Sempre és millor parlar només de les bones persones que no pas dedicar temps i esforços a qui, demostrant que no ens estima massa, viu abstreta en el seu autoenamorament excloent i no en desaprofita ni una per donar-nos una lliçoneta gens benvinguda i mai demanada. I si s’escau i ens deixem, un calbot, com no va poder estar-se de fer-ho la marquesa de Casa Fuerte al FAQS. De fet, el contrast entre un dels primers entrevistats, en Lluís Llach, i la “Cayetana Trump” va ser massa cridaner per no fer-ne esment.   

Diuen que els pitjors moments quan abans passin, millor. Alteraré, doncs, l’escaleta del FAQS de dissabte i invertiré l’ordre de les entrevistes en el comentari. En primer lloc, perquè les teories de conqueridors a la recerca de temps perduts sempre amarguen. En segon lloc, perquè cada vegada semblen més allunyades de la raó que no pas, dissortadament, de la repetició dels temps polítics. I, en tercer lloc, perquè la que es presentava com a flagell del nacionalisme, negava el seu amb un desvergonyiment absurd. I, tot plegat, es barrejava amb un simbolisme “à la Godot” que convertia el modest i molt útil pinganillo en un símbol de trencament sediciós amb l’estat imperial i catòlic. La marquesa no es posa pinganilllo per no trair el que posa al nostre DNI… vostès també ho entenen, oi? Doncs sí, és la gallina, però no la que segons Llach diu que no; és la que va deixant anar els ous del feixisme.

La seva “puntualització” inicial va deixar palesa la magnitud d’una autoestima fantàstica que sols pot sentir una marquesa que ha tret un únic escó (el seu) per un territori que ni entén ni vol entendre (amb pinganillo o sense), i per un partit que va fer encendre tots els senyals d’alarma en promoure-la com a portaveu parlamentària. Els temps d’obcecació abrandada han passat, i de les cendres d’un amor foll (molt més foll que amor) sols en queda ara un llibre de retrets ―que es presentava en aquell programa de TV3 ves a saber per què―. I per la reiterada negativa a deixar ―malgrat les mil i una desavinences― l’escó perdulari per Barcelona, sembla que espera el miracle que una altra lideressa del PP, investida deessa de Madrid per populismes de pandèmia, descavalqui el president del partit mentre els de nom de diccionari estrenyen el cercle per collar-nos millor el jou.

Lluís Llach deia que ja ens hem posat dempeus com a ciutadans i que no podem tornar a ser súbdits. I que si ens rendíssim i conforméssim, emmalaltiríem

Per sort, tot aquest verí no havia aconseguit esborrar de la pantalla el somriure de Lluís Llach, que pocs minuts abans anunciava que tornarà el 18 de desembre al Palau Sant Jordi, acompanyat de moltes amigues i amics pel Debat Constituent. En Lluís havia estat tot el contrari de la marquesa. Paciència infinita, puntualitzacions de rigor, repeticions del que prou se sap sobre ell i el que ell pensa… però que sempre ha de tornar a explicar ―i sort en tenim que ho faci de manera tan pedagògica―. En Lluís és gran en la seva humilitat, perquè ―confessa― viu amb ell mateix i no s’enganya. No és cap malson de barbitúrics i parla per ensenyar i per aprendre. I somriu mentre ho fa, perquè la cordialitat i el considerar als altres els teus iguals és també una virtut republicana.

Com va recordar el periodista Jordi Barbeta a Lluís Llach, una de les cançons que havien inaugurat la banda sonora de la seva vida havia estat “Cal que neixin flors a cada instant”. I amb l’activisme, la música i la generositat d'en Lluís, encara en neixen. Moltes més, si és que pot ser, perquè la gent espera.

Lluís Llach deia, des de la seva experiència d’anar difonent el Debat Constituent per les terres de Catalunya, que ja ens hem posat dempeus com a ciutadans i que no podem tornar a ser súbdits. I si ens rendíssim i conforméssim, emmalaltiríem. El que cal, ens deia, és vèncer la ràbia i la por i posar-nos al capdavant de la política, com a ciutadania, en la denúncia de l’autonomisme eixorc que ens roba salut, drets i vida.

Com recomana Lluís Llach en un tros de la cançó que li recordava Jordi Barbeta:

Enterrem la nit, 
enterrem la por. 
Apartem els núvols que ens amaguen la claror. 
Hem de veure-hi clar, 
el camí és llarg 
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.