Potser ha estat sempre així, però jo ho he notat més durant aquests darrers anys: hem anat cremant paraules boniques. Com procés, indult, unilateralitat. A força de repetir-les en contextos de combat dialèctic han esdevingut petits monstres. M’ha passat molt particularment amb la paraula indult. D’una banda i altra de l’espectre polític l’han anat pervertint tot llançant-se-la pel cap. No m’agradaria que ara passés el mateix amb la paraula amnistia. Me l’estimo. Deu ser potser perquè l’he sentit sempre acompanyada d’internacional. O perquè històricament ha servit per fer una mica de punt final als conflictes polítics de bones.
No vull entrar en les consideracions tècniques de la possibilitat d’amnistiar els nostres encausats, jutjats o no. El cas és que un cop iniciada la desproporcionada i equívoca via judicial com a resposta al camí dispers i erràtic dels nostres plantejaments polítics, només un indult generalitzat o una amnistia pot servir per acabar amb el despropòsit i les impossibilitats legals, no pas amb les emocionals i històriques. Us deixo totes les reflexions jurídiques per als iniciats. I les parapolítiques, per als tertulians. M’agradaria simplement que reflexionéssim junts sobre què ens diu la paraula amnistia a cau d’orella. Ens agrada? Ens sedueix? A mi, sí. Etimològicament, ve del grec, com moltes altres. I vol dir, textualment, “l’oblit o la condonació de delictes polítics”. Però anem més enllà i fem la nostra definició.
Si ens encallem en el passat, si no som capaços d'avançar, un cop extretes les lliçons que no tenim per què explicitar, no podrem projectar-nos cap al futur, amb la intenció de construir alguna cosa millor
Diuen els filòlegs que la paraula amnistia presenta una construcció molt semblant a la d’amnèsia. Però mentre l’amnèsia és involuntària o accidental, l’amnistia és volguda. Volem deixar de pensar-hi, i volem que desapareguin, també, les conseqüències d’allò que volem amnistiar. La partícula a- denota negació. Seria com una negació de la memòria, d’allò que recordem d’uns fets. No vol dir que els fets deixin d’existir. Ni tampoc prejutja la naturalesa dels fets, si són delictius o no. Simplement deixem de considerar-los. Volem no tenir-los presents a tots els efectes. Una manera de fer net. Que consti que no és oblit. Perquè saben que els fets hi segueixen sent, no han desaparegut. Però ja no ens pesen. Una amnistia no requereix el perdó de les parts. Un perdó té altres connotacions, especialment de reconeixement de culpa. Hi ha un pecat i un pecador. Hi ha en el perdó la necessitat de confessar que no hem fet bé alguna cosa. Amb l’amnistia no entrem a valorar qui ha fet què, ni per què, ni com. Només acordem que el millor és no tenir-ho en compte.
L’amnistia té una bona acollida en general, i és difícilment atacable si s’apel·la a la història i al sentit comú. Beneficia totes les parts en conflicte perquè desencalla posicions que no es poden superar sense moltes dificultats i dolor. Perquè les conseqüències polítiques i personals d’enfrontaments amb violència legal, induïda, o física, no tenen fàcil solució a mitjà termini. I nosaltres ja fa massa anys que estem immersos en l’embolic, de petita escala, és cert, perquè no hem tingut morts, però d’immens abast perquè ens ha afectat a tots els catalans i no catalans.
L’amnistia té, també, una connotació d’esperança. Deixem de banda què ha succeït perquè creiem que això ajuda què volem fer d’ara endavant. No pot haver-hi amnistia sense ganes de canviar les actituds i les coses. Si més no, ens queda la idea vaga que no ho tornaríem a fer igual. L’amnistia vol que tots mirem endavant. Que, per fi, deixem de discutir sobre el que hem fet, sobre el que ha passat, i mirem endavant. I això és molt important. Perquè si ens encallem en el passat, si no som capaços d'avançar, un cop extretes les lliçons que no tenim per què explicitar, no podrem projectar-nos cap al futur, amb la intenció de construir alguna cosa millor. Tots necessitem aquesta esperança per fer les coses que volem de la millor manera possible.
Finalment, l’amnistia és, més enllà d’una porta de sortida legítima, un camí personal que pot ser més o menys volgut. És una manera de pensar postconflicte que obliga les parts, cadascuna de les parts, a desarmar-se unilateralment. Agafaré l’exemple de l’amnistia més òbvia i potser menys explicada: la de la post Segona Guerra Mundial. Al final de la primera guerra, hi ha un discurs de vencedors i vençuts. Mentre que al final de la segona, hi ha una necessitat de mirar sobretot al futur, a la pau. Aquí l’amnistia no va ser una llei escrita de manera global, però sí una llei que de manera natural es va anar instal·lant entre pobles i ciutadans. És aquesta amnistia que hem d’acabar exercint per construir el nostre futur com a catalans. Per això voldria que la paraula amnistia fos compartida per tothom, a dins i a fora, i esdevingués una força de reconstrucció nacional. Amb l’amnistia tot és possible. Encallats en el relat, en el passat i en el “i tu més”, en les jugades mestres, en les visions exclusivament electorals, seguirem transitant camins sense llum.