Hi ha una campanya publicitària que m’agrada: la que col·loca les infermeres al lloc que es mereixen. Només lamento l’oblit que es fa dels infermers, pocs en percentatge, sens dubte, i dels auxiliars i les auxiliars d’infermeria.
Conec molt bé la gent que forma part del gremi. Amb un fill nascut amb dues de les malalties anomenades rares, per minoritàries, la vida del nen i la nostra —mare i pare— hauria estat més difícil sense elles. En moltes d’aquestes infermeres (i quan parlo d’elles també incloc la resta del personal), vàrem trobar la companyonia i l’ajut per poder suportar i superar els tràngols duríssims que vam viure com a visitants de llarga durada als hospitals. I també en alguns metges, encara que, de vegades, vàrem topar amb certs exemplars que em varen fer pensar que durant la carrera de medicina no havien cursat les assignatures destinades a facilitar l’empatia del facultatiu amb el pacient.
Com a pare, sempre em va quedar la sensació de ser un convidat quan el gremi d’infermeres i de metges s'adreçaven a nosaltres per explicar-nos l’evolució del nostre fill. Sobretot a Sant Joan de Déu. Davant d'una parella trencada, mai no has de prendre partit per cap dels dos membres, llevat que al pare li manqui intel·ligència emocional o sigui un psicòpata potencial. No tinc tendència a explicar la meva vida privada i menys en un hospital, i no vaig trobar el caliu que la meva ex sí que va trobar per la seva facilitat per intercanviar confidències. Em va faltar estratègia, sobretot, a l’hospital dels Torrons Vicens.
Han passat tres anys de la mort del meu fill i més d’onze des que vàrem abandonar Sant Joan de Déu. D’aquella vida gairebé carcerària a l’edifici situat a la falda de Collserola en guardo molts records, amb el rancor just per sobreviure i el reconeixement cap a algunes infermeres. Però no cap a un cos facultatiu que va fer de les mitges veritats un dogma de fe.
Un cop la mare es va endur el nen a Madrid, de les qüestions mèdiques se’n va fer càrrec l’Hospital del Niño Jesús. La vida del meu fill no va deixar de ser dura, malgrat la seva alegria de viure inassequible al desànim, i mai no deixaré d’estar agraït al cos d’infermeres per l’amor que li van donar al Marc. Tant, que les considerava la seva família, i en el penúltim dels seus ingressos es va acomiadar, quan li van donar l’alta, amb un “adiós compañer@s” que encara ressona en el meu cor de pare afligit. Lamentablement, d’aquell penúltim ingrés, el Marc en sortiria amb el Clostridium difficile al seu organisme, un bacteri que el va matar quatre setmanes més tard. Tant a l’Hospital Infantil Universitario del Niño Jesús com a l’Hospital Universitario de La Paz, els metges també van guanyar-se el grau de “compañer@s”.
Mai no deixaré d’estar agraït al cos d’infermeres per l’amor que li van donar al Marc
Jo he conegut, sobretot, les infermeres que treballen a l’UCI pediàtrica i les admiro pel seu coratge. No hi ha res més dur que veure patir una criatura i no acabar sonat quan tot el que fas per ella no té l’èxit esperat. He assistit a la mort d’alguns infants a l’UCI i encara em costa d'imaginar la sensació de fracàs de totes aquelles professionals que havien lluitat fins a l’extenuació física i mental per salvar-los la vida. Les infermeres tenen una valentia que jo mai no tindré, raó per la qual sempre les tindré a l’altar més alt dels meus altars confessables.
I encara em costa més d'imaginar com deixen la bata i se’n van a casa amb tota aquesta merda al cap i són capaces d’aparcar les vivències, sovint, inesperades de l’UCI i conciliar-les amb la vida quotidiana de dones i homes del carrer. Sense una gran vocació, sense un gran amor cap a la feina, sense una gran capacitat per empatitzar amb els seus nens i nenes, la vida de l’infant malalt seria un viacrucis insuportable.
La ment tracta d’esborrar les imatges insofribles, aquelles que converteixen la paraula suïcidi en un company de viatge permanent, però recordo la lluita de les infermeres, dels infermers, dels auxiliars d’infermeria per salvar-li la vida al Marc. Va ser i serà la setmana més terrible de la meva vida, però sense l’escalf de tot aquell gremi de professionals, el trànsit entre la vida i la mort del meu fill hauria estat invivible.
El 12 de maig va ser el Dia Internacional de les Infermeres i mereixerien una dècada internacional per lloar la seva feina. Suposo que, com en totes les professions, n’hi ha de nefastes, però la meva experiència amb les treballadores de les UCI infantils fa que els vulgui dedicar aquest article d’opinió.
Les infermeres cobren massa poc per la responsabilitat que tenen. Sovint, fan torns de nit o guàrdies per arribar al final de mes, però les que jo he conegut sempre han estat al peu del canó i amb les energies despertes fins al minut final del canvi de torn. És cert que les professionals que treballen a l’UCI cobren més, però són les que viuen 8 hores seguides fent equilibris sobre el tall de la navalla, allò que separa la vida de la mort. A l’UCI hi van les millors, exigides a viure constantment amb l’adrenalina al màxim, a saber tantes coses com els metges que les dirigeixen, a conèixer el pacient millor que ningú. Moltes d’aquestes infermeres han de demanar, en algunes ocasions, la baixa per estrès. D’això se’n diu vocació.
I és per la memòria del meu fill i pel meu agraïment que dedico aquest article a totes aquelles que varen ser veritables àngels de la guarda del Marc, i el tanco amb un afectuós “adiós compañer@s”.