El primer de juny del 2018 Pedro Sánchez va aconseguir la majoria necesaria a la moció de censura a Mariano Rajoy. A diferència del seu antecessor, es comprometia a fer front als reptes del país "amb humilitat", “entrega", "amb molta determinació per a transformar i modernitzar" i "atendre les moltes urgències socials de moltíssima gent que pateix precarietat i desigualtat".

El mateix mes de juny, entre les persones en precarietat extrema hi eren les més de 630 que havien estat rescatades en el mar pels vaixells Dattilo, Aquarius i Orione i que feia vuit dies que erraven pel mar sense que cap port les acollís. Finalment, el 17 de juny varen entrar en el de València, entre aplaudiments i càntics. El govern de Sánchez semblava haver-se commogut per la situació dels que havien arriscat la seva vida fugint de la fam, la guerra i l’esclavatge. Moltes de les persones que baixaven dels vaixells, descalces, podien explicar històries d’horror. Desenes de fotògrafs i periodistes en varen deixar constància per les hemeroteques.

Pedro Sánchez ho explica en el seu llibre Manual de resistencia com "la primera decisió" del seu govern: “Podíem haver mirat cap a un altre costat, com passa massa sovint amb el tema de les migracions". I es posa la medalla: “A mi, personalment, haver salvat la vida a 630 persones em fa pensar que val la pena dedicar-se a la política". Operació de màrketing polític? A Sánchez no li agrada el terme, però la seva solidaritat va caducar aviat. Per com es comporta ara sembla que salvar vides ja no és cap "qüestió  humanitària i urgent", ni “està en joc l’essència mateixa de la Unió Europea", com fa catorze mesos denunciava.

Ni rastre avui del brevíssim #RefugeesWelcome de Pedro Sánchez per a les 400 persones salvades entre l’Open Arms –que fa 10 dies que cerca un port d’acollida–  i l’Ocean Viking de Metges sense Fronteres (MSF) i SOS Mediterranée, amuntegades a la coberta dels vaixells, en precarietat extrema. La gran majoria de persones varen ser violades o torturades a Líbia i necessiten atenció mèdica urgent, com l’home que va rebre un tret a cada peu en un camp de concentració. Però el govern espanyol està de vacances. Tot un polític d’autoritat com és el vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Montesinos, ja ha advertit que res d’oferir els ports de Catalunya o València, sinó “seriositat, sentit d’Estat i una resposta coordinada amb la UE”. Tot el que mai ha tingut el PP (ni seriositat ni sentit d’Estat). Tot el que mai tindrà qui sigui soci dels de nom de diccionari. Tot el que sembla que mai recuperarà la Unió Europea.

Mentrestant, com sempre, és la gent la que actua. Com Richard Gere, revoltat perquè el ministre neofeixista Salvini, iniciant la seva peculiar campanya electoral, amenaça amb multes que poden arribar a 1 milió d’euros per als vaixells humanitaris que entrin a les aigües italianes sense autorització. O la tripulació del vaixell Astral, també de l'ONG catalana Open Arms, que va salpar de Badalona divendres passat carregat de menjar, en especial fruita i verdures fresques.  

Per com es comporta ara [Sánchez] sembla que salvar vides ja no és cap "qüestió  humanitària i urgent", ni “està en joc l’essència mateixa de la Unió Europea", com fa catorze mesos denunciava

I mentrestant, què fa el govern? La ministra Celáa aconsella que s’actuï "d’acord amb els convenis internacionals i la normativa nacional". El mateix que diria Pablo Montesinos, esmenant el bonic relat de memòries de Pedro Sánchez i posant de relleu la seva falsedat i inconsistència.

El fundador de la ONG Proactiva Open Arms, en canvi, considera que no hi ha cap norma que estigui per sobre de salvar vides, i que  la Comissió Europea hauria d’establir un mecanisme continuat en el temps per poder evitar el sofriment d’aquestes persones que ja han sofert tant i que han d’esperar una, dues o tres setmanes fins que se’ls assigna un port segur per desembarcar...

Òscar Camps no diu res de diferent del que a principis d’any va manifestar la Comisión de Extranjería de la Asociación Libre de Abogadas y Abogados ALA: la Declaració Universal dels Drets Humans preveu el dret a la vida i la seguretat personal com un dret inalienable, que vincula tots els estats signataris.  

La inactivitat de la UE la fa responsable de la pèrdua de vides humanes a la Mediterrània. Salvar les vides de dones, homes, nens i joves són per dret natural la prioritat de tot estat de dret i és inacceptable que polítics o partits facin de la xenofòbia i el racisme el seu discurs per guanyar eleccions, fomentant l'odi, la por i la ignorància . I que incompleixin tots els tractats i convencions internacionals declarant il.legals els drets humans.