El govern espanyol torna a declarar l’estat d’alarma per frenar la Covid-19. I ens adonem de nou del fracàs de la política. Ho deia aquesta mateixa setmana l’editor de la revista The Lancet i ho difonia ElNacional.cat: l’arribada de la segona onada magnifica les febleses en algunes parts del sistema sanitari i, a més, revela complexitats en les polítiques que configuren el país.
Segurament, l’editor de The Lancet és de tarannà amable i fins i tot caritatiu. El que assenyala com a “febleses” del sistema sanitari són, de fet, les bastides al descobert d’un sistema que s’aguanta per la voluntat, tossudesa i vocació del personal que hi treballa. I el que qualifica de “complexitats” en les polítiques de l’Estat són la suma de procediments guiats pel benefici privat que deixen sense múscul un sector públic que hauria de tenir ara, sense tant d’esgotament, el paper fonamental de refugi, cura, seguiment, prevenció i atenció en salut. Podem sentir i llegir als mitjans les queixes justificades dels costos privats del tancament d’establiments de restauració i d’oci. Els portaveus dels seus grups d’interès ho expliquen a bastament. Però difícilment trobarem, més enllà del món de la cultura (però mai en la secció d’Economia), el que significa l’anàlisi dels costos i els beneficis socials (i ni una paraula sobre el necessari repartiment dels costos i beneficis socials en temps de pandèmia, si els polítics estiguessin a l’altura).
Els prolegòmens de la segona onada ja han deixat sense forces els professionals de l’atenció primària. I ara comença a sumar-se l’estrès dels serveis d’urgència, UCI i hospitals. Quan s’entendrà que no es pot fer front amb garanties a cap onada si els serveis sanitaris no tenen prou personal? Quan es canviaran les seves condicions de treball i salari per poder —si es volgués— contractar tots els professionals que es necessiten? Si ja eren prou fràgils tots els indicadors de la sanitat per les polítiques de sobreexplotació disfressades d’austeritat des del 2008, ara, quan arriba la segona onada, ho són molt més. El passat 14 de març, la consellera de Salut, Alba Vergés, declarava que la sanitat privada (i fins i tot hotelers) ja s'havien posat a disposició per si calgués activar-los. Vergés declarava que el sistema de salut català era tot un i que la pandèmia feia més necessari que mai entendre la col·laboració entre sanitat publica i privada. Ara, ai las, s’està pensant a recórrer als estudiants de darrer any de Medicina i altres ciències de la salut com a reforç perquè “els serveis sanitaris no tenen personal, disposen de pocs recursos i estan sotmesos a tensions”, com llegim a The Lancet. La diferència amb el mes de març? Que ara estan molt més esgotats. I en mig any de tant de patiment sembla que no hem après res. Deixin de mirar com la càmera s’enamora de Pedro Sánchez quan declara l’estat d’alarma, i alarmin-se de veritat perquè a Espanya hi ha 5,9 infermeres per cada 1.000 habitants, mentre que la mitjana a la Unió Europea és de 9,3 per cada 1.000.
Alarma que el decret de l’estat d’alarma no contempli mesures addicionals o preceptives d’aturada del cobrament de subministraments, lloguers o hipoteques, ni especifiqui les mesures que garanteixen la subsistència de la població que queda fora del mercat laboral i sense ingressos
Esclar que volem pensar en la relació entre ciència i política no com a submissió d'uns a altres (en qualsevol de les dues direccions), sinó com un procés argumentatiu, com suggeria Daniel Innerarity, el catedràtic de Filosofia de la UPV, en un article força lloat... Però si no hi ha fiabilitat en les dades, ni actualitzacions exhaustives sobre proves, casos, hospitalitzacions, ingressos en unitats de cures intensives, recuperacions i defuncions, i tot desagregat per edat, sexe i geografia, com caldria... Si no es comprèn que la ciència avança per refutació i es valoren els seus èxits o fracassos com si fossin resultats esportius, com poden treballar bé els científics? Com poden afinar tendències i fer comparacions internacionals i prediccions robustes? No és tant, com suggereix Innerarity, que els polítics es se sentin decebuts perquè no se'ls proporcionen consells clars i segurs, o que ho facin els científics si el seu consell no és escoltat... Es tracta que el procés argumentatiu tingui presents tots els condicionants, i reconegui les mancances i les prioritats extracientífiques i socials de la majoria de polítics... i d’alguns científics amb interessos no declarats.
Alarma, també, que el decret de l’estat d’alarma no contempli mesures addicionals o preceptives d’aturada del cobrament de subministraments, lloguers o hipoteques, ni especifiqui les mesures que garanteixen la subsistència de la població que queda fora del mercat laboral i sense ingressos. Res que millori les dures condicions d’incertesa, treball i salut de la majoria, com hi havia insistit, una i mil vegades, i gairebé de forma clandestina, el president Quim Torra, a qui en canvi ara sí que se li dona la raó que abans se li negava pel que fa a restriccions a entrades i sortides de Catalunya.
De fet, l’alarma que més es justifica és per com es deterioren els determinants socials de la salut... i per les poques veus que s’alcen per denunciar-ho. Confirmant el seu fonament, el professor Joan Benach, investigador en salut pública a la UPF i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut, diu al Diari de la Sanitat, sobre l’impacte de la pandèmia en els grups de població més vulnerables, les deficiències del sistema de salut pública i l’efecte de les activitats humanes en el sorgiment de pandèmies: “Més tard o més d’hora, superarem la pandèmia, però el virus d’acumulació, creixement il·limitat i despossessió en què es fonamenta el capitalisme està en guerra contra la humanitat i està destruint la vida”.