Si la del proper dimecres és la visita que toca fer, la fotografia obligada del vicepresident que acaba de ser indultat amb el president a l’exili tan sols per “quedar bé”, potser ens la podem estalviar. Crec que és sobrera qualsevol concessió de cara a la galeria quan, de fet, hi ha temps per preparar una trobada —aquesta sí, imprescindible— amb continguts que donin sentit a un govern de coalició ERC-JxCat, amb suport de la CUP. Però la trobada d’aquest dimecres, que es fa una mica de passada, venint d’Estrasburg i ja que som a Brussel·les, no sembla anar acompanyada de cap intent per començar a parlar seriosament entre Junqueras i Puigdemont, ni de millorar —ni que sigui un polsim— la relació entre els grups que representen. Fa un juliol molt calorós, i engegar el ventilador per apaivagar sufocacions és un luxe car, que pot sortir més car encara.

Segurament, per trencar el gel de la retrobada, tant Puigdemont com Junqueras aniran molt ben acompanyats. Amb el president d’ERC hi seran també Carme Forcadell i Raül Romeva, i assessors dels dos grups ja deuen haver acordat alguns temes de conversa on, aparentment, ningú no hi pot prendre mal. Però, des de la llunyania, penso que si la fotografia és de paperot, es pot decebre els centenars de milers de persones que encara avui creuen en una unitat necessària i sense concessions, i que forjen les majories al Parlament de Catalunya. Crec que tota la ciutadania que va construir un 52% dels escons per fer i ser molt més que una autonomia, que va relegar Cs i el PP a la inanitat i que aplaudeix la presidenta de la catorzena legislatura Laura Borràs quan no en deixa passar ni una als de nom de diccionari, espera de la visita a Waterloo molt més que un gest simbòlic obligat… i es mereix molt més que una nova representació de l’“anar tirant” davant l’enviat monclovita de gest de fàstic i “govern alternatiu” que no passa de les ombres. Perquè és conscient que cal parlar més i més a fons, i evitar noves escenes de minué quan hi ha temes cabdals a tractar que poden entorpir o ajudar-nos a guanyar coherència i solidesa en un futur gens llunyà.

Proposaria, per començar, que a Waterloo es posessin d’acord en un tema gairebé de filosofia política: què és una derrota?

I, com a mètode, preguntar-se si es pot reduir l’1-O a un estret angle d’anàlisi, a una selectiva recollida de fets i a unes quantes pensades de politòlegs, quan als col·legis i davant les urnes es va viure un d’aquells moments únics en què un poble creix, es transforma i se supera a ell mateix… i es reconeix com a únic senyor.

Si la fotografia de Puigdemont i Junqueras és de paperot, es pot decebre els centenars de milers de persones que encara avui creuen en una unitat necessària i sense concessions, i que forjen les majories al Parlament de Catalunya

Podem fer passar (a l’hora de posar adjectius a l’1-O) la derrota dels polítics per una derrota de la gent? I molt més greu encara, podem acceptar no veure o amagar el compromís actiu, valent i molt digne de bona part de la població que s’alça de manera autònoma per imposar una determinada estratègia que manipula els fets per reduir-los a un relat d’insuficiències i covardies? Em refereixo, de manera clara, a la invisibilitat a la qual es condemna tota la revolta del 3-O, que va afegir un caràcter de classe imprescindible a la innegable transversalitat de l’1-O i va posar al descobert les mancances ètiques d’algunes elits sindicals ben establertes.

Podem seguir venent derrota sense explicar la misteriosa desaparició del Tsunami Democràtic? Sense explicar la valentia i la força d’Urquinaona? O el treball de cúpules partidàries per fer oblidar els CDR i Meridiana resistents, i la jerarquització dels represaliats? I podem, en canvi, vendre com una victòria uns indults que no han anat acompanyats ni per un sol intent d’obrir les presons?

Ja que la trobada és a Waterloo, ens podrien explicar (amb l’ajut de Gonzalo Boye i tots els lletrats que calguin) com seguiran denunciant la contaminació de les institucions democràtiques europees per la Santa Inquisició, arbitrària i medieval, del Reino de España, i com és que no es posen d’acord en potenciar el paper lliure d’acataments forçats que pot tenir un Consell per la República més representatiu de tot el sobiranisme republicà i de tot l’independentisme?

I és que la realitat és que aquest Estat té vies d’aigua i esquerdes per tots costats, i quan una s’eixampla, en surten més. Ens aconsella Josep Costa en el seu darrer llibre: “Per entendre el que suposa negociar en la posició del derrotat, és molt interessant rellegir l’entrevista a Juan Luis Cebrián que va publicar El Mundo el febrer del 2017. El president del Grupo Prisa hi defensava essencialment el que es va acabar fent: prohibir el referèndum, enviar la Guàrdia Civil, aplicar el 155 i tancar a la presó líders polítics si era necessari. Si es feia això, assegurava, «aleshores el debat ja no seria quan aconseguiran la independència, sinó quan recuperaran l’autonomia»”.

Posem-nos d’acord per defugir el parany, tot i que, segurament, una tarda a Waterloo no dona per a tant. Però tot és començar… i cal fer-ho amb bon peu i consciència del que hi ha en joc per arribar lluny amb lleialtats compartides.