Caríssim don Àngel,
Us escric aquesta lletra per explicar-vos que la nit del passat 8 de setembre, a Estocolm, per culpa de vós gairebé acabo arrestat per la policia sueca. Tanmateix, potser va ser gràcies a vós que finalment no va ser així. Em disposo a explicar-vos-ho i ben segur que m'entendreu, però abans, si m'ho permeteu, voldria començar parlant-vos d'una altra nit d'enguany: la del 6 de febrer del 2024, una matinada fredíssima a Barcelona. Tant, de fet, que dubto que ningú decidís comprar un cucurutxo de torró a la gelateria de la plaça del Pi que porta el nom d’una òpera de Mozart. Algú va decidir apropar-s’hi, malgrat això, el que passa és que ho va fer amb un martell a la mà i un objectiu molt clar: esmicolar la placa en record a l’antiga Botica Central, la farmàcia en la qual va néixer el vostre nervi d'escriptor.

No em pregunteu qui van ser els brètols, mestre. Potser uns castellans que mai no han pogut suportar que Echegaray o Benavente, malgrat haver guanyat el Premi Nobel, siguin menys coneguts avui dia que vós? O bé uns canaris que no toleren l’evidència que no tornéssiu mai a Tenerife, l’illa en la qual vau néixer? O potser van ser uns aduladors del mestre Pitarra, envejosos que se us consideri a vós el rei absolut del teatre català popular i modern? El cas és que vuit mesos més tard, el 25 d’octubre passat, amb el meu equip ens vam dirigir a la mateixa plaça per rodar-hi una seqüència de la sèrie documental sobre la vostra polèmica història amb el Premi Nobel de Literatura, un projecte de Frame CreativeMedia i PuntTV que he dirigit amb la complicitat de la Televisió de Catalunya. Va estrenar-se tot just per Sant Esteve, però no ho sé si allà on sigui que estigueu hi teniu wi-fi.

En un moment donat del guió vam decidir parlar amb la poeta Blancallum Vidal sobre la vostra poesia, atès que als dictàmens que hem consultat del Comitè Nobel en parlen molt, i vam optar per gravar la conversa amb l’Àngels Gonyalons justament allà: on hi havia l’antiga Botica Central, ara reconvertida en gelateria. El que passa, és clar, és que a la primera escena totes dues es miren la placa esmicolada, es lamenten del seu estat desastrós i es pregunten, entristides, com redimonis és possible que una làmina d’homenatge a Àngel Guimerà faci tanta pena. No sabeu com m'agradaria que em parléssiu d'aquella nit original, la que explicava la placa. Devia ser una nit de 1872 o 1873, imagino. Vós feia pocs mesos que havíeu deixat El Vendrell per anar a viure a Barcelona, i allà vau començar a assistir a les tertúlies que es feien a la rebotiga de la farmàcia que el vostre amic Jaume Ramon i Vidales tenia a la plaça del Pi.

Hi anaven altres joves com Francesc Matheu, Francesc Ubach i Pere Aldavert, que acabaria sent el vostre amic de l’ànima. Allà, en aquella rebotiga, va ser on va començar a bategar de debò La Jove Catalunya, aquella plataforma cultural que s’havia proposat convertir la llengua catalana en alguna cosa més que un trist patois sense prestigi. També allà, com va escriure un segle més tard el vostre biògraf Josep Miracle, els vostres amics es van adonar que el millor escriptor de tota la colla éreu vós. Que malgrat haver nascut a les Canàries i no haver après el català fins als nou anys, havíeu vingut al món per agafar la llengua catalana i convertir-la en un idioma universal. A fe de Déu que ho vàreu aconseguir, per tant, ara que per fi ja hem arribat aquí, us he de donar una bona notícia: la placa hi torna a ser.

Ho vaig descobrir fa just una setmana, tornant de comprar llibres a la llibreria Sant Jordi. De camí cap a les Rambles, vaig passar per davant la gelateria i vaig veure que l'havien col·locada de nou, nova de trinca, a la paret de l'antiga Botica Central. És a dir, el lloc “on vau fer l’entrada al món de les lletres catalanes” torna a tenir una inscripció que així ho explica. Immediatament vaig pensar que calia explicar-ho, ja que a la docusèrie televisiva no es podrà esmenar l'escena ja gravada, per això he decidit escriure-us aquesta carta i dir-vos que he descobert qui ho ha fet possible: l’Associació de Comerciants Barna Centre, amb la col·laboració de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.

Sabeu què em va fer gràcia, però? Que tres dies després, al Vendrell, ho vaig comentar al fill d’un gran expert en vós, don Josep Maria Inglès, i el primer que va fer és riure. Va ser ell qui va dir-me que l’estreta relació que vós teniu amb el vandalisme ve de lluny, i aleshores l'Àngels Santacana va explicar-me la història de la penúltima nit de la qual us vull parlar: la d’una matinada de 1879. Aquella va ser la matinada del dia que la vostra primera xicota, Maria Rubió, es va casar amb un tal Narcís Sonet. Els vostres amics, diuen, van decidir anar fins a la porta de Cal Rubió i escriure-li amb pintura què significava aquell matrimoni: “L’Àngel, la flor natural. El teu home, un animal”, diuen que deia la pintada. No sé pas què devia pensar la vostra ex quan va llevar-se i ho va veure, però hauria estat graciós que la nit del 8 de setembre de 2024 m'haguessin detingut a Estocolm per fer el mateix.

Aquell dia havíem entrat a l'Acadèmia Sueca per consultar els documents desclassificats del Comitè Nobel sobre vós, però encara no teníem títol pel projecte. Al vespre, mentre fèiem uns cigarros a la Stortorget, estava tan empipat amb el que havia llegit que vaig tenir ganes d'agafar un esprai i fer un grafiti a la porta de l'Acadèmia dient-hi “Vi behöver inte dem för att värdera det vi älskar”. És a dir, que els catalans no necessitem cap Premi Nobel per valorar allò que estimem. Per sort, a l'últim moment no em va caldre fer-ho, ja que si alguna cosa he après parlant amb molta gent sobre vós aquests quatre mesos és aquesta: que cent anys després de morir, esteu més viu entre nosaltres que la immensa majoria de guanyadors del Nobel, i aquest és el premi més difícil d’aconseguir. Per això aquella nit, fins i tot sense saber-ho, vau dir-me a cau d'orella el títol que buscava: Guimerà, el Nobel sense premi, una frase que els suecs, excepte Dan Nosell i potser Henrik Lärsson, mai no comprendran. Ni falta que ens fa, feu-me cas.
Atentament,
P.