Una altra vegada donant voltes a la sínia. Les condemnes necessàries i innecessàries de totes les violències, les comminacions a repetir mantres, les declaracions i rectificacions de polítics acompanyades, com mai, de xantatges (fins i tot sindicals) difícils de qualificar sense perdre les formes, i tot un munt de maniobres de salvadors de la pàtria covards i de gestors ineficients. Els missatges no desitjats via Telegram des del poder a més de 600 km no s’adiuen amb el sentir de la gent d’aquí, però són repetits amb impudícia pels lloros i cotorres de casa nostra. Tot serveix per atemorir. Fins i tot l’inici el proper dimarts del judici als cinc exmembres de la Sindicatura Electoral de l’1-O Jordi Matas, Tània Verge, Marc Marsal, Josep Pagès i Marta Alsina, juristes i professors, acusats de desobediència i usurpació de funcions. Després dels rapers venen els acadèmics. O al revés, que tant els fa. I amb ells, veïnes, CDR, alcaldesses i regidors... Porta molt bé el compte Òmnium en la seva campanya per l’amnistia: 115 causes obertes i 950 persones processades des del 2017, i 3.301 persones represaliades sota el govern espanyol més progressista, diuen ells, de la història. Per uns, els del 155, tot s’hi val per arrabassar la presidència de la Generalitat. Per altres, ni que sigui per un seient de conseller i el dret a interferir en un govern que els ve molt gran i els queda molt lluny.
I en canvi, la majoria tenim pressa... l’ANC va fer-se seva la plaça Catalunya per dir que era ara que es podia aconseguir un govern que desplegui la sobirania fiscal i promogui la llengua catalana i exerceixi “la seva sobirania per sobre de les institucions del sistema judicial espanyol”. Caldrà aconseguir una fiscalitat progressiva i per l’equitat, però també, al marge d’embolcalls retòrics, les “condicions” que posa el consell polític de la CUP per donar suport al futur Govern de la Generalitat i jugar un paper a les institucions, no sembla cap impossible: “blindatge de la repressió policial, l'aplicació d'un pla de rescat social i la represa del camí cap a l'autodeterminació”. Si aquestes són les propostes fonamentals, qui pot no estar-hi d’acord? La prioritat, deia Eulàlia Reguant, és la d’aturar les hemorràgies que pateix el país, traduïdes en vulneració dels drets bàsics com el dret a l'habitatge o el dret a protesta. I això darrer és pur sentit comú i sensibilitat social, però també un recordatori de les promeses incomplertes per part del PSOE i Podemos fetes abans d’arribar al govern. De fet, és una prioritat tan bàsica que fa vergonya discutir-la.
Tenim pressa perquè, en democràcia, la voluntat de la ciutadania que va votar el 14-F es tradueixi en acords que facin més amable, lliure i plena la vida de la gent
No es facin cap embolic, polítics dels partits independentistes majoritaris, volent triar al marge del que la ciutadania ja va decidir el 14-F. Seria un mal precedent... un més. I recordin que per fer les coses ben fetes, ara sí, amb una majoria del 52%, tenen tot el temps del món i poden esgotar els terminis dels reglaments, però les dones i els homes, les noies i els joves que estem al seu costat, volem des del primer moment un llenguatge clar i una voluntat de fermesa. No ens prenguin per menors d’edat. Fem, des d’ara mateix, república d’igualtat, sororitat i fraternitat entre nosaltres. Perquè, recordin, tenim pressa.
Tenim pressa abans no ens caigui a terra una sanitat feta miques per retallades i pandèmies, i un finançament que de tat insuficient fa plorar. Tenim pressa perquè quedi clar que no fem concessions als intolerants ni deixem espai als vividors de la política amb màsters d’odi i misogínia (ni a escolanets que maregen la perdiu proposant coalicions impossibles). Tenim pressa perquè es recordi a Foment del Treball que ara toquen polítiques socials de veritat, i que qui decideix el govern ha de ser el Parlament de Catalunya i no una institució privada de la patronal catalana amb un president d'ideologia tan nacionalista moderada que és també —vatua l’olla!— vicepresident de la CEOE. Tenim pressa perquè, en democràcia, la voluntat de la ciutadania que va votar el 14-F es tradueixi en acords que facin més amable, lliure i plena la vida de la gent. Tenim pressa perquè quedi clar que de la mateixa manera que ni l’1-O ni el 14-F no vàrem renunciar al dret de vot, tampoc renunciem a la llibertat per a totes les preses i presos i exiliats polítics sense tercers graus condicionats o peticions d’extradició insultants, ni al dret a l’autodeterminació, ni a esdevenir república.
I perquè som una nació i ens respectem com a poble, tenim pressa per demostrar que tot el que diem de nosaltres és veritat i que tot el que atribuïm als altres companys amb els quals fem majoria potser no ho sigui tant. Perquè som persones compromeses amb la nostra gent i la nostra terra, cal deixar enrere picabaralles inútils i exigir de cada diputada i diputat el millor de si mateix, superant entre totes les mediocritats, i fugir dels consignismes estèrils.
Poques vegades hi ha la sort de tenir una segona oportunitat i aquesta podria ser la darrera. Senyores diputades, senyors diputats del 52%: ens hi juguem molt. No la desaprofitin.