L'intens debat que s'està veient al voltant no ja de la promulgació d'una futura llei d'amnistia, sinó sobre el seu abast, no ens ha d'arrossegar a acceptar com a correcte allò que no ho és. Seria èticament i políticament un error que una llei d'aquestes característiques se centrés, exclusivament, en la reparació d'aquells que hem estat víctimes de la repressió relacionada directament i indissolublement amb el referèndum de l'1 d'octubre. No només s'han d'amnistiar aquests fets, també els reivindicatius i de suport a l'independentisme posteriors a la celebració del referèndum. En això crec que tots hi estem d'acord, però, a més, una amnistia real, no simbòlica, ha d'anar més enllà i incloure els actes atribuïts a tots aquells que, per ser qui són, han estat víctimes d'una repressió devastadora articulada a través del que s'ha anomenat lawfare.

Fa anys que afirmem que la repressió no només es va donar respecte de la mateixa celebració del referèndum, actes relacionats directament amb la seva preparació, celebració i reivindicació, sinó que va anar molt més enllà i va estendre els tentacles a un ampli sector de l'independentisme —i el seu entorn— mitjançant l'espuri ús d'un instrument tan sinistre com el lawfare, que, entre moltes altres coses, es caracteritza per construir persecucions basades, fins i tot, en fets incerts i per criminalitzar comportaments absolutament legals.

El denominat lawfare no va ser sempre coetani al referèndum, sinó que es va fer servir, posteriorment (moltes vegades, significativament, contra les mateixes persones espiades per Pegasus), com a instrument repressiu amb l'objectiu d'atemorir i desmobilitzar l'independentisme a través de colpejar policialment i judicialment un nombre elevat d'independentistes sense la feina dels quals avui no seríem on som: negociant amb l'Estat una solució política a un conflicte clarament polític.

Si ens atenim a les xifres, veurem com la major part de la persecució patida per l'independentisme va sorgir després de l'1-O i es va centrar, especialment i específicament, en aquells que tot i que no tenien una relació directa i material amb el referèndum calia neutralitzar per minar l'estructura organitzativa de l'independentisme i de l'exili.

Si ens atenim als casos, veurem com un destacat professor, Josep Alay, va passar de ser un respectat acadèmic a un connotat delinqüent amb fins a quatre procediments penals en contra i, també, com honestos i patriotes mossos han passat de l'exemplaritat a la delinqüència pel sol fet de protegir el president Puigdemont.

Si ens centrem en les acusacions, comprovarem com l'elenc de delictes va des de la revelació de secrets fins al blanqueig de capitals —que s'imputa a molts acusats al jutjat d'instrucció 1 de Barcelona— passant per una altra sèrie d'ofenses com són la prevaricació, la malversació i totes les qualificacions jurídiques que han considerat oportú fer servir en contra de l'independentisme.

L'amnistia ha de ser un punt de partida, però quin punt de partida serà si es comença excloent gent i abandonant-la a la seva sort o, pitjor encara, enfonsant les seves possibilitats de defensa?

Aquestes persones, i per aquests fets, són les que també han de ser protegides mitjançant una llei d'amnistia, perquè si no es fa, estarem davant d'una mena d'amnistia fake o merament simbòlica, dirigida a uns quants, especialment polítics de primera i segona fila, però no al conjunt dels represaliats. Per tant, s'han d'amnistiar, també, els actes que els són atribuïts a aquestes persones.

Protegir a tots els represaliats, reparar-los mitjançant una amnistia, ha de ser una de les línies vermelles que, en cas de traspassar-se en una negociació, comportaria una renúncia impossible de justificar. Però no només es tracta de protegir els centenars de represaliats sorgits després del referèndum, sinó, també, que la llei tingui una estructura que impedeixi que es transformi en una norma buida de contingut o ineficaç que deixi a l'arbitri judicial l'aplicabilitat. Una norma eficaç és aquella que conté un mandat, expressiu de la voluntat del legislador, que impedeixi que sigui canviada per la voluntat de jutges i tribunals.

Les normes de la llei d'amnistia han de ser prou clares i taxatives perquè el marge d'interpretació, i aplicació, no doni peu a l'arbitrarietat o a un posicionament polític per part de jutges i tribunals. Qualsevol precaució, com vam veure amb la contraproduent reforma penal de la malversació i dels desordres públics, és poca.

No es tracta de posar noms i cognoms en la llei, ni de bon tros, sinó que inclogui els actes atribuïts espúriament als qui han estat batallant per mantenir viu l'independentisme i als quals se'ls deu molt pel sacrifici assumit en aquests últims sis anys; qualsevol altra interpretació del problema entra en l'àmbit de la deslleialtat. Però, és més, l'exclusió d'actes i persones de la llei d'amnistia no només comporta privar de protecció aquest ingent nombre d'afectats, sinó, a més, privar-los d'una part essencial de les seves respectives defenses. El que quedarà és que si no són amnistiats, és perquè la persecució que pateixen no és d'índole política, sinó, simplement, perquè han comès delictes greus.

Perquè no ens confonguem: si a aquests represaliats se'ls exclou de l'amnistia, llavors no podran al·legar mai, davant de cap instància interna o internacional —TEDH, TJUE, ONU— la persecució política, perquè l'argument en contra seria sempre el mateix: hi va haver una llei d'amnistia de la qual van ser exclosos, per tant, no es pot dir que són perseguits polítics o víctimes de lawfare. El cop serà d'una intensitat tan gran que els privarà del dret de defensar-se davant d'acusacions atroces, i afectarà, a més, els seus respectius drets a l'honor i la pròpia imatge. Però no només per a ells serà un cop, també per al mateix independentisme, que hauria, així, renunciat definitivament a una de les principals banderes que ha esgrimit durant aquests sis llargs anys d'immisericordiosa repressió.

La futura llei d'amnistia, si arriba a veure la llum, haurà d'enfrontar-se a una infinitat de dificultats, condicions i avaluacions, però el que no pot ser és que els primers filtres que no superi siguin els de l'ètica i la coherència perquè, per raons d'una altra índole, s'hagi renunciat a defensar els propis i deixar abandonada molta gent, l'únic i autèntic delicte de la qual ha consistit a ser independentista o donar suport al dret d'autodeterminació que tenim els catalans.

Desconec què ha pactat ERC amb el PSOE, però, en vista de com van negociar la reforma penal del 2022 i de l'intens debat d'aquests dies, sens dubte, aquest pacte permet deixar fora totes les víctimes del lawfare, cosa que transforma aquest projecte de llei concret en un instrument més simbòlic que real o efectiu.

L'amnistia ha de ser un punt de partida, però quin punt de partida serà si es comença excloent gent i abandonant-la a la seva sort o, pitjor encara, enfonsant les seves possibilitats de defensa, perquè, com he dit, si se'ls exclou de la llei, mai més no podran al·legar haver estat perseguits per raons polítiques. Negar espai als represaliats pel lawfare en una futura llei d'amnistia és tant com acceptar que no ha existit aquest lawfare del qual hem parlat i ens hem queixat tots aquests anys i això, sens dubte, és una cosa que és inadmissible. En el fons, amnistia sí, però una en la qual no quedi fora ningú.

Tècnicament, és perfectament possible delimitar un perímetre de l'amnistia que inclogui aquests supòsits sense risc que conductes alienes a la batalla per la independència s'hi incloguin. Potser ens hauríem de preguntar si la renuència dels socialistes i el menyspreu d'alguns es deu al fet que la major part del lawfare s'ha dut a terme durant la presidència de Pedro Sánchez i el suport d'ERC al govern més progressista de la història.

 

Josep Pagès i Massó, exdiputat de Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats