Pedro Sánchez i Salvador Illa poden proclamar tantes vegades com vulguin que, gràcies a ells, la situació política de Catalunya està plenament normalitzada que, malgrat tots els esforços, la realitat no fa més que desmentir-los. En un país en què cada dia, i des de fa una rastellera d’anys, els trens no funcionen i deixen penjats sistemàticament els usuaris —i això passa en un país no de l’anomenat tercer món, sinó del suposat primer món— no es pot parlar de cap manera de normalitat. Al contrari, es tracta d’un escenari que de normal no en té res.

Els presidents dels governs espanyol i català intenten vendre la imatge que, després del procés sobiranista que va desembocar en el referèndum d’independència del Primer d’Octubre del 2017, ells han aconseguit reconduir l’enfrontament que es va produir aleshores i tornar a la senda de la normalitat, que és el que ha permès precisament el retorn a Catalunya d’empreses emblemàtiques com ara, per exemple, el Banc Sabadell. I amb això pretenen fer creure —a qui es vol deixar enredar o a qui ja li va bé fer veure que l’enreden— que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya que fa anys i panys que s’arrossega ells han estat capaços de liquidar-lo en un tres i no res.

Però ni les empreses van marxar de Catalunya per voluntat pròpia a causa de l’esclat del moviment independentista, sinó pressionades pels poders de l’estat, ni el PSOE ni el PSC són les germanetes de la caritat, sinó els còmplices necessaris del PP en l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, ni es pot parlar de normalitat quan la força de l’independentisme no ha desaparegut, sinó tan sols de rutina fingida i impostada, falsa.

Ni el president del govern espanyol ni el president de la Generalitat no han normalitzat res, s’han aprofitat simplement de la renúncia de JxCat, ERC i la CUP a continuar endavant amb el procés d’independència. Una altra cosa és que a les formacions processistes tot plegat, pel que sembla, ja els vagi bé, perquè són elles les que van plegar veles l’octubre del 2017 i les que ara en sostenen un a la Moncloa i l’altre al palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Per això resulta xocant que critiquin Salvador Illa perquè se’n va a Madrid, com va fer la setmana passada, a fer pedagogia sobre les bondats de Catalunya, en una pràctica que en el seu dia va cultivar especialment Jordi Pujol, però que el temps ha demostrat que està més que gastada i que no dona cap resultat, quan són elles les que li faciliten la feina. O és que quan van governar JxCat —i abans el PDeCAT i abans CiU— i ERC van fer res per obtenir el traspàs de Rodalies que ara tan fervorosament reclamen i tan indignadament lamenten que el PSC sigui incapaç d’assolir?

El 133è president de la Generalitat té, en tot cas, mala peça al teler amb Rodalies, convertides aquesta legislatura en el paradigma de com Espanya maltracta Catalunya gràcies al pacte d’investidura amb ERC en virtut del qual l'hi havien de traspassar íntegrament. En aquest marc, de poc li servirà el discurs de voler girar full i de normalitzar la situació política si cada dia es produeixi una incidència o altra que inflama la paciència dels soferts usuaris. La manca d’inversió en el servei dels trens de Renfe que operen a Catalunya és endèmica, l’han practicada indistintament tant el PSOE com el PP, i el més greu del cas és que ho han fet amb el vistiplau dels partits catalans —bàsicament CiU i ERC— que els han donat suport. I després de tants anys de no fer-hi res ha petat tot, i ara reconduir-ho costarà déu i ajut. Perquè no es tracta només de “millorar la informació” com ha dit la consellera de Territori i Habitatge i alhora portaveu del govern català, Sílvia Paneque, sinó de millorar el funcionament d’un servei essencial.

Ni el president del govern espanyol ni el president de la Generalitat no han normalitzat res, s’han aprofitat simplement de la renúncia de JxCat, ERC i la CUP a continuar endavant amb el procés d’independència

És la realitat, doncs, la que fa miques el missatge de Salvador Illa a Madrid segons el qual “si a Catalunya li va bé, a Espanya li anirà bé”. I és que resulta que en aquests moments a Catalunya no li van bé moltes coses, entre elles i de manera molt específica Rodalies i, per tant, i d’acord amb el seu discurs, a Espanya tampoc no li anirà bé res. La clau serà veure fins on aguanten uns usuaris —treballadors i estudiants que necessiten agafar el tren per obligació cada dia— la fartanera dels quals aquest cap de setmana s’ha constatat que havia arribat al límit. Ara bé, sembla que amb manifestacions i protestes al carrer no n’hi haurà prou, a la vista de la reacció pusil·lànime que han tingut els partits que governen i de la instrumentalització que n’han fet els que són a l’oposició, i potser caldrà passar a l’acció amb actuacions més contundents. Perquè el que és clar és que l’anunciat traspàs a la Generalitat és una enredada més, com s’ha vist de primer moment amb el govern espanyol acceptant, per tenir contents els empleats de la companyia, que la nova empresa que gestioni Rodalies continuï depenent de Renfe. A qui volen enganyar amb un oxímoron com aquest?

La solució només passa per la transferència total i incondicional del servei de Rodalies a Catalunya, com va succeir tot just el 1979 amb el traspàs de Ferrocarriles Catalanes —coneguts popularment com l’elèctric o els catalans a seques—, els actuals Ferrocarrils de la Generalitat. I a partir d’aquí que sigui el govern català el que se’n faci càrrec, amb un canvi d’operador —de Renfe a Ferrocarrils de la Generalitat, per exemple— i amb una remodelació de dalt a baix de tota la infraestructura i del material mòbil i, si convé, fins i tot del personal, començant pels maquinistes. El personal, precisament, és un dels principals esculls del traspàs, ja que actua com un lobby de l’estat, com si d’un funcionariat que té més poder que el poder polític es tractés, exactament igual que va passar quan es va negociar la reforma de l’Estatut el 2006 i el personal d’Aena va frenar la transferència de la gestió de l’aeroport de Barcelona i dels de Girona, Reus i Sabadell.

De quina normalitat parlen Pedro Sánchez i Salvador Illa? De la que ha permès que ni tan sols els trens no funcionin? De la que manté en el càrrec un delegat de la Generalitat a Perpinyà, Christopher Daniel Person, que fa dies que hauria d'haver estat destituït en negar-se a fer servir el terme Catalunya Nord quan fins i tot la mateixa República Francesa el reconeix? De la que ofega sibil·linament l’ús de la llengua catalana? I de tantes altres coses que farien la llista interminable? A Catalunya no s’ha normalitzat res, només hi ha una normalitat ben anormal. De fet, tan falsa és que ves que en qualsevol moment no acabi esclatant tot.