsunami, en el qual un error judicial esfondra, de sobte, una de les causes més importants contra el procés: l’instructor acorda la pròrroga de la investigació unes quantes hores més tard del límit establert per la llei i provoca la seva ineficàcia i l’arxivament de la causa. Un triomf indiscutible de les defenses que van detectar aquest error. No hauríem d’obviar, però, que l’arxivament d’una causa —com la del Tsunami o qualsevol altra— no exclou que hagi pogut assolir, fins i tot amb escreix, alguna de les finalitats per a les quals va néixer. Molt probablement, ningú, ni els juristes unionistes més fonamentalistes, no esperava una futura condemna per terrorisme. El que sí que s’ha aconseguit és mantenir viva durant anys una causa penal per delictes molt greus. La seva sola existència va generar, en el moment clau, l’efecte dissuasiu general —també dit chilling effect—. I doncs: no era justament aquesta la finalitat perseguida? El drama rau, és clar, en el fet que, més enllà de l’arxivament, la vulneració massiva de drets fonamentals dels investigats no serà mai ni reconeguda ni rescabalada.
3) Tampoc no hauríem d’oblidar —ja no som innocents— la facilitat amb què es pot incoar, pel delicte que sigui i quan calgui, una nova causa penal. Sempre apareixerà un oportú informe policial —sempre hi són, no fallen mai, com la família— sobre el qual construir i imaginar noves històries. Aquí és ineludible la història d’Hidra: aquell monstre policèfal que a cada cap escapçat hi responia amb dos de nous.
4) Més difícil de classificar és la trama russa del procés. Després que el tribunal superior ordenés la finalització de la instrucció, en el jutjat van començar a proliferar, com per art de màgia, certs propàguls en forma de peces separades clonades a partir de la causa moribunda. Només així ha estat possible mantenir-la en vida, artificialment i, ja in articulo mortis —aquí la referència a Poe és obligada—, decidir no només no aplicar l’amnistia a aquests fets, sinó, tot seguit, enviar la causa al TS, que seria el competent. Aquí el desconcert el genera el fet que un tribunal que admet que no és competent decideix, això no obstant, pronunciar-se sobre la no aplicació de l’amnistia als fets.
5) He deixat per al final la posició del TS contra l’amnistia —casos Junqueras i Puigdemont, per entendre'ns—. Com se les ha empescat el TS per menystenir de manera tan ostensible el legislador? Aquí cal tornar al punt 1 i tancar el cercle: per entendre-ho no hem d’acudir al dret —això seria un greu error—. Tenim davant no tant una interpretació imparcial de la llei com el desplegament d’una estratègia per obtenir un objectiu prefixat: precisament desactivar l’amnistia. Per fer-ho, el TS ha hagut de crear, del no-res, una tercera manera d’interpretar el delicte de malversació —en portava dues—. En què consisteixi aquesta nova malversació no té importància. És la que necessitava. Si en un futur li fa falta elaborar-ne una quarta —o una cinquena—, no dubtem ni un sol instant que veurà la llum del dia, serà lloada com una nova pàgina d’or de la història judicial espanyola i ens serà presentada com a evident, asèptica i necessària.
Acabo. Sembla que es confirmen les pitjors hipòtesis —quan ajuntem procés i tribunals, gairebé sempre es confirmen les pitjors hipòtesis—. Recordeu les manifestacions togades, davant els tribunals, contra l’amnistia? Era un avís. Estèticament nefast, en termes de separació de poders. Però molt clar. L’1-O molts ciutadans es van manifestar davant els col·legis electorals per evitar que hi entrés la policia. Aquest 2024, molts jutges s’estan manifestant davant els jutjats per evitar que hi entri l’amnistia.