Darrerament es repeteix, amb altres protagonistes, la cínica escena que va protagonitzar el gran actor secundari Claude Rains a Casablanca. Com ell, semblen descobrir el que és ben evident, i criden : “quin escàndol, aquí es juga!” mentre el seu personatge, el capità Renault, s’embutxaca els guanys del casino. La corrupció es pot permetre, però que el so de la Marsellesa –himne prohibit sota el govern col·laboracionista de Vichy– ofegui la cançó amb la que els oficials nazis volen humiliar als refugiats del café de Rick, no.

Casablanca sembla haver tornat a les portades arran de la campanya electoral a Madrid. Per enèsima vegadas'ha descobert –quin escàndol– que hi ha un feixisme que es comporta, sense complexos, com el que és. I ens colpeja la cara una veritat centenària: que els antònims polítics reals són “llibertat o feixisme”, amb les variants de democràcia, o equitat; o fins i tot, cultura, respecte, fraternitat i sororitat... o feixisme. A la ficció, ho va fer palès, en el café de Rick, la digna reacció de Víctor Laszlo. A la vida real ho ha tingut clar molta més gent, disposada –costès el que costès– a fer de la lluita contra el feixisme la seva causa. Per poca història que es sàpiga, ningú és innocent.

Berthold Brecht ja ho advertia. I també Hanna Arendt, Simone Weill, Daniel Guerin, Antonio Gramsci, Karl Polanyi i Noam Chomsky, entre altres. I en alguns països, quan es va poder,  s’hi va posar remei.  Varen aconseguir així que fos crim enviar bales per correu, pintar dianes amenaçadores dedicades, i fer proclames d’autoritarisme, de violència, de mort. Varen aconseguir que no es puguès inventar el dret d’autor per castigar la dissidència. I, pel que fa a l’economia, varen deixar molt clar que el capitalisme salvatge, quan és prou fort per no acceptar regulacions i límits, destrueix les xarxes de convivència i solidaritat establides per una societat més amable amb les persones febles i “diferents” (segons el seu dur cànon uniformador). 

Per poca història que es sàpiga, ningú és innocent

Als intolerants, partidaris de la rapinya, la violència i la mentida no se'ls hi pot cedir espais. Ho varen tenir molt clar a Portugal, ara fa 47 anys. Al programa del MFA a la Revolució dels Clavells, destaca la voluntat rotunda d’acabar amb el feixisme i el règim que hi donava suport.

  • Fer caure el govern i tota la parafernàlia que el recolzava (cúpules militars, paramilitars, policia política, funcionaris de presons i de justícia formats en el salazarisme).
     
  • Alliberar tots els presos polítics i possibilitar el retorn a Portugal de milions de portuguesos que havien fugit de la repressió o la penúria, i els exiliats polítics.
     
  • Acabar amb la guerra colonial i fer costat a la indepedència dels seus pobles (Angola, Moçambique, Guinè, Cabo Verde, São Tomé e Príncipe, Macau i Timor).
     
  • Donar poders al nou Govern de Concentració Nacional per la nacionalizació de sectors estratègics (banca, assegurançes, siderúrgia, petròlis, etc.).
     
  • Restutüir als treballadors agraris la gestió de les terres que treballaven i fer la Reforma Agrària, amb el lema A terra a quém a treballa. [La terra per a qui la treballa]
     
  • Derribar l’estructura autàrquica de les ciutats i substitüir-la per persones demòcrates, amb dedicació als seus pobles.
     
  • Derrocar els Sindicats Verticals donant poder al sindicalisme format en la clandestinitat amb grand adhesió dels treballadors: la Intersindical Nacional (la CGTP-In)

Als intolerants, partidaris de la rapinya, la violència i la mentida no se'ls hi pot cedir espais. Ho varen tenir molt clar a Portugal, ara fa 47 anys

En general, com es pot veure, poc o res en comú amb els pactes de transició de 1978. Com també poc a veure amb el protagonisme dels treballadors a les empreses, que es varen organitzar en Comissions i controlaren la gestió de la direcció, mentre que les veïnes i veïns s’organitzaren en Comissoes de Moradores per la seguretat veïnal, resolució de conflictes, control de la pujada especulativa dels preus de productes de consum, etc.  Un antecedent llunyà del que serien a Catalunya els CDR perseguits i falsament acusats de terrorisme, i tanmateix tan imprescindibles.

A Portugal, amb la Revolució del 25 d’Abril, es va obrir camí a governs més o menys progressistes. Però cap tenia deutes amb el salazarisme, germà bessó del franquisme. I tampoc eren súbdits de cap monarquia que atenallès el desenvolupament democràtic. El rei de Portugal i el seu fill havien mort el 1910.  I amb lluita política, programes de desenvolupament social, avenços, retrocessos i alguna traició, no s’ha deixat espai al sorgiment de monstres com els que ara han esclatat a la cara a Madrid. Ja no val fer-se passar per cecs, muts i  sords (tot i que el “tamayazo” havia advertit que els interessos econòmics, amb transició fake i comportaments meliflus a l’esquerra, estaven disposats a tot). Els judicis del procés, amb els de nom de diccionari com a vergonyosa acusació particular i cantarella del “a por ellos”,  es va celebrar amb totes les fanfàrries i tambors, a la Villa i Corte. Res a ignorar.

El Madrid de la gent treballadora té, tanmateix, una gloriosa història republicana i antifeixista. Avui, entre escarafalls que costa d’entendre i una escuma d’arguments tan prima que esborrona, cal recordar les veritats bàsiques de l’economia i espantar els somnis de la raó. I assumir amb recança que, tan aprop i tan veïns, seguim d’esquena a les millors lliçons de Portugal; “à sombra d’uma azinheira.... o povo é quem mais ordena” [a l'ombra d'una alzina... el poble es qui mana més]