No crec que siguin de família, però com si ho fossin. La marquesa Cayetana Álvarez de Toledo i el darrer emperador d’Occident, Donald Trump, tenen una certa retirada que va més enllà de la tofa —en un despentinat molt elaborat en una, i en onda estrafolàriament alçada en l’altre—, sobre un rostre ataronjat. Presumeixen de cabells perquè poca cosa més que surti directament del seu cap sembla digne de menció. Si els mires quan estan callats, la buidor dels seus ulls provoca vertígens. I si es dignen a parlar, sembla talment que donin almoina: aixequen la barbeta, miren guerxo, per sobre l’espatlla, i emeten desitjos que són ordres. Insulten, maleeixen o invoquen tots els déus de les seves venjances. Sols els cal mantenir l’expressió de menysteniment, el rictus de l’emprenyat i parlar amb aquell mig decibel de més de qui està acostumat a escoltar-se la veu über alles. Porten la seva rancúnia al faristol, on escampen les fake news que els escribes de la gran croada saben que seran notícia de portada i TT a Twitter. Cada vegada hauran de mentir més, insultar més, amenaçar més. Volen ser protagonistes de grans tragèdies i es queden en bruixes sense escombra. Però amb tot el verí.
D’una, tenim lliçons de republicanisme monàrquic que es barregen amb altres perles de pandèmia: el primer soldat, diuen uns, el millor republicà, diu ella, el Rei, amb insígnia al trau que es pot traduir per un tricorni en suport a la Benemèrita, com agraeix l’Asociación Pro Gurdia Civil, o amb el botó de la condecoració de l'Orde de Carles III, com explica l’ABC. Mal moment per interpretacions dubtoses de gestos més que estudiats d’un personatge en cerca de justificació històrica. Recordem que la nit del 3 d'octubre del 2017, el Rei va decidir fer una compareixença pública sense cap menció als ferits dels “a por ellos”, demanant mà dura i davant un decorat molt pensat: de fons un quadre de Carles III, que no es podia veure totalment, però en el qual destacava un bastó de comandament que molts tuitaires varen identificar com una porra. Es repeteix, de nou, un símbol que es pretén equívoc, mentre des del grup del qual és portaveu Cayetana Trump també es juga al joc de les insinuacions en un estat que encara recorda aixecaments colpistes.
Atacar Cayetana és atacar el PP. I atacar el PP és el mateix que atacar el govern que els pertany, heretat per la gràcia de Franco, amb una monarquia, com ells, d’esquena a les urnes
Les cassoles ressonen cada nit en els barris de luxe de Madrid. També varen ressonar a Santiago de Xile contra Allende i el FRAP. Sí, a Xile també hi hagué un FRAP (Frente de Acción Popular) entre 1956 i 1969 que va donar pas a la Unidad Popular després de portar dues vegades a la presidència Salvador Allende en les eleccions de 1958 i 1964. (No faig menció al paper que va jugar el diari El Mercurio escampant mentides, boles i rumors sobre el govern legítim d'Allende. Necessitaria massa espai, en el símil temporal, per mencionar tots els mitjans, en paper i audiovisuals, que juguen el mateix paper desestabilitzador d’esquena a les urnes; i el joc intermitent, a la puta i la Ramoneta, d’algun altre, segons convingui a expresidents que varen cremar les jaquetes de pana quan varen canviar definitivament de jaqueta.)
No, de fa molts anys que no crec en les teories de la conspiració. Em va explicar Manuel Sacristán Luzón que no hi ha conspiracions que valguin: el capitalisme porta la destrucció en la seva pròpia naturalesa, com l’escurçó. I els que creiem que com pitjor, pitjor, i mai millor, no podem ser complaents amb els bàrbars.
Saben què? Als Estats Units temen que a les eleccions de novembre, si Trump les perd, no es reconegui el resultat i es vulgui mantenir el darrer emperador en el Capitoli. I no ho diuen conspiranoics de mena. Al país que pretén ser la primera democràcia del món, pensadors seriosos temen que Trump pugui donar un cop d’estat des de la Casa Blanca. De fet, això de comptar vots ja va incomodar George W. Bush a Florida quan el seu germà Jeb n’era el primer governador republicà. La presidència es va decantar en un recompte dubtós. Anys després, el 2002, José María Aznar va posar els peus sobre una tauleta de centre al costat i imitant George Bush. Era un gest de milhomes, fanfarró i de pet bufat, que ens va portar, en la més indesitjable de les companyies, a la guerra d’Iraq. Un altre cop d’estat. Amb guerra i destrucció, petroli en joc i pillatge.
I pel que ens toca de prop, sols mencionar, per si a algú se li oblida, que també el 155 va ser un altre cop del PP amb el vist-i-plau del PSOE, contra el Govern i el Parlament legítims de Catalunya... i ni tan sols el volen ni reconèixer com el que és. No és cap casualitat el lawfare que ve d’Euskadi i ara és reconegut a Madrid, ni que José María Aznar defensi la portaveu de PP i a la web de FAES es desfaci en elogis cap a la diputada. Atacar la Cayetana és atacar el PP. I atacar el PP és el mateix que atacar el govern que els pertany, heretat per la gràcia de Franco, amb una monarquia, com ells, d’esquena a les urnes. I, d’esquena a la gent, José María Aznar sap que, tard o d’hora, es cridarà “no puc respirar”, com ara es crida al racista Trump en les protestes que s’estenen pels Estats Units després de l’assassinat d’un jove negre a Minneapolis.