Perquè l’amnistia sigui vista com alguna cosa més que una victòria moral de les de sempre, de les que feien rodar la pilota del procés cap al no-res, Junts i la seva òrbita proven de teixir tants guarniments com sigui possible. Antoni Castellà —l’home que sempre cau dret— ho explica de meravella a l’entrevista publicada en aquesta casa. Diu: “Indult vol dir que et perdonen; amnistia vol dir que l’Estat demana perdó”. Al final, resulta que els catalans només volíem això: que ens demanessin perdó. Però a la taula rasa i al comptador a zero de què parlen des de Jaume Asens fins a alguns articulistes que s’esforcen perquè no sembli que cobren dels partits, no s’hi arriba si no hi ha voluntat de perdonar per part nostra. Ja em sap greu haver de parlar en aquests termes, perquè el perdó sempre és bo i sempre és sa. Tanmateix, en política necessites alguna cosa més que bona voluntat per aconseguir res que s’assembli al que vas prometre als electors.

Posar el comptador a zero no té res de bel·ligerant perquè, per arribar-hi, cal una renúncia que inclogui ambdues parts

La idea és abillar l’amnistia d’una cosa que la diferenciï dels indults que va aconseguir ERC perquè, unint els punts, ningú es pensi que Junts fa el mateix que durant quatre anys han criticat als republicans. Es tracta d’explicar que inclou més gent perquè es construeix sobre una base de generositat —necessària perquè és la fase anterior al referèndum— i que no pacifica res perquè obliga l’Estat a fer una renúncia i, per tant, queda inclosa dins d’un marc de “lluita”. Però posar el comptador a zero no té res de bel·ligerant perquè, per arribar-hi, cal una renúncia que inclogui ambdues parts. La pretesa generositat és feta de fum: amb una mà entrega el “perdó” i amb l’altra treu la possibilitat que Espanya sigui condemnada davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. I el principi de necessitat que presumptament la regeix perquè és l’esglaó previ al referèndum és, senzillament, una miqueta de cinisme reeditat dels de sempre.

Pujol jugava el joc de l’autonomisme millor que ningú, però està clar que pocs l’haurien definit llavors com un home “rendit”

Junts ha de trobar la manera de tornar a ser l’amo del tros sense que sembli que compra les regles del joc de l’autonomisme. Perquè no vol pagar el preu electoral de fer-ho, que és el problema amb què ara brega ERC, i perquè sap que no hi ha manera d’atraure una part important del gruix electoral català si sembla que s’han rendit. Pujol jugava el joc de l’autonomisme millor que ningú, però està clar que pocs l’haurien definit llavors com un home “rendit”. En aquest sentit, ERC no n’ha tingut prou amb una estratègia de comunicació d’arcs de Sant Martí i etiquetes a la catalanitat —feminista, ecologista, republicana— per amagar la seva buidor estratègica pel que fa a l’independentisme i la seva incapacitat de fer un autonomisme pel qual valgui la pena renunciar a la independència. Ara s’enfronta al seu enfonsament electoral amb un partit estructuralment engreixat, mostra que realment van confiar en el que feien i que mai van pensar que tot aquest cable s’hauria de recollir en cas que Carles Puigdemont tornés a l’escenari.

Junts torna als anys més intensos del procés quan juga a guarnir l’amnistia amb tot allò que la faci impossible de criticar si no és des de la bogeria o la mala intenció

Junts torna als anys més intensos del procés quan juga a guarnir l’amnistia amb tot allò que la faci impossible de criticar si no és des de la bogeria o la mala intenció. És el xantatget emocional a què ens vam habituar des del 2012, que es va intensificar amb la presència de presos i exiliats i que va cobrir com un tel els anys posteriors al 2017 perquè, mentre ploràvem, no fóssim conscients que perdíem sobirania a batzegades sense que ens defensés ningú. És la manera de retenir els votants i de mantenir-los confiats, perquè al món de la retòrica convergent, les victòries morals són victòries. Que els encarregats d’aguantar públicament els fils d’aquest titella que és l’amnistia amb la intenció que doni el rèdit electoral que Junts necessita siguin la mateixa gent —entre ells, Antoni Castellà— que durant el procés van ser a tota quanta taula rodona i comissió independentista possible i que després no han donat ni una explicació de què hi feien, és el primer motiu per sospitar. I no des de la bogeria ni la mala intenció sinó des dels fets.