Aquest passat dimarts va complir noranta anys el despatx on m’assec cada dimecres per escriure la columna dels dijous, també aquesta d’avui: el Bar Velódromo del carrer Muntaner amb Passatge Pellicer, al cor de l’Eixample. El problema és que vaig assistir a la festa sense regal d’aniversari, al·legant que fer regals en els dies que no toca fer-los és el doble de màgic —ja que és doblement inesperat i emocionant—, però en realitat porto des d’ahir pensant què regalar-li al meu bar de capçalera i estic buit d’idees. La paradoxa és que precisament vinc a escriure aquí, sempre a la mateixa taula arraconada prop del billar i puntualment a les vuit del matí de cada dimecres, perquè des de fa un any és entre aquestes quatre parets que totes les idees flueixen, encara no sé com, en un text.

Ho remarco perquè això abans no era així. L’any 2017 vaig comprendre que si volia escriure la meva primera novel·la, el més òptim era reciclar la vella màquina de cosir Singer que tenia a les golfes de casa meva criant pols, posar-hi un tauló a sobre, plantar-hi el portàtil, obrir el Word i redactar un paràgraf rere altre mentre amb els peus anés movent el pedal. Aleshores encara vivia a casa meva, al Pla del Penedès, i no publicava a ElNacional.cat. Mentre pedalava, buscant l’adjectiu precís o filant la subordinada òptima, necessitava escoltar música sense lletra per tal de crear un ambient òptim per la literatura. Alguna cosa de jazz, rock radical en euskera del qual no s’entengui un borrall o fins i tot una llista de Spotify amb obres de Wagner, malgrat la sempre suculenta temptació d’envair Polònia en escoltar-les.La clau era que cap paraula comprensible per a mi em despistés i perforés el meu món de ficció, no fos cas que aquell Javier Marías d’Hacendado a qui ara fotria un clatellot es despistés.

Avui, però, crec que ni amb la cosidora a la vora seria capaç de teixir el regal que desitjo escriure i no sé fer, i això que gràcies al Velódromo ja fa temps que no soc aquell flipat ple de pedanteria i tampoc no trobo a faltar la màquina de cosir de la meva besàvia. En l’últim any, des que em vaig mudar a l’antiga esquerra de l’Eixample, hi ha hagut dues coses que han canviat per sempre més la meva manera d’escriure. La primera d’elles és haver descobert la literatura de Josep Maria Espinàs arran de la seva mort, ja que m’ha permès entendre que l’ofici d’escriure té un soroll concret i que el clec-clec-clec a cada tecla és, pels escriptors, un so tan natural com el del fuster quan clava claus o el del lampista quan trepana la paret. La segona, evidentment, és haver entès que no em feia falta fer la mudança de la Singer, que pesa com un mort, ja que al costat del meu nou pis hi havia el millor bar de Barcelona en el qual crear.

Ha estat al Velódromo, doncs, on he comprovat que l’Espinàs —també un eixamplí il·lustre— tenia raó en una altra cosa: escriure als bars, entre el rum-rum de les taules plenes o el soroll de la màquina de cafè, és la millor manera d’absorbir l’ambient del present, parar l’orella i convertir allò que passa al món en allò que vull fer viure al text. Si pretenc que algú llegeixi aquesta columna mentre esmorza un tallat al bar, la millor manera d’escriure-la és fent-ho al seu costat, literalment, mentre s’hi tira sucre i remena la cullera. Mimetitzar-se amb aquestes parets quasi centenàries i la seva gent fins a esdevenir paraula, vaja. Sentir que el bar t'abraça i tu, amb ell, abraces el món, per això m'agrada entrar per la porta del Velódromo en dies com avui, grisos i freds, i sentir a dins el caliu de l’escalfor i del “bon dia!” del cambrer que no sap com em dic ni a què em dedico. El que sí sap, en canvi, és que faré un cafè curt només d’asseure’m a la taula i no demanaré un entrepà de fuet i un Vichy —sense llimona, amb un sol glaçó— fins una hora i mitja més tard, que serà quan hauré acabat l’article.

Durant aquest temps, haurà aparegut la senyora que sempre porta barret i esmorza un suc de tomàquet. O el senyor Joan, un jubilat a qui cada dia a les nou en punt li sona una alarma que l’avisa de prendre’s les pastilles. També hi haurà sempre un parell o tres d’empresaris de cinquanta-llargs que han descobert les New Balance, algun expat que esmorza ous estrellats amb suc de taronja, aquells homes que sempre parlen de la guerra recordant que en una d'aquestes taules s'hi asseia el Negrín a finals de 1938 i quatre senyores moníssimes, qui sap si vídues, que cada dimecres comenten què ha passat durant la setmana a Com si fos ahir, s’expliquen quines visites al metge tenen properament i sempre, sens falta, acaben parlant del plat que cuinaran diumenge per quan vinguin els fills o els nets a dinar.

Sentir-les és com ser oient d’un pòdcast fet per gent gran en què en cada programa es parla una mica del mateix, però ben mirat la vida és així, cíclica, per això també jo escric segurament sempre el mateix article. Abans el necessitava escriure pedalant una màquina de cosir de l’any de la quica i ara, en canvi, l’escric en un bar que es diu com es diu perquè el seu fundador, Manuel Pastor Boné, va decidir fundar-lo l’any 1933 al local que va construir davant un velòdrom que, per cert, durant anys havia estat el camp de futbol on jugava els seus partits el Barça, primer, i l’Espanyol, després. Futbolero com soc, potser és gràcies a això que al Velódromo hi escric tan a gust, tot i que més aviat penso que és perquè escriure mai no deixa de ser sinònim de pedalar, amb o sense màquina d’escriure, i donar voltes a una idea, un pensament o un instint amb l’afany del ciclista que no es cansa de girar en cercles.

També jo fa una hora que dono tombs mentre intento pensar quin regal podria fer-li al Velódromo, però en tota aquesta estona s’ha aclarit el dia, ha sortit una mica el sol, he vist com en dues taules algú es demanava un bikini i l’olor del pa a la planxa amb el formatge fos m’ha recordat que dimarts, en aquest mateix pis de dalt que sempre està tancat, vaig gaudir d’un dinar inoblidable a càrrec del xef Jordi Vilà. Un Aniversari amb birra rossa, si l’hagués de titular d’alguna forma, amb croquetes de bikini trufat, ostres a la Ravigote, lasanya Rossini, cap i pota, arròs parellada de muntanya, brandada de bacallà a la llauna i un parell de Moritz 7 que em van fer tan feliç com haver rebut, dies enrere, la invitació per assistir a la festa del meu despatx i descobrir aquest Menú 90 Aniversari ple de tradició, autenticitat i qualitat.

El Velódromo és una mica això, suposo, per aquest motiu he arribat a la conclusió que el millor regal que puc fer-li ha de ser tradicional com una carta i autèntic com aquesta confessió pública. Sobre la qualitat, desgraciadament ell en sap més que jo, per això als ulls de tothom el Velódromo és merescudament un restaurant icònic de Barcelona on es menja de fàbula. Per a mi, a més, també és un refugi que m’estimo tan particularment que li desitjo “per molts anys” amb un brindis, evidentment, però a qui avui vull regalar una versió particular del meu poema preferit de Narcís Comadira, que es diu Aniversari amb margarides grogues, sobretot ara que el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ha acceptat birra. “Fa un any, només un any i et conec des de sempre”, diu la part final poema, “de la vida n'has fet un jardí de delícies:/ tenim mil anys encara, i aquestes margarides”. No tenim flors, potser, però sí, és veritat: tenim mil anys encara, Velódromo, i aquestes birres.