El dimarts 7 d'abril va ser el Dia Internacional de la Salut i la Sanitat. Varen ser molt poques les veus —entre elles, de forma destacada, la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública (CAS)— les que varen lamentar que no hi havia res a celebrar enmig del confinament, el nombre creixent de persones infectades per la Covid-19 amb diferents pronòstics, i els desenllaços de la pandèmia, massa sovint fatals. Sí que el 7 d’abril va servir per expressar, amb més força si cal, l’agraïment a tot el personal de la sanitat, del ventall més ample, des dels especialistes en malalties infeccioses, fins als cirurgians reconvertits, al personal d’urgències i també de neteja. Tots ells, molt en precari, s’hi juguen la pròpia salut atenent les persones malaltes que arriben a les urgències hospitalàries... mentre a les cases i a les residències de la gent gran s’emmalaltia —i moria— sense que ni tan sols se’ls comptés a les estadístiques. L’agraïment s’estenia, per dret propi, al personal de medicina i infermeria d’atenció primària que suplia deficiències enquistades i anys de mercantilització dels serveis públics. Anys de fer negoci quan no toca i on no toca. I anys també de fer la viu-viu, de deixadesa.
És difícil trobar polítics que estiguin a l’altura de la magnitud del desastre. Ara, a correcuita, es dicta recentralització i es prenen altres males decisions que desemboquen en l’intent confús d’uns nous Pactes de la Moncloa reconvertits —per l’escàs èxit inicial— en proposta de reconstrucció. I que caldrà reconstruir no hi ha dubte, però reconstruir cap a on, i per a qui? Només a l’àmbit de la salut caldrà estar preparats per a les properes onades que posaran de nou en tensió el sistema sanitari i que no vindran solament de nous brots del coronavirus. Vindran també de les repercussions en la salut de l’atur i l’increment de la pobresa; de l’empitjorament de condicions de les persones amb malalties mentals pel confinament i la por; però també de les que han de prescindir dels medicaments per poder menjar, perquè no s’ha pensat a temps en una ajuda, renda o subsidi per a qui més ho necessitava; i per les persones que inunden, ara més que mai, les llistes d’espera de totes les proves, visites i intervencions per força ajornades. I les repercussions en salut de les depressions més que justificades per dols patològics, inhumans... i pels estralls de la violència masclista i dels abusos familiars.
Quan arriba l’inesperat, una pandèmia, indesitjable i indesetjada, totes les tramoies d’una sanitat pública parasitada per la privada cauen. I una sanitat pública en estat d’anèmia s’ha de deslliurar de les sangoneres i actuar, per atendre i pal·liar el dolor, per humanitzar i investigar, per donar la mà i trobar una cura
A Catalunya, experts i lobbistes comencen a fer sentir la veu donant “receptes” per a la sanitat per a després de la crisi. I es queden molt curts en el seu terreny: no traspassen la superfície del seu vedat privat. Cap dels intents de negociació i proposta ha acceptat fins ara el que ens colpeja la cara cada dia: que la privatització de la sanitat a l’estat espanyol i a Catalunya ha matat i mata. I que potser, abans que res, per reconstruir la sanitat des d’un fonament lliure de paràsits i aconseguir receptes saludables, es podria derogar la Llei 15/97 de noves formes de gestió, que ha estat l’arrel més forta del deteriorament de la sanitat pública. Era aleshores ministre de Sanitat i Consum José Manuel Romay Beccaría, vinculat a l'Opus Dei, secretari general de Sanitat sota la dictadura de Franco, conselleiro de Sanitat amb Fraga i cridat per José María Aznar per al seu primer Consell de Ministres, l’any 1996.
La seva llei 15/97 és un “error” històric que ens ha conduït fins a l'estructura de mínims de la sanitat. I és un error polític d’altura, malgrat l’ampli consens parlamentari amb què es va aprovar (sols s’hi varen oposar IU i el BNG). Va donar cobertura a l’esguerro del primer hospital privat a Alzira del model PPP, que responia a l’interessat preconcepte de la llei que la gestió pública no és eficaç ni eficient. En base al model es varen construir amb Esperanza Aguirre nous hospitals privats a la Comunitat de Madrid, tancant milers de llits dels hospitals públics. A Mallorca va guiar la construcció de l’Hospital Son Espases i a Catalunya el Moisès Broggi, seguint el model PFI. Dels problemes de la “dualitat” publicoprivada en sanitat n’hi ha força proves en els informes del síndic de comptes, que any rere any es pronuncia contra les irregularitats dels concerts i la contractació a la sanitat, i la manca de transparència dels consorcis. Però, de manera destacada, per la impunitat amb què establiments sanitaris finançats pels pressupostos, és a dir, amb fons públics, es refugien en el dret privat per no haver de respondre al control públic. I aquesta enorme fallada legal hauria de ser en alguna “recepta” sanitària. Pel que fa a la Comunitat de Madrid, la Cámara de Cuentas no va reconèixer, fins al 2018, que els hospitals privats dels alevins d’Esperaza Aguirre són ineficients i més cars que els de gestió directa.
Cap orientació de futur que signifiqui fer-se d’una mútua, ni cap replantejament del SISCAT (Sistema Integral d’Utilització Pública) com a ampliació de la XHUP (Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública) consagrant els hospitals amb ànim de lucre com a part integral d’un sistema de pagament públic, pot servir perquè la sanitat pública es recuperi. Ni cap reserva de l’increment més important de la partida de Salut dels pressupostos per a la sanitat privada. No, si no s’assumeix que hi ha hagut una destrucció brutal de l’Institut Català de la Salut (ICS). No, si el que es vol és que no sigui a cada dia que passa més residual...
Quan arriba l’inesperat, una pandèmia, indesitjable i indesitjada, totes les tramoies d’una sanitat pública parasitada per la privada cauen. I una sanitat pública en estat d’anèmia s’ha de deslliurar de les sangoneres i actuar, sense defalliments, per atendre i pal·liar el dolor, per humanitzar i investigar, per donar la mà i trobar una cura. Sí, hem de sentir un gran orgull per la sanitat pública que tenim, però també, al mateix temps, hem de sentir molta vergonya. Per tot el que hem tolerat. Per tot el que hem consentit. I perquè ens hem de comprometre molt més amb la salut pública.