Hi ha una mena de màgia que sols es produeix en moments decisius, quan hi ha desenes de milers de persones al carrer fent l’impossible. Aquest Onze de Setembre ho hem tornat a viure. Quan es temien (o desitjaven) carrers buits, des d’Urquinaona a gairebé la mar, s’ha produït un ritual de fraternitat i afirmació que ens convertia (deien els altaveus mediàtics amics) en la manifestació més nombrosa a Europa en temps de covid. La màgia era doble: per advertir i espantar l’enemic…. i vèncer la pròpia por. Ens ho explica una i mil vegades Jordi Cuixart, i també des del faristol de la Diada: “ si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder”. I aleshores tot el que cal fer i s’ha de fer es fa possible.

Sense por, l’afirmació com a poble que es vol lliure passa de pares a filles, i és molt més que donar un cop de puny sobre la taula, per magnífic que sigui i per més metàfores que s’hi puguin trobar: és convertir el puny alçat de centenars de milers de persones en una força gegantina que no accepta engrunes. Aquesta és la millor defensa, el millor plantejament i el millor atac en la taula d’amnistia i autodeterminació que volen convertir, alguns, en retall de cartró sobre el que s’hi juga l’estafa dels trilers.

El millor antídot és fer ben visible, impossible d’obviar, que ens autodeterminem dia a dia i cada dia… i que fem i som més República cada dia. I que ho hem demostrat a la Diada, fent com un assaig a les avingudes curulles de gent dempeus per a l’aniversari del primer d’octubre.

La màgia existeix: és la raó i la gent quan es troben omplint Diades i urnes, entenent que allò social i allò polític són la mateixa cara en els doblers republicans de l’equitat

És la construcció de la institucionalitat republicana paral·lela que, a poc a poc o de sobte, es fa amb tot l’espai, i on hauríem de poder fer realitat tota la riquesa i empoderament de la primera persona del plural, escrita i parlada en el català de mil accents, escoltant les idees amigues que ens fan més savis, s’expressin en la llengua que sigui, i no sols en la de l’imperi finit o en les dels que ara fineixen i dominen els media d’Occident. Escrivia post-Diada Albano Dante Fachín: “L'èxit d'ahir és, sobretot, mèrit de milers de persones que no han deixat de lluitar CADA DIA, d'organitzar xerrades, de compartir informació, d'estar dempeus sense fer cas als que els volen enviar a casa. Contra això res poden fer les tertúlies i els diaris subvencionats". I afegiria: ni els think tanks dels Murdoch que donen propines a la FAES i a Aznar, perquè la raó de la gent està en el que sent, el que vol i necessita, no en submissions inoculades ni en unitats sagrades que fan impossible conviure.

Ja sabem que la prepotència dels grans bonzos de la política centralista (siguin del PP o del PSOE) no és d’ara (pobre Casado!) i ve d'antic. Tant com la restauració dels Borbons. I l’han anat desplegant sense cap mena de respecte. Des de la broma sense gràcia d’ Alfonso Guerra de "passar-li el raspall" a l'Estatut de Miravet aprovat pel Parlament de Catalunya, “fins que no el reconegués ni la seva mare”, fins a l’intent fatxenda (i en alguns indrets reeixit) del ministre Wert de “castellanitzar” els infants de Catalunya. Ara, Pedro Sánchez -a qui els déus varen fer espavilat, però no gaire intel·ligent- vol proposar per entretenir-nos un nou Estatut i, invertint papers, espera que es parafrasegi a Rodríguez Zapatero i es digui, amb convicció, que el govern català “apoyará el Estatuto que venga de la Moncloa”. És la mateixa prepotència irracional del PP, que molt de tant en tant deixa els seus discursos mentiders i s’acosta a la gent amb taula petitòria de signatures contra els catalans. En el primer intent, va tenir massa èxit. Ara, contra els indults, l’invent els ha fet llufa…. I és que ja no val que els dirigents del PP considerin les persones tan poc empàtiques i rancunioses com ells.

M’agradaria saber què en pensaria de tot plegat el gran mestre Josep Fontana. En una entrevista que li va fer Andreu Barnils a l’estiu del 2015, abans de les eleccions, a la pregunta sobre la credibilitat del federalisme, Fontana contestava: “No fotem conya. Ja ens van enganyar prou amb l'Estatut tarat. L’únic principi polític que tinc és que resignar-se no és acceptable. Hi ha una situació que no és tolerable. I per tant, s'ha de tirar endavant i fer el que s'hagi de fer. S'ha de lluitar, s'ha de desobeir. Però plantejar-se objectius racionals: no anar-hi perquè et fotin l'hòstia….” La conclusió que sortia de l’entrevista del 2005 retratava el Fontana de sempre, i la seva humanitat: “ Jo penso en aquesta cosa tan elemental com és la gent.” I en la seva trista història.

No sé si ha quedat prou clar, però la màgia existeix: és la raó i la gent quan es troben omplint Diades i urnes, entenent que allò social i allò polític són la mateixa cara en els doblers republicans de l’equitat.

Pel futur de llibertat que desitgem, siguem cada dia més sàvies i lliures.